Tots tenim clara, en la nostra consciència, la realitat del món exterior, la mateixa que nodreix d’imatges, conceptes i accions el nostre pensament i fins els nostres somnis. Observem la realitat, o ella ens entra dins la ment mitjançant els sentits: “fins que no ho vegis no t’ho creguis”. “He sentit íntimament la realitat de la vida, i finalment l’he pogut conèixer”. Però és real la realitat? Fins a quin punt és una cosa externa que nosaltres percebem passivament? Nosaltres, indubtablement, també formem part de la realitat (“Em sembla que penso, per això existeixo”), i la realitat és formada per nosaltres. Mireu si no qualsevol poble o ciutat, aquells camps treballats, aquell bosc incendiat, aquell poble dominat i en procés d’esvaïment dins la borrasca de la història.
La realitat es crea, es transforma i es fa visible a la nostra imaginació, una imaginació que juga amb les dades de l’exterior i que pot ser fàcilment mutable a través dels missatges que es reben de fora de nosaltres. L’escola, els llibres i els mitjans de comunicació massius són els principals instruments que informen i formen la nostra realitat, que no són més que les dades que es mouen a la pantalla de la imaginació. Segurament hi ha una realitat objectiva de les coses, una forma d’existència de tot plegat amb coordenades exactes, lògiques i un funcionament totalment causal i determinat de l’univers, però d’això nosaltres no podem albirar més que una part, determinada per la limitació dels nostres sentits i de la nostra intel·ligència. Tenim una visió parcial de tot plegat, però és la nostra, la forma de coneixement humà tant de les coses “reals” com de les que no podem percebre, tot i existir: no podem desenvolupar la telepatia, per exemple, la comunicació “inal·làmbrica” del pensament, necessitem representar-nos les coses mitjançant el llenguatge i les imatges. No som tan perfectes com ens pensem. Tampoc tenim ni idea de què passa amb l’energia anímica que ens fa viure i que, suposadament, fuig en morir. Per molt que s’estudiïn els fenòmens “paranormals”, avui només fem que especulacions metafísiques amb el gran misteri de la mort... i amb sentit de la vida.
La realitat, doncs, és; però el nostre coneixement és encara molt imperfecte. La realitat pot ser creada i modulada en funció de les forces naturals i de les habilitats del propi home. La configuració mental de l’ésser humà és molt similar per a tota l’espècie (si és que hi ha una espècie unificada), però també hi ha una configuració mental i moral de grup, i aquesta estructura programada al llarg de les generacions tendeix a confrontar la dels veïns o a substituir-la. L’adaptació a la realitat que propicia cada conjunt de programes, o cada cultura, té molt a veure amb la geografia, amb l’economia, amb la realitat del grup, en cada moment, dels factors “positius” i quantificables, però també depèn d’elements molt més inefables, subjectius i característics, com la idea que les cultures tenen de la seva història, de la missió vital de cada generació i de la relació més o menys traumàtica amb els veïns i de les amenaces que pugui patir la seva subsistència.
En la conflictivitat vital de cada grup és imprescindible el coneixement acurat de la realitat que l’envolta, però també cal projectar la realitat què es vol viure. Així, si un poble vol dominar un altre, la realitat que projectarà sobre els seus membres i sobre el poble dominat serà la de superioritat en força, en valor moral i en intel·ligència, fent que el dominat adopti aquesta mateixa mentalitat i s’afanyi a desistir dels seus sistemes de vida i valors per tal d’adoptar els del dominador, que escampa el seu poder digerint altres pobles i cultures. La realitat, doncs, dels uns, s’ha imposat a la imaginació i pensament del més feble, d’aquell que, potser derrotat militarment, ha acabat assimilat per una concepció de la realitat incompatible amb la seva, avassalladora. Aquest és el procés que han patit a la pròpia Europa occidental pobles com l’occità, el bretó, el cors, el gal·lès, l’escocès, l’irlandès, i que avui mateix es malda per rematar als catalans, bascos i gallecs, amb més o menys èxit.
