Accepto Aquest lloc web utilitza galetes -pròpies i de tercers- per recopilar informació estadística sobre la navegació i per mostrar publicitat. Per més informació, consulta el nostre avís legal.
ERC, comuns i la via canadenca
14/04/2018 Hemeroteca
Marçal Girbau. Font: El Temps Marçal Girbau. Font: El Temps

Si durant la dècada passada, en ple govern del tripartit, el model federal alemany era venut com la Icària predilecta per a Catalunya en els mites i somnis humits dels suposats federalistes de casa nostra com el professor Joan Botella, els darrers anys la moda dels aborígens federals ha estat d’emprar el model canadenc com a exemple d’èxit coca-cola: és a dir, el model ideal per a indepes i unionistes; per als d’esquerres i els de dretes; per a liberals i conservadors; per a catòlics i agnòstics; per als bons i per als dolents; per a catalans i espanyols; etc. 

Primer des del PSC i darrerament des de les files dels comuns, no fem més que sentir-los parlar de la “via canadenca” com a veritable vareta màgica per solucionar el plet català. Com molt bé ha explicat els darrers anys, en reiterats articles, l’avui vicepresident del Parlament Josep Costa, tots aquells que posen el Canadà com a referent d’allò que caldria ser i fer, sembla que, en realitat, o ignoren la complexitat de la història canadenca dels darrers 50 anys, o pretenen enganyar-nos amb tota la mala fe del món. Perquè, quan hom parla de les bondats de la “via canadenca”, caldria demanar-se a què es refereix exactament: si pensa en l’organització de dos referèndums unilaterals del Quebec per bé que no reprimits pel Canadà; si pensa en les manipulacions i les trampes electorals exercides pel govern canadenc durant les votacions del segon referèndum de 1995; si pensa en les promeses fetes pel govern federal durant la campanya del segon referèndum de millores per al Quebec, promeses naturalment incomplertes en la seva integritat; si pensa en la famosa llei de la claredat, tan “clara” que encara avui no plau ni a canadencs ni a quebequesos, tan “clara” que encara avui no és “clar” si és vàlida constitucionalment o no. 

En tot cas, l’afer no aniria més enllà de la pura gimnàstica intel·lectual si no fóra perquè, des de les eleccions cap aquí, el discurs d’aires de pi negre i avet sembla haver també penetrat en alguns sectors independentistes catalans. Si durant el ple de la investidura fallida, ara fa quinze dies, el parlament de Jordi Turull feia l’efecte d’ésser impregnat d’aromes basques urkullanes, pel que fa a ERC tot fa pensar que els seus màxims dirigents actuals han optat per copiar l’esquema fracassat del Partit Quebequès dels darrers anys. D’ençà de de la pírrica i tramposa derrota del referèndum de 1995, els sobiranistes quebequesos han optat per aparcar el camí de la independència i, fins i tot, de renunciar a incorporar als programes electorals la proposta d’un altre referèndum d’independència, aquest cop amb garanties. Amb el pretext que “primer cal demostrar al poble que els independentistes podem i sabem fer bon govern, gestionar el país i les necessitats de la gent com toca, i ajornar el conflicte per a la següent legislatura”, el Partit Quebequès porta 23 anys d’autogols i trompades electorals incessants. Aquell partit que havia esdevingut indubtablement hegemònic a tot el país, amb majories aclaparadores durant les dècades dels 70, 80 i 90, actualment viu en una mena d’estat letàrgic absolut, amb un 25% dels vots a les darreres eleccions del 2014 i una previsió encara pitjor en tots els sondatges per a les eleccions d’enguany, que apunten a una davallada fins al 20% dels sufragis i la vergonyosa caiguda a la tercera posició. L’explicació del desastre sembla evident: tan bon punt el partit sobiranista abandona el full de ruta clar cap a la independència, encara que sigui temporalment, a l’electorat se li esvaeixen les raons de pes per optar per aquella força política, atès que l’oferta política que oferirà el partit sobiranista serà, probablement, no gaire diferent a d’altres ofertes electorals genuïnament gestionnaires i, per tant, entre la còpia i l’original, el ciutadà sap que sempre millor l’original. 

Que el Canadà no és pas cap panacea, tot i tenir una mentalitat política i democràtica infinitament més avançada que l’espanyola, és un fet evident demostrat pels esdeveniments de les darreres dècades. Tanmateix, que la via quebequesa, basada a generar una falsa dicotomia entre “independència vs. bon govern”, entre “conflicte amb l’estat vs. govern efectiu”, és un camí cap a la decadència electoral assegurada, sí que hauria d’ésser un exemple que l’independentisme català tingués en compte a l’hora de pensar l’estratègia futura i imaginar segons quins pactes amb els comuns i/o socialistes. Així mateix, de les societats quebequesa i canadenca també caldria aprendre que allà quan un càrrec públic experimenta un revés flagrant, dimiteix immediatament. No només els polítics: qualsevol persona amb una mínima responsabilitat pública. L’octubre passat, el catedràtic de Dret Constitucional de la Universitat de Barcelona, Xavier Arbós, deia el següent, en una entrevista a propòsit de l’aplicació del 155: “El que sí que em sembla fora de lloc és imaginar que el 155 pot servir per castigar el President Puigdemont o per enviar-lo a la presó.”. Arbós, ferm i empedreït enamorat polític del Canadà, avui encara no ha dimitit de cap càtedra. Vive le Québec libre!

Valora
Rànquings
Segueix-nos
Subscriu-te al butlletí
(cc) 2006 - 2018 · Comitium Suite · Dissenyat per Fuksia · Equip de Llibertat.cat - Avís legal - correu@llibertat.cat · XHTML vàlid