En una societat encara colpida per la sentència de la violació en grup als Sanfermins de 2016, la paraula “Alcàsser” continua fent posar la pell de gallina a tota una generació de dones. El 1992, el tractament mediàtic de la desaparició de tres noies joves d’aquest poble del País Valencià -trobades mortes mesos després amb signes d’haver patit agressions sexuals- va marcar un abans i un després pel què fa a l’explotació televisiva de les emocions, però no va innovar a l’hora de culpabilitzar les víctimes i presentar la violència contra les dones com un fet puntual. La manera com s’ha tractat als mitjans l’anomenat cas de ‘La Manada’ hi té moltes similituds, segons Nerea Barjola Ramos (Santurtzi, 1980), autora de Microfísica sexista del poder. El caso Alcàsser y la construcción del terror sexual (Virus, 2018). Aquesta militant feminista, doctora en Feminismes i Gènere per la Universitat del País Basc, va ser a Catalunya a finals de la setmana passada per presentar el llibre.
D’on sorgeix la idea d’analitzar el relat sobre Alcàsser? El cas et va marcar personalment?
Jo no sabia que el cas d’Alcàsser m’havia marcat tant. Estava fent el màster de Feminismes i Gènere de la Universitat del País Basc i en el moment de triar el tema de la tesina havia llegit Teoria King Kong de Virginie Despentes. Per mi va ser tot un descobriment la manera que ella té de conceptualitzar la violació i vaig decidir que volia conceptualitzar les representacions que existeixen sobre el perill sexual i com això determina les pràctiques quotidianes de les dones. Volia anar a les profunditats i a les subtileses, als significats que incorporem des que som petites, i analitzar de quina manera aquests significats et van minant i et van determinant. En una conversa amb la directora del màster, em pregunta de quin any sóc, li dic que del 80 i em diu: “Doncs tu et vas ‘menjar’ tot Alcàsser!”. Per mi allò va ser entrar en un maremàgnum d’emocions, principalment corporals, perquè Alcàsser és com la paraula que canalitza el dolor i el silenci i em vaig adonar que estava entrant en contacte amb allò que era el meu relat sobre el terror sexual. En aquell moment no ho definia com a relat, perquè per fer-ho cal polititzar-lo, i aquest era l’exercici: polititzar el relat i reassignar-nos-lo des de la perspectiva feminista. Vaig fer la tesina sobre aquest tema i després la tesi doctoral, però no volia que es quedés en l’acadèmia. Vaig reescriure-la en el llibre perquè sortís al moviment social feminista.
Quin rol van tenir els mitjans de comunicació en el cas Alcàsser? Quin va ser el relat que en van fer?
El relat que es va construir sobre el cas tenia una estructura basada fonamentalment en la culpabilitat de les adolescents i, per extensió, en la culpabilitat de les dones joves. Va ser un avís alliçonador del preu que han de pagar per estar gaudint lliurement del seu cos en l’espai públic. Cal tenir en compte que els mitjans de comunicació no són una part aïllada de la societat, sinó que són allò social. Els mitjans divulguen terror sexual de manera exponencial i, alhora, no deixen de ser significats que la societat vertebra. Els mitjans traslladen els significats i els discursos a través dels quals la societat entén i comprèn la violència sexual.
Les famílies de les desaparegudes sabien que l’atenció mediàtica garantia que es continuessin destinant recursos a buscar les noies a mesura que passava el temps, però la cobertura del cas va traspassar moltes barreres desconegudes fins al moment. Quan es van trobar els cossos, la manca de dades va donar lloc a reproduir l’emoció desbordada…
Intento dividir aquestes dues parts, quan les adolescents són forçades a desaparèixer, d’una banda, i quan apareixen els cossos, de l’altra. En primer lloc, és legítim que les famílies facin servir uns mitjans de comunicació que haurien de ser socials per intentar buscar les seves filles. El que ja no és legítim és que això després s’utilitzi com un deute contret a partir del qual les famílies ja no podran viure el seu dol, sinó que hauran de mostrar el seu dolor a tot el conjunt social. La manera que els mitjans de comunicació van tenir de socialitzar el dolor de les famílies va ser amb una forta emocionalitat, però aquestes emocions no estaven contextualitzades políticament des d’una perspectiva feminista. Simplement eren emocions que anaven a la deriva i divulgaven el terror a gran escala. Quan sembla que la violència, les agressions sexuals i tot plegat passa perquè sí, estàs desarmada. Però quan això té un marc, quan saps que vivim en un patriarcat, que la violència masclista és el preu que hem de pagar per ocupar espais públics i per tenir una vida sexual lliure i en llibertat, és una altra cosa i des d’aquí ens podem defensar.
Dius que els mitjans de comunicació no només produeixen i reprodueixen violència sexual, sinó que són violència sexual en ells mateixos. Per què?
De la mateixa manera que el conjunt social té un discurs i una forma de fer que és profundament sexista, els mitjans de comunicació són part d’aquests discursos i significats, excepte en aquells casos que fan un periodisme amb perspectiva feminista. La violència sexual no és única i exclusivament l’agressió en un moment determinat, és un cúmul de fases des de baix fins a dalt. L’agressió és la cúspide de la piràmide de la violència. Totes les representacions de culpabilitat imputada a les dones -que sempre va associada a alguna cosa que estan fent, com fer autoestop, caminar per una carretera no recomanable, anar a la discoteca a certes hores quan ja se’ls havia dit que no era adequat, etc.- són avisos alliçonadors per a la resta de dones joves: “Això és el que us pot passar si feu el que han fet elles”. Per això els mitjans són violència sexual.
El relat dels mitjans sobre el cas Alcàsser va tenir conseqüències en el comportament de la generació de dones que en aquell moment eren adolescents o joves?
Per descomptat. Hi va haver una reformulació d’actituds, d’espais, de comportaments i de desitjos. D’una banda, si fins llavors consideraven segura la pràctica de fer autoestop i la feien servir per anar d’un poble a un altre, on normalment les recollien sempre persones conegudes, a partir d’aquell moment fer autoestop s’acaba. També és veritat, i m’agrada dir-ho, que no totes les dones van deixar de fer-ne, resistint des dels propis cossos, no cedint l’espai gratuïtament. D’altra banda, si fins llavors no es concebien com a perillosos certs llocs on les noies anaven a estar amb les col·legues en la intimitat -a València, la zona dels tarongers; a Euskal Herria, la zona de la muntanya-, a partir del relat d’Alcàsser s’hi consideren. I apareix el relat de “no puc ser al lloc que em doni la gana perquè tinc por del que em pugui passar”. Hi ha també una frustració: “ja no puc fer el que vulgui, ni tan sols puc tornar sola a casa, si no és sota la protecció d’un amic o del pare”. Moltes dones explicaven com van viure aquesta història de ja no poder tornar soles a casa i del poder que en aquest sentit van tornar a tenir els nois un altre cop. Si abans gaudien de la llibertat, ara tornen a ser una propietat, a estar protegides sota el poder masculí.
El llenguatge utilitzat als mitjans crea realitat. Tu rebutges parlar de “desaparició” de les noies d’Alcàsser i ho fas de “desaparició forçada”. Per què?
La paraula “desaparèixer” amaga la raó política per la qual les dones “desapareixem”. Les dones no “desapareixem”, ens fan desaparèixer. Ens estan matant, torturant, assassinant, violant. En altres contextos en què hi ha règims totalitaris, la imatge és molt clara: si vas caminant, es para un cotxe, et posen a dins i després et torturen sexualment i apareixes morta al cap d’uns dies o setmanes… el règim t’està fent desaparèixer. Llavors, perquè no podem parlar de “desaparicions forçades” en referir-nos a les nostres desaparegudes? Vivim en un règim polític-social que ens fa desaparèixer, per tant aquest concepte el podem expropiar i ens el podem reapropiar.
El crim d’Alcàsser té lloc només tres anys després de la reforma del Codi Penal en matèria de violència sexual de 1989. Al llibre expliques que el relat originat al voltant del crim és una contraofensiva que pretén aturar l’avenç de les reivindicacions feministes. Veus similituds en el moment actual, amb casos com “La Manada” i l’auge del feminisme?
