Benvolgut Santi,
Segurament ets ben sabedor de les notables diferències que tinc amb tu i bona part dels teus plantejaments. Tanmateix, tenim alguna cosa en comú. Per exemple, tots dos som poc dogmàtics i a tots dos ens encurioseix les neurones el pensament de l’altre, especialment de l’adversari. Per això, vaig decidir que compraria la teva darrera cavil·lació i que la llegiria atentament. T’avanço que com a decàleg d’errors processistes que vol ésser –segons el subtítol– no l’acabo de veure del tot endreçat. I et suggereixo, també, que a la segona edició algú en revisi bé el text, atès que hi he trobat més d’una errata. Ara bé, més enllà d’aquestes qüestions, i com que, com bé dius al llibre, ets un ferm amant dels debats intel·lectuals, sí que m’agradaria que esclaríssim alguns punts que comentes i que em semblen fonamentals.
En primer lloc, una qüestió no pas menor, tot i que pugui semblar merament formal. Si la teva llengua materna és el català, si la intenció era de publicar el llibre des d’un bon començament tant en català com en castellà, si els darrers temps has emprat acadèmicament la llengua catalana amb total normalitat –com ho prova la teva tesi doctoral, defensada fa pocs mesos–, per quin motiu vas decidir d’escriure el llibre originalment en castellà i encarregar-ne la traducció al català a un professional de la traducció? És una qüestió que em neguiteja, de debò.
D’altra banda, al primer capítol, per tal de demostrar el teu origen socialment humil i combatre “la construcció interessada de cert nacionalisme radical d’una imatge de la meva persona política com a representant i marmessor dels interessos dels rics i els poderosos”, afirmes que vas ser “educat en el si d’una família senzilla, de pagesos i ferroviaris de l’Empordà”. Al segon capítol, però, quan parles de la teva àvia, això ja no sembla tan clar: “nascuda el 17 de juny de 1927 a Vilamalla, un poblet de l’Alt Empordà, en el si d’una de les famílies acomodades del poble...”. En què quedem? Família senzilla o acomodada?
Afirmes que “més de dos milions de ciutadans se senten absolutament impel·lits, mobilitzats i compromesos amb el discurs sobiranista, tan cert com que tants altres se senten únicament vinculats a l’ordre constitucional”. Que hi ha més de dos milions de persones que sí o sí volen la independència, em sembla evident. Però realment podem afirmar que tots els que no van votar independència se senten “únicament vinculats a l’ordre constitucional”? De quin ordre parles? Jo diria que dins el maremàgnum de votants de forces unionistes el comú denominador no és pas la constitució, sinó Espanya, entre d’altres qüestions perquè estic segur que convindràs amb mi que bona part d’aquests votants fins i tot s’estimarien més una constitució diferent, molt més centralista i espanyolista encara. Per tant, em sembla que aquí fas una certa trampa argumental.
També defenses que “la independència és una aspiració legítima; com defensar-la havia de ser la clau diferenciadora d’un projecte com el del PDeCAT, que es volia hereu de la millor tradició de CiU. Per als simpatitzants i votants d’aquest partit, fer-ho mantenint-nos sempre ajustats al dret havia de ser fonamental i diferenciador de l’oferta política d’ERC i de la CUP”. Aital afirmació em genera com a mínim dos conflictes. En primer lloc, que jo sàpiga, tu vas participar al congrés fundacional del PDeCAT, ara no fa ni dos anys, oi? Que jo sàpiga, allà els simpatitzants van poder debatre les grans línies estratègiques i ideològiques del nou partit, oi? Una de dues: o no vas presentar cap esmena en el sentit que comentes, o, si ho vas fer, dedueixo que la vas perdre, oi? No puc entendre que algú que se sent capaç en reiterades ocasions de convèncer el president d’un país d’alterar el rumb del full de ruta establert, no fos capaç en un Congrés de convèncer el seu partit que calia emprendre camins alternatius. Sia com sia, el cas és que les bases del teu partit van optar per una via diferent a la que consideres adequada, de manera que no acabo d’entendre com pots afirmar amb tanta contundència, ni 24 mesos després, que per als simpatitzants del partit mantenir-vos “sempre ajustats al dret havia de ser fonamental”. En segon lloc, quan dius “ajustats al dret”, caldria que especifiquessis: “ajustats al dret espanyol”. És un matís important, cabdal, de fet. Que n’hi hagi que no considerem necessari que la independència de Catalunya s’ajusti al dret espanyol, no vol dir que no considerem necessari que no s’ajusti a cap dret. El dret –i els drets!– ens agrada. La qüestió és quin dret: el nostre dret, o el seu.
