A Ciutadans, les enquestes li somriuen. Sempre ho han fet. Més encara des de la irrupció a les eleccions catalanes de l'any 2015, quan es convertiren en el partit majoritari de l'oposició. La formació taronja ha aconseguit aquesta posició gràcies a capgirar la percepció respecte al seu immediat competidor: el PP. Si a l'Estat espanyol el partit d'Albert Rivera sovint sembla ubicat a la dreta dels populars, a Catalunya s'intercanvien els papers. La virulència i el passat del candidat del PP, Xavier Garcia Albiol, ho reforcen.
Per seguir tenyint de taronja el vell cinturó roig de Barcelona, Ciutadans apel·la a les polítiques socials. I per continuar captant l'electorat moderat de l'unionisme, la candidata a la presidència de la Generalitat de Catalunya, Inés Arrimadas, ha incorporat dos referents del liberalisme a la seua campanya. Són l'exprimer ministre socialista francès Manuel Valls i l'escriptor conservador Mario Vargas Llosa. Un referent del socioliberalisme i un intel·lectual situat sempre en l'òrbita més aznarista del PP que participaran aquest dissabte en un acte electoral dels taronges a Barcelona.
Tot i que Ciutadans busca amb la presència del polític i del literat una certa pàtina de transversalitat dintre del camp unionista, ni Vargas Llosa ni Valls mantenen unes posicions, precisament, centrades sobre determinades qüestions, com ara el procés independentista català. I ambdós, a més, han tingut poca sort en les competicions electorals a les quals s'han enfrontat, tot i el suport mediàtic amb el qual han comptat. Si l'exsocialista va ser rebutjat reiteradament pels seus militants per convertir-se en candidat a la presidència de França i va deixar el socialisme francès (amb la col·laboració de Fraçois Hollande i d'Emmanuel Macron) fet miquetes, Vargas Llosa va patir una estrepitosa derrota contra Alberto Fujimori al Perú el 1990. Valls, cal dir, va arribar a ser primer ministre per designació directa d'Hollande després de la dimissió de Jean-Marc Ayrault, i no per la via convencional de les eleccions.
L'aznarista de Prisa
Vargas Llosa no va començar la seua carrera política abraçant el credo del liberalisme econòmic. L'escriptor, durant la seua joventut, va aplaudir les reformes d'inspiració comunista del militar Juan Velasco Álvaro. Amb tot, la deriva dictatorial de la seua gestió va comportar que, a poc a poc, Vargas Llosa assumira els postulats de la dreta política i econòmica. El seu suport al conservador Fernando Belaúnde Terry -que, fins i tot, va proposar a l'escriptor encapçalar el Consell de Ministres, una oferta que va rebutjar encara que va acceptar-la en primera instància- va evidenciar el seu gir ideològic. De fet, es va convertir a les tesis del seu admirat Friedrich Hayek, pare del capitalisme més ultra.
L'intent del president del Perú, Alan García, de nacionalitzar la banca l'any 1987 va fer canviar d'opinió a l'intel·lectual. De situar-se a l'altre costat del ring polític, va passar a participar directament del duel contra Alberto Fujimori -posteriorment condemnat per crims contra la humanitat i per corrupció-. Fujimori, que ni de bon tros comptava amb més d'un 10% de la intenció de vot a 15 dies dels comicis peruans de 1990, va derrotar-lo amb una campanya bruta i aprofitant els errors de supèrbia de Vargas Llosa. Plantar-se en casa de Fujimori per demanar-li que plegara de la competició electoral amb l'objectiu que els peruans s'estalviaren els diners que costava el procés electoral fou l'exemple paradigmàtic.
Aquella derrota va marcar la vida de la novel·la vital de l'escriptor. Vargas Llosa va traslladar la seua residència a l'Estat espanyol. I Felipe González, en aquell moment a La Moncloa, va concedir-li la nacionalitat espanyola per evitar que fos un apàtrida. «Podria haver acabat sent un pària. Tinc moltes vinculacions, per sobrades raons, amb Espanya, així que si es tractava de demanar empara legal d'aquest tipus, lògicament l'elecció era aquest país. Vull agrair al Govern espanyol i, de manera molt especial, al president Felipe González aquesta concessió, que considere un honor», va afirmar aleshores.
