Sobreposar-se a la repressió

A part de tot el que duu implícit -el patiment de tanta gent, el dolor-, la repressió és un problema per dos motius: d'una banda, perquè impossibilita l’anàlisi sobre què es va fer malament des del moment en què es va convocar el referèndum i, de l'altra, perquè impedeix plantejar què es vol fer a partir d'ara. Per a molta gent de bona fe, assenyalar els errors quan hi ha gent a la presó és propi de males persones, i intentar mirar més enllà de la resistència antirrepressiva és no tocar de peus a terra.

El fet és que, pels motius que sigui, el Govern ho va fer a mitges. Ha acabat pagant un preu elevadíssim, i mai no sabrem si aquest preu hauria estat el mateix si el dia 10 d’octubre s’hagués proclamat la independència sense condicionants. A nivell personal, segurament no hauria estat pitjor que la presó. A nivell col·lectiu, si hi havia amenaces serioses de violència, el Govern faria bé de publicar totes les dades.



Ja sigui perquè no hi havia res a punt o perquè l’amenaça de violència era una realitat, el Govern va renunciar a aplicar el mandat de l’1 d’octubre no proclamant la independència el dia 10 i, un cop proclamada 16 dies més tard, no hi va haver cap intent de fer-la efectiva. Recordar això i mirar d’aclarir-ne els condicionats no és cap falta de respecte per a les persones injustament empresonades, sinó