x Aquest lloc web utilitza galetes -pròpies i de tercers- per recopilar informació estadística sobre la navegació i per mostrar publicitat. Si continues navegant, es considera que n'acceptes l'ús. Per més informació, consulta el nostre avís legal.
I tanmateix...la remor persisteix

El dissabte 3 de febrer es va fer un sopar a la Societat Coral el Micalet de solidaritat amb el presos «polítics» catalans (cometes intencionades), organitzat per la Plataforma pel Dret a Decidir del País Valencià, que va tenir una assistència que va superar l’aforament previst i que va motivar un seguit de reflexions sobre un fenomen -la «qüestió» catalana- que està sacsejant la vida política de tot l’estat espanyol i en el qual van estar presents representants d’associacions i partits polítics de la societat valenciana com Acció Cultural, Escola Valenciana, CC.OO-PV i la coalició ERPV-Esquerra Valenciana, entre d’altres.

Al mateix temps que una bona colla de valencians ens reuníem per denunciar l'estratègia repressiva de l’Estat espanyol i solidaritzar-nos amb els presos polítics catalans, als premis Goya de cine, un silenci ensordidor –i sospite que culpable- s’alçava al respecte per part d’un sector que és reclama crític. Un silenci més sorollós que la més enèrgica protesta i símptoma d’un intens malestar que és vol ignorar. ¿A qué huelen las nubes?, sembla que s’interrogaven en un exercici de solipsisme.

D’una altra banda, un dia després, ix un article al Levante-EMV laudatori de Compromís, una força central en aquests moments al País Valencià, elogiant-ne la prudència demostrada en no deixar-se arrossegar pel procés d'independència de Catalunya. I com que a ningú se li oculta que la línia editorial el Levante-EMV és clarament pro PSOE, cal llegir aquest elogi des d’aquestes coordenades polítiques, com un elogi políticament interessat. Aquí, com en els premis Goya, el «silenci i la prudència» s’imposen. Cal callar i fer com si plogués, no siga cosa que... Mentrestant, travessem un dels moments polítics més importants i transcendents -si no el que més- de la Transició ençà. 

Unes quantes reflexions s’imposen, doncs. El moment és tan dens políticament, tan ple de matisos, tan prenyat de possibilitats i de canvis en profunditat, que resulta intensament apassionat per uns i intensament incòmode per altres. No entraré a fer judicis de valor ni a descriure la qüestió, perquè els mitjans n’estan curulls, i ni així esgotaria el tema, però sí vull fer unes breus reflexions des dels tres àmbits polítics en els quals estem inserits els valencians: a) del País Valencià estant, b) des de l’Estat Espanyol i c) des de la Unió Europea.

a) En primer lloc, des d’un País Valencià, on constatem desequilibris generacionals i grans fractures territorials, on no s’ha superat l’estadi de consciència identitària regionalista, on la percepció secessionista del fet lingüístic i el blaverisme banal instal·lat a la societat són una realitat des de la (mal) denominada Batalla de València, on les elits «polítiques» des de 1983 estan lligades als dos grans partits espanyols (més uns serrells pròxims al PCE/EU i ara a Podemos i C's), sobta que encara hi haja un ric i dinàmic sector «social» que no només no es dóna per vençut, sinó que lentament i dificultosa va guanyant posicions. 

És un fet que l’optimisme de la voluntat que impulsa aquest sector és ara com ara l’únic motor real de canvi. En altra ocasió, ja vaig assenyalar que de Compromís només es podien esperar «realitzacions» concretes, poques i delimitades, però mai un discurs polític engrescador que module ideològicament la societat valenciana. No és, doncs, estrany el seu silenci. No és en puritat una crítica, perquè l’aparició de Compromís ha trencat la dinàmica política valenciana que fins ara només havia respost a unes coordenades espanyoles estrictes; i això ja és molt. La seua aparició provoca neguit a l'estat i els grans partits espanyols, que, per primera vegada des de la Transició, ja no són els únics protagonismes de la vida política valenciana. Compromís, però, és el que és i no el que ens agradaria que fos, i li’n podem demanar el que li’n podem demanar.

Hem d’assumir que, mentre no arribe al Parlament Valencià una força nacional valenciana, amb un discurs no condicionat com ho està ara el del Bloc, no hi haurà possibilitat d’encetar un discurs netament i nacional valencià que possibilite la transició del regionalisme en qualsevol de les seues modalitats (folcloritzant, espanyolista i/o autonomista/federalista), a una identitat nacional substantiva; i, per tant, no es podrà iniciar la maniobra de capgirament social i nacional que tanta falta ens fa. A diferència de Catalunya i el País Basc, on «ser català» i «ser basc» és una identitat nacional alternativa a ser espanyol, al País Valencià ser valencià és només una manera de ser espanyol, atès que a Catalunya en un determinat moment, entre el segles XIX i XX, el regionalisme català va mutar al nacionalisme. Un capgirament que al País Valencià no s’ha produït, però que res no impedeix que hi puga ocórrer si les condicions s’hi donen. I eixa és una tasca que ens ateny. I aquest és un moment important per posar-ne les bases.

Les conclusions són òbvies i duals. Necessitem plataformes socials que facen el treball que les actuals forces polítiques «d’esquerra» presents al Parlament Valencià no poden o no volen fer. I en segon lloc, cal acabar d’una vegada amb el llindar del 5% autonòmic per permetre l’entrada al Parlament Valencià de discursos alternatius al nacionalment espanyol. Com a curiositat, cal assenyalar que al País Valencià és 200 vegades més difícil* arribar a tenir representació parlamentària que amb la llei electoral espanyola que també regeix a Catalunya.