L'intel·lectual, tanmateix, va situar-se més a prop de l'òrbita del PP que no del socialisme espanyol. La connexió amb l'expresident José María Aznar sempre ha sigut total. De fet, FAES, el think tank aznarista per excel·lència, va premiar-lo l'any 2012. Fins i tot, l'escriptor era un dels directius de l'Instituto Atlántico de Gobierno, un centre d'ensenyament superior impulsat per Aznar i que comptava, al seu torn, com a membre destacat amb l'expresident d'Indra, Javier Monzón. Aquest últim està actualment assenyalat pels tripijocs de la companyia tecnològica dintre de la denominada Operació Lezo.
Més endavant, la revelació dels denominats Papers de Panamà va traure a la llum l'empresa offshore de la qual gaudia l'intel·lectual. La societat, compartida amb la seua exparella, va tancar-la pocs dies abans de rebre el premi Nobel de Literatura, l'any 2010
Tot i aquesta ombra, Vargas Llosa no s'ha aturat en el seu activisme polític. Un any abans de descobrir-se la seua firma en un territori considerat un paradís fiscal, va formar part dels fundadors de la plataforma Libres e Iguales, que aixoplugava tota la dreta intel·lectual espanyola al·lèrgica a la pluralitat de l'Estat. Periodistes ultraconservadors com ara Federico Jiménez Losantos, Herman Tertsch o Carlos Herrera; escriptors com Félix de Azúa -un dels impulsors de Ciutadans-; o l'expresident socialista de la Comunitat de Madrid, Joaquín Leguina, eren alguns dels noms que van donar impuls a l'entitat. Libres e Iguales, de fet, ha denunciat diversos polítics independentistes, com ara a la presidenta del Parlament català, Carme Forcadell.
La visceralitat de Vargas Llosa contra qualsevol identitat que qüestionara l'espanyola, però, no ha estat producte d'una radicalització dels darrers anys. Ve de lluny. En un article l'any 1994 en el diari El País -periòdic del qual és una de les firmes més destacades des de fa dècades amb posicionaments ultraconservadors sobre Amèrica Llatina-, va escriure que contra la idea del món sense fronteres «s'amaguen, d'un costat, els vells dimonis de la xenofòbia i el racisme, i de l'altre, l'oprobi d'una vida cultural alienada per la tutela de comissaris encarregats de defensar l'engendre monstruós, la identitat cultural». «Des de fa 40 anys, a més del record d'un passat grandiós i, de vegades, tràgic, Espanya és també una terra de llibertat», va proclamar el passat 9 d'octubre en un acte de Societat Civil Catalana, una organització amb vincles amb l'extrema dreta, defensant la identitat espanyola.
A la concentració de l'entitat unionista, Vargas Llosa va desfermar-se. «El nacionalisme ha omplit la història d'Europa i del món, i d'Espanya, de guerres, sang i cadàvers», va exclamar. «Es necessita molt més que una conjura colpista dels senyors Puigdemont i Junqueras, i de la senyora Forcadell, per destruir tot el que s'ha aconseguit en 500 anys d'història», va rematar, equivocant-se amb els noms dels dirigents sobiranistes catalans. «El nacionalisme provoca violència i encobreix una actitud racista», va etzibar el 12 d'Octubre, dia de la hispanitat.
Del roig al taronja
Manuel Valls, l'altra estrella de l'acte de Ciutadans, és un producte del socioliberalisme modern: l'exemple de com l'assumpció del neoliberalisme ha condemnat la socialdemocràcia europea. D'origen català i, fins i tot, en algun moment sensible al catalanisme, Valls s'ha convertit durant els darrers mesos en un flagell internacional contra l'independentisme català. Un posicionament, més proper a les coordenades conservadores que no a les progressistes, que mostren el corpus doctrinal d'aquells liberals-conservadors integrats a les files del socialisme europeu de tercera via.