Han de ser excloents per força les diverses percepcions de la realitat? No, poden complementar-se, enriquir-se i fins ser objecte de noves síntesis més acurades que exposin a la ment de les persones maneres d’entendre la/les realitat/s de manera més complexa i en relació més íntima amb el devenir dels fets humans. Però aquests avenços sempre s’han de fonamentar en el respecte de la cultura poderosa vers les visions diverses i minoritàries de les coses. No sempre la munió té raó (però pot imposar les seves raons fàcilment) i sovint la supervivència de les nacions petites té molt a veure amb les virtuts del seu mode de vida i de l’organització interna de les seves relacions i economia. Com en les grans societats, la minoria que viu i pensa de manera diferent a la majoria és més capacitada per detectar les disfuncions i proposar les reformes que demana la supervivència de tot el grup. Els pobles petits, les petites nacions, són el refugi de la ment que pensa, a distància de la disbauxa racionalista de les grans ciutats. Hom viu a les ciutats, es gaudeix dels serveis i de la bellesa bigarrada d’algunes, però el cervell descansa i discorre amb un millor ritme prop de la naturalesa, que és la mestressa i mare de tota vida, de tot animal, també de l’home. Així, com les grans forces de la humanitat són necessàries per al manteniment de la pau i de la prosperitat (o podrien ser-ho), les petites nacions són els reductes antitètics on generar lliurement els anticossos per a les malures regulars i indefugibles de l’home megalopòlic, del pensament massiu i del gregarisme acrític.
Si la divisió del món en dues, tres o quatre grans superpotències sembla una garantia per evitar agressions pèrfides i unilaterals (o podria ser-ho), l’existència de nacions mitjanes i petites, col·ligades per oferir presència conjunta en aquest món polipolaritzat, hauria de ser una garantia de diversitat gairebé biològica, però, sobre tot, de creació i prova de models polítics, econòmics i científics amb què ampliar les alternatives d’organització en un món global. La unidireccionalitat sempre pot provocar col·lapses quan el model aplicat és trinxat per la realitat de les coses tal com són, i no s’ha sabut preveure. Un exemple clamorós d’això, tant a nivell econòmic com territorial, fou l’ensorrament de l’URSS; un altre de molt present és el cas espanyol, i en el futur, si no s’ajusta el model polític a la realitat plurinacional, és la pròpia Unió Europea. No afrontar el tractament racional de les “fractures” pot ser motiu d’una coixesa invalidant mentre duri la vida de l’organisme en qüestió. La “idea” de Iugoslàvia va estampar-se contra la realitat de les coses. L’entelèquia africana també pateix del mateix mal: la mala estructuració i l’occidentalització “ideal” ha derivat en una asfixiant superpoblació i esquizofrènia cultural que els fa mal a ells i a nosaltres.
La realitat és que som els que som i tenim el que tenim, que és molt, si es vol basar el món futur en l’equilibri i el respecte a la realitat de cadascú. L’opressió dels pobles, per exemple, sempre deriva en violència, perquè les lleis de la física també ens afecten a nosaltres: pressió, foc, força generen fractures, explosions i reaccions. No hi ha pas constitucions que ho puguin evitar eternament. Si la realitat, per exemple a casa nostra, no s’ha aconseguit canviar comprant elits, imposant cosmovisions foranes o afavorint migracions massives, seria temps de fer cas de les dades que es poden observar avui dia i evitar recrear, a casa del veí, les imatges d’una cultura que no és més que impotència decadent i estímul a l’enfrontament amb una altra de més petita, però més sana i amb molta més projecció de futur. Si no ens poden fer a les seves, que ens copiïn, que n’aprenguin per millorar la qualitat vital i mental dels seus propis ciutadans. A nosaltres, que ens deixin seguir estudiant com fer d’una societat extorquida un model de vida que inspiri a tots aquells que volen viure en pau i en llibertat.