Més endavant, a propòsit d’una de les moltes cimeres que vau fer a Palau, on hi participaven també les entitats sobiranistes, deixes anar “Poques corbates, molta motxilla, jerseis i ampolletes d’aigua, cap formalitat…”. Que consti que trobaràs pocs aliats més fidels que servidor per defensar que el gust per l’estètica i la indumentària són fonamentals i darrerament sembla que no ho tinguem prou en compte. Ara bé, això de les ampolletesd’aigua em té inquiet. Vols dir que les reunions haurien anat millor amb una copeta d’Armanhac?
Em resulta curiosa també la teva concepció dels programes electorals. A parer teu, els programes –i, per tant, les promeses– electorals haurien de ser “compendis de compromisos generals amb una nítida visió i missió, amb uns valors clars, però amb un programa d’acció adaptable i permeable als canvis accelerats propis dels nostres temps postmoderns”. Imagines d’anar a un restaurant, demanar un magret d’ànec, que et serveixin pit de gat i et diguin que és carn vermella igual que el magret, cuinada amb els mateixos valors? No, tu havies demanat magret. Magret d’ànec. Si et volen oferir un plat alternatiu, com a mínim, t’hauran de demanar si hi ets d’acord, oi?
Un dels moments culminants del llibre és quan parles del 9-N i tu mateix et fas una pregunta retòrica, que fóra bo que miressis de respondre, i, sobretot, que provessis de respondre’n el perquè. Hi dius el següent: “Des d’aleshores i fins a la convocatòria d’eleccions del 27 de setembre de 2015 (...) ¿en cap moment el Govern d’Espanya no va tenir res a dir, res a oferir a Catalunya, més enllà del recordatori que s’és espanyol per imperatiu legal?” Esclar que no, Santi. Però sisplau, explica’ns per què no. Això és el que volem saber. Per què creus que Espanya “no va tenir res a dir, res a oferir”. Ho volem sentir.
També hi ha un altre passatge estel·lar quan expliques el moment en què vas presentar la teva dimissió com a Conseller. Segons dius, vas etzibar al president que no suportaves més “a tota aquesta tropa” i que el president et va respondre “Creus que jo sí?”. Remarco que en la versió original en castellà el determinant és “esta tropa”, no pas “esa tropa”. Em sembla prou rellevant perquè friso per saber exactament a quina tropa us referíeu, exactament.
Val a dir que també em meravella la teva concepció de la política, com a sortida nítidament professional, sense embuts. Suposo que això és el que explica que ara gestionis l’Estany de Banyoles sense manies. Passa que si la teva vocació és el servei públic al ciutadà –quelcom de ben respectable–, sincerament, no creus que el millor seria de presentar-te a la propera convocatòria d’oposicions dels cossos d’administració general?
I finalment, un dubte existencial: mentre miraves santament de mitjançar entre els dos radicalismes (sic) espanyol i català, no et vas pas mai fer una pregunta molt senzilla? De tot el que teòricament vas acordar i pactar amb la ministra Ana Pastor en els teus anys de Conseller de Territori i Sostenibilitat, què s’ha materialitzat, realment, de pes? No cal que responguis. La qüestió és que si et van aixecar la camisa amb quatre carreteres i vies de tren, de debò que no podies veure que te l’estaven aixecant encara més l’octubre passat? N’estic segur que sí. Per tant, si sabies que t’aixecaven la camisa o te la podien aixecar, i, tanmateix, seguies per aquell camí, què vol dir, Sant Santi, que ens la volies aixecar a nosaltres?
