Mai no ha deixat de ser present. La guerra bruta contra l’esquerra ha estat constant a Amèrica Llatina, en especial a Colòmbia, on la lluita armada entre diverses opcions a camp obert l’ha feta més evident. També a les urnes i en especial durant les eleccions recents, amb una segona volta històrica, polaritzada i en bona part exemplaritzant entre Iván Duque i Gustavo Petro. El primer és un deixeble acomodatici d’Álvaro Uribe Vélez, president de Colòmbia entre 2002 i 2010, qui institucionalitzà el paramilitarisme com la gran aposta de la dreta oligarca en contra no sols de les guerrilles de les FARC-EP i l’ELN, sinó contra qualsevol model de dissidència. La pràctica era senzilla. Allà on no arribaven o on devien arribar —per un elemental sentit de la legalitat— l’exèrcit i la força pública en general, ho feien els paramilitars, qui foren autors de nombroses massacres i desplaçaments des dels inicis dels vuitanta en contra d’una població civil teòricament identificada amb les guerrilles. Fou l’excusa perfecta per eliminar polítics desafectes, sindicalistes, líders indígenes i referents ecologistes o de la lluita femenina popular, entre d’altres. Un bon i luctuós exemple d’això és l’extermini de la Unió Patriòtica, als noranta, la gran aposta política alternativa a la lluita armada d’esquerres.
I al darrere de tot, Álvaro Uribe. Presumptament, és clar. Perquè ne un país on la por s’ha fet genètica, el sistema judicial es mou des dels fils del poder, els mitjans avancen entre el silenci o l’amenaça de la pólvora, o la corrupció és el mal menor enfront del terrorisme d’Estat, tot és i serà sempre presumpte. Poc importen els processos oberts que involucren Uribe i que topen amb la seua immunitat política. Ni l’allau de testimonis que el delaten. Tot ve de lluny i ho explica l’excepcional obra d’Iván Cepeda i Jorge Rojas, “A las puertas de El Ubérrimo”, que és el nom de la hisenda propietat d’Uribe on, és clar, presumptament, l’expresident pactà amb els principals líders paramilitars la devastació de l’esquerra que ara li permet assolir una mena d’eternitat en carn pròpia o projectada.
Tot està previst perquè a partir de l’agost Uribe siga nomenat president del Senat. I perquè el seu privat, Iván Duque, desarticule el procés de pau signat el novembre de 2016 entre el Govern i la guerrilla de les FARC-EP. Uns acords nascuts després d’anys de negociació a l’Havana, amb una insòlita perspectiva de gènere i amb una implantació i grau de compliment desiguals. Qui més i millor ha complit ha estat la guerrilla de les FARC, que s’ha apressat a lliurar les armes i concentrar-se a les conegudes com a “zonas veredales de transición”. No ha actuat, però, amb el mateix ritme i eficàcia l’Estat, que no ha estat capaç d’assolir presència als territoris abandonats per la vella insurgència, i ha permès així l’arribada de nous grups criminals, molts d’ells hereus de l’antic paramilitarisme i nous padrins del negoci de les armes o del narcotràfic. L’assassinat incessant de líders socials és la prova fefaent de l’existència d’una gran superfície de Colòmbia òrfena d’Estat. Tot massa ben acompanyat d’una lògica mancança d’estructures educatives, sanitàries o d’habitatge. Una suma a la inversa que fa créixer la pobresa, els diversos tipus de pobresa.
I això no significa que les FARC-EP no tingueren cap responsabilitat durant aquella guerra civil encoberta de 54 anys. Per delimitar-la es van crear als acords instàncies com la Jurisdicció Especial per a la Pau (JEP) o la Comissió de la Veritat, que probablement seran les primeres a caure a penes Duque siga investit. És el missatge que soterradament, però sense desmai, ha estat llançant Uribe Vélez amb la seua veu de ventríloc pel darrere. Això i que bona part dels milions de desplaçats ja no puguen recuperar les terres, tal com demana l’acord, arrabassades primer pels paramilitars i comprades després a preus de riure pels rics del país. Així era el model Uribe, qui abomina el procés de pau amb les FARC-EP tot i que també tingué el seu, el de Ralito, amb els paramilitars, i amb un desarmament tan fals i ignominiós que els ha permès continuar disposant impunement del territori sota altres noms i a l’espera d’uns temps millors que, potser, ja han arribat.
I tot sota el silenci estremidor de la comunitat internacional. Amb uns Estats Units governats per un fanàtic devorador de dònuts i amb una Europa cadàver enfront d’aquest espill que sempre ha estat la Mediterrània, ara una imatge infecta de la fermentació moral més elaborada. No hi ha massa dades per a l’optimisme. La realitat és tossuda i el món, pas a pas, és un lloc cada volta més sinistre.