Hi ha moltes similituds, especialment en el cas de l’agressió a la companya a Pamplona, en com s’ha construït el relat mediàtic al voltant d’ella i de la seva culpabilitat. Segueix el mateix patró que amb Alcàsser: s’explica com si fos un cas excepcional (“això no passa sempre, no és quotidià”, quan realment ho és), se la culpabilitza a ella i es justifiquen els agressors. Paral·lelament hi ha una resposta feminista molt potent, amb un 8 de març que sobreïx a tot l’Estat i a nivell internacional, i en aquest context ens planten la sentència: “Això és abús, no és agressió”. Des del meu punt de vista ho fan d’una manera bastant estudiada: quan un dels tres jutges emet un vot particular en què diu que per a ell els acusats haurien de ser absolts, ens estan dient que els altres dos són més bons perquè almenys han vist que hi ha abús. Realment, per a mi tots tres són agressors, perquè cap dels tres sap diferenciar entre consentiment i no consentiment. Són persones que viuen en llibertat i són perilloses perquè no saben veure aquesta diferència. Ens planten aquesta condemna i d’alguna manera el que ens estan dient és “abaixeu els fums, que aquí hi ha l’autoritat patriarcal per dir-vos què és abús i què no ho és”.
Aquest cas es coneix popularment com el de “La Manada”, però tu l’anomenes “el cas de la companya de Pamplona” [Iruña en l’original]…
És que la manada no són ells, som nosaltres. Em fa enfadar molt que s’hagi agafat aquest terme per designar-los a ells, quan el moviment feminista porta ja molts anys parlant de “manada feminista”, de “nosaltres som manada”. De sobre, s’han reapropiat el concepte i els mitjans el fan servir per parlar de cinc agressors. La manada no són ells, ells són violadors. Si en alguna cosa els podem associar a una manada és en el fet que estaven organitzats. Són un grup d’homes organitzats que surten a violar. Això és terrorisme patriarcal. Si pertanys a un grup organitzat que comet delictes pots anar a la presó per molt menys.
Han passat 26 anys des d’Alcàsser i continuem veient com molts mitjans de comunicació continuen aplicant el mateix marc de culpabilització de la víctima en parlar d’agressions sexuals. Què ha de passar perquè això canviï?
Fins que no incorporin la perspectiva feminista no hi haurà manera de canviar-ho. S’han après el discurs políticament correcte, però les seves pràctiques segueixen sent masclistes. Està molt bé dir “jo sí que et crec”, però no val després al teu programa produir i reproduir la violència sexual.
No volen aprendre les eines de la perspectiva crítica feminista per parlar de la violència sexual. A ningú se li acudiria fer una tertúlia sobre forats negres amb gent que no tingui ni idea del tema, però en canvi quan parlem de violència sexual sembla que tothom hi pot dir la seva, com si no hi hagués un marc que la definís. Quan hi ha un accident d’avió, els periodistes contacten amb experts perquè expliquin què creuen que ha pogut passar, i molts cops aquests no s’atreveixen a fer conjectures i diuen que, per saber-ho, cal esperar que aparegui la caixa negra. En els casos de violència sexual no s’espera que aparegui la caixa negra, es culpabilitza la víctima directament. I passa una cos que no passa en cap altre delicte: és la víctima qui ha de demostrar que allò ha passat, no al revés. En qualsevol altre cas, el culpable ha de demostrar que no ho ha fet. Això és patriarcat i masclisme pur i dur.
Amb tot, confio que això canviarà. Hi ha moltes periodistes amb perspectiva feminista que tenen un interès real per canviar les coses i estan fent ja el següent pas: trobar-se, parlar-ne i veure com millorar. El feminisme no deixa de produir teoria i de sumar aportacions: fa segles que crea contrarepresentacions del perill sexual, és un engranatge que suma. Estem aquí resistint. Hem de treure poder a aquest relat que diu que tot això no va enlloc.