Valls, de fet, sembla ser un alter ego del seu mentor, l'exdirigent del socialisme francès Michel Rocard. Si Rocard va encapçalar el gir liberal que va realitzar l'expresident francès del Partit Socialista, François Miterrand, durant les dues últimes dècades del segle XX, Valls va realitzar la mateixa tasca sota les ordres de François Hollande. És a dir, mentre Rocard protagonitzava la rendició del socialisme francès davant els mercats financers, Valls comprava quasi tot el paquet neoliberal que va oferir-li la Comissió Europea. Les similituds entre ambdós, fins i tot, van escenificar-se en les polítiques de control de la immigració. «França no pot acollir tota la misèria del món», va afirmar la mà dreta de Miterrand, mentre Valls durant el seu mandat com a Ministre d'Interior va perseguir a les persones d'ètnia gitana acusant-les de fomentar la delinqüència.
Ara bé, si el primer encara va impulsar polítiques socials com ara la inclusió de la Renda Mínima d'Inserció, el segon, quan era primer ministre de França, va aplicar una reforma laboral que va aixecar nombroses protestes socials. I que, com el seu antecessor Nicolás Sarkozy, va defensar amb violència policial i l'ampliació de l'Estat d'emergència per detenir sindicalistes de forma arbitrària. La modificació de les condicions laborals va imposar-se a través d'un decret que rebutjaven el 70% dels francesos i bona part de la bancada socialista.
Valls, a més, va comprar bona part del discurs racista que pregonaven Sarkozy i la líder del Front Nacional, Marine Le Pen. L'eliminació de la binacionalitat per als nouvinguts va mostrar la seua aposta política: control exacerbat de les fronteres, retallades dels drets civils i polítiques d'austeritat. Un còctel que va provocar que Valls no comptara amb cap opció per ser escollit entre la militància del socialisme francès com a presidenciable a inicis d'aquest any. Amb tot, va millorar considerablement els resultats que havia obtingut el 2012 a les primàries del partit de la rosa: del 5,6% dels vots va passar al 41,35%.
La bufetada interna de la militància va provocar que Valls anunciara la seua adscripció al partit de l'exministre d'Economia d'Hollande, Emmanuel Macron. L'actual president francès, però, va negar-li en aquell moment l'entrada al partit que havia fundat. I Valls, sense partit, va extirpar en juny d'enguany el carnet del Partit Socialista Francès.
Amb l'objectiu aconseguit, finalment, d'integrar-se en la formació de Macron, Valls s'ha encarregat durant els darrers mesos d'atacar el procés de Catalunya. «No és un poble oprimit», «els salafistes han apostat per Catalunya i no se'n parla d'això pel procés», «desfer Espanya és desfer Europa» o «la independència de Catalunya és contrària a la identitat de la regió» són algunes de les seues declaracions. Unes afirmacions que se sumen als elogis que realitza a Ciutadans. «Rivera i Arrimadas representen una nova generació. M'interessa el fenomen de Ciutadans», expressava aquesta setmana en una entrevista en El Mundo, mentre ressaltava Espanya i la seua constitució. «Espanya és un dels Estats-nació més vells d'Europa, igual que França. La Constitució Espanyola de 1978 és molt moderna i progressista», defensava.
Una actitud bel·ligerant contra el procés que li ha comportat els retrets de la seua germana, Giovanna Valls. Als seus missatges a favor de la unitat de l'Estat espanyol, Giovanna va contestar-li a Twitter: «Per Déu, prou. Per l'avi Magí! No és democràtic, ni tampoc ho és el 155. Des de quan s'ha vist una cosa tan bèstia com cessar les llibertats?». Un enfrontament familiar fet públic a les xarxes que s'ha evidenciat, de nou, amb el suport de la seua germana als presos polítics catalans. Mentrestant, el seu germà, junt amb Vargas Llosa, actuaran aquest dissabte a favor de Ciutadans. I a favor, és clar, de la unitat d'Espanya. Una condició que els és innegociable.