És en aquest sentit en el que trobades reivindicatives i de solidaritat com l'esmentada amb els presos polítics catalans, només poden venir ara com ara des de la societat civil. És una constatació la seua utilitat i necessitat peremptòria.

b) Des de l’Estat Espanyol, la sotragada produïda per l’independentisme català és de dimensions fins i tot superiors a la mateixa Catalunya. 

L’Estat espanyol no està oferint cap alternativa política al conflicte amb Catalunya, senzillament perquè no pot oferir-la. I no pot perquè la seua identitat nacional està solidificada des de fa segles, pel que qualsevol reconeixement que no passe per l’Espanya nació única i indivisible crearia tensions políticament insuportables; en altres paraules, la seua aparent fortalesa és només això: aparent. L’estratègia de repressió i empresonament dels «dissidents catalans» està seguint el model aznarià -fil per randa- de la repressió del nacionalisme basc, que, aprofitant els atemptats d’ETA, va obtenir suficient sanció social, però que aquí topeta amb una Catalunya de dimensions 8 vegades superior en població a Euskadi i amb un nacionalisme que, seguint una estratègia «gandiana», deixa sense arguments democràtics aquesta estratègia repressiva, retrotraient l'acció de l'estat a posicions anteriors al règim del 78. 

La conseqüència immediata de l’ofensiva repressiva de l’Estat espanyol és la feixistització de la societat espanyola, que de dia en dia s’accentua més i més. La proliferació de banderes espanyoles i l’escalada d’agressió de l’extrema dreta en són la prova.

Al mateix temps, però, s’estan despertant consciències arreu de l’Estat. I des de les “xirigotes” de Cadis fins als distints col·lectius i manifests de suport a la democràcia i al procés català (Madrid, Andalusia, Galícia, Euskadi, País Valencià, etc.) brollen com bolets en constatar la preocupant regressió democràtica.

Fins fa poc, hi havia un xoc (referèndum català) entre la «legitimitat» catalana i la legalitat espanyola». Ara, però, el xoc és entre la «legalitat espanyola i legalitat espanyola». Més clarament, Espanya està vulnerant les seues pròpies lleis, pervertint-les i retorçant-les fins crear una crisi interna que tindrà conseqüències funestes a mitjà termini per a l’estat de dret. Espanya sembla (si és que no ho és ja) un estat en situació terminal. L'apel·lació a l’autoritarisme -que no a l’exercici legítim de l’autoritat- és sempre l’últim recurs dels febles. Si a això li afegim l’absoluta inanitat que està demostrant l’esquerra espanyola i l’ascens del proto-feixisme tou de C’s, el panorama (espanyol) esdevé ombrívol i molt preocupant. 

c) Des de la Unió Europea (que no des d’Europa), s'assisteix amb alarma a l’evident feixistització de l’Estat Espanyol, però per ara poc es pot fer. Hi ha una demanda «a Europa» que és com a poc il·lusòria, perquè Europa no existeix políticament. No hi ha un demos europeu amb una acció unificada de caràcter polític, sinó una fragmentació de demoi que han establert entre ells uns lligams febles. En altres paraules, la UE és un club d’Estats en què cadascú d’ells s’encarrega dels seus assumptes interns i dels seus ciutadans, i la qüestió catalana per la UE és un afer estrictament espanyol. Per això, esperar d’«Europa» una resposta unificada i clara al «problema espanyol» -que no català- és il·lusori. No obstant això, si canviem l’angle de visió i ens preguntem què estaria passant si l’Estat Espanyol no estigués integrat dins d’aquest club d’Estats, la resposta és clara. Només ens cal mirar Turquia per obtenir-ne l’esglaiadora resposta. 

Els moments de crisis són moments d’oportunitat, però també de possible patiment social, i és per això que ens cal estar atents i fer-nos-en conscients, tant dels perills com de les oportunitats que s’albiren. Estem a les beceroles d’un canvi transcendent que poques generacions tenen l’oportunitat de viure. Que el País Valencià -perquè des del País Valencià escric- hauria de posar-se en l’estela catalana abans que Espanya implosione, és per mi una obvietat. Com fer-ho ja no em resulta tan obvi, ateses les circumstàncies. M’agradaria que al respecte s’obrís un debat en profunditat entre tots els sectors de la societat, que a més a més anàs acompanyat de propostes polítiques, econòmiques i socials. El País Valencià és un especialista a arribar tard a tots els canvis i a desaprofitar totes les oportunitats històriques, si més no des de fa un parell de segles. Ja estaria bé que tot i els assumptes pendents que tenim damunt la taula, en aquesta ocasió és trencàs la maledicció. Com deia la cançó: «I tanmateix, la remor persisteix»... Res no està escrit i res no està perdut, però cal posar-se mans a l’obra ja.

* Si el 5% és el 166,66% del 3% i al País Valencià s’exigeix un 5% per circumscripció, però també al total del territori s’està exigint un 66,66% més a cada una de les circumscripcions electorals COM A MÍNIM, atès que totes no tenen la mateixa població. Per tant, 66,66x3=199,98% més de dificultat per tenir-hi representació i accedir al parlament que a Catalunya i a la resta d’Espanya. Atès que a Espanya i Catalunya amb un 3% en una sola circumscripció s’hi obté representació, i al País Valencià es demana el 5% per circumscripció i a la totalitat de la CA, és a dir, a les 3 circumscripcions.

Robert Mora, @RobertMora_

De la coalició ERPV-EV i de la Plataforma pel Dret a Decidir del País Valencià @DaDPV

Valora
Segueix-nos
Subscriu-te al butlletí
Introdueix les teves dades si vols rebre el butlletí
(cc) 2006 - 2018 · Comitium Suite · Dissenyat per Fuksia · Equip de Llibertat.cat - Avís legal - correu@llibertat.cat · XHTML vàlid