A les darreres dècades estem assistint a un notable increment de polítiques que podríem definir d'extrema dreta tant a Europa com a els EUA. La major part d'aquestes polítiques són aplicades per governs on participen partits considerats demòcrates, tant de dretes, de centre com d'alguns que mantenen l'etiqueta de forces socialdemòcrates, ecologistes, etc. Aquestes expressions abasten bona part de les polítiques públiques en aspectes com les restriccions de les llibertats cíviques i polítiques o la preponderància del que és privat envers el que és públic. Un camp on aquestes polítiques s'ha fet clarament visibles és en el tractament dels fluxos migratoris i els drets de les persones migrades, ja siga des de l'àmbit polític, com el jurídic, policial o militar. Una part del discurs imperant culpabilitza erròniament la immigració com a responsable d'aquesta dretanització generalitzada.
Així les migracions han estat utilitzades com a arma llancívola de la dreta contra l'esquerra, de la patronal i el capital contra el sindicalisme, dels països del nord contra els països del sud, dels estats dominadors contra els pobles dominats, dels treballadors establers contra els i les nouvingudes, de les persones pobres contra les més empobrides, etc., per a justificar retallades socials i de prestacions i potenciar espais polítics d'extrema dreta. L'emergència electoral d'aquesta mateixa extrema dreta ha justificat coalicions contra natura, sempre a favor de polítics de dreta i de polítiques socialment restrictives, en una espiral que es retroalimenta i que genera sempre immensos guanys a la minoria enriquida i pèrdues econòmiques i socials paral·leles a les classes populars en condicions de vida i drets conquistats amb grans esforços en dècades anteriors.
L'esquerra, però, s'ha mostrat incapaç de fer front a aquestes polítiques i d'elaborar un relat alternatiu, coherent i comprensible per a la ciutadania, i ha acabat assumint bona part del discurs xenòfob i racista i mostrant-se gairebé sempre a la defensiva. Des d'aquesta assumpció dels valors egoistes i insolidaris de la dreta dels països del capitalisme central, l'esquerra sistèmica hi ha respost primer amb declaracions «bonistes», delegant la gestió de la solidaritat en el denominat tercer sector i acabant legislant igual que la mateixa dreta, si més no en els temes centrals. La resta de les esquerres no implicades generalment en la gestió governamental, ha caigut també molt majoritàriament en paràmetres molt semblants quant al discurs i en la incapacitat de generalitzar la solidaritat més enllà de cercles molt minoritaris.
Amb la voluntat de participar d'un debat que supere el «bonisme» humanista i la inoperància política i que siga capaç de fer front al creixement de l'extrema dreta i de les seues polítiques i que puga albirar per altra banda el final de la Mediterrània com a terrible cementeri de persones migrades, la desaparició de murs com el dels EUA a la frontera amb Mèxic o els de les places colonials espanyoles de Ceuta i Melilla o els camps de concentració de persones migrants en diversos països, vull plantejar el tema dels fluxos migratoris sobretot com a resultat de les necessitats del capital d'utilitzar les persones com a mers recursos utilitaris i com a reguladors del preu de la mà d'obra en l'àmbit local i mundial. Així quan a Europa o algun dels seus estats, o als EUA, el capital necessita contenir les reivindicacions salarials i de drets de les treballadores i treballadors, casualment aquests estats obren les fronteres per a l'entrada de nous treballadors que pressionen a la baixa el nivell salarial, contrarestant la força sindical a la vegada que afavoreixen les deslocalitzacions industrials. Per contra, quan el capital necessita enfortir els mercats locals per a obtenir guanys, la dinàmica és la contrària. Tots dos processos sempre són relatius i estan en relació al lloc que ocupa l'estat concret dins la jerarquia capitalista.
Aquest fenomen és bastant conegut, almenys en part, tot i que no suficientment combatut, però no ho és tant la seua contrapartida. Així, quan els mateixos estats del nord tanquen les fronteres, la pressió sobre els salaris i els drets es trasllada als països del sud global, abaixant el preu de la mà d'obra precisament en la producció que interessa a les multinacionals per a omplir els mercats d'uns determinats productes alhora que troba la justificació "necessària" per a continuar el seu procés inacabable de deslocalització productiva a la recerca de les millores condicions d'explotació de la classe treballadora. Un veritable cercle infernal on el capital utilitza desvergonyidament els estats per a regular els fluxos migratoris en funció exclusivament dels interessos de les transnacionals d'acumulació de rendibilitat present i futura, i de pas de desarmament ideològic i organitzatiu del moviment sindical i de l'esquerra en general.
Òbviament si volem capgirar el tema, haurem de convenir que aturar i revertir el creixement de l'extrema dreta i de les polítiques antisocials requereix deixar d'enfocar els aspectes humanitaris com a eix exclusiu de les polítiques migratòries i situar-lo com una part de la lluita de classes en l'àmbit local i global. Així la solidaritat tindrà la possibilitat de generalitzar-se més fàcilment per tot el cos social a la vegada que el rearmament ideològic obrirà l'oportunitat de revertir l'afebliment dels moviments sindicals i polítics de la majoria social. Es tracta, doncs, d'un primer pas imprescindible.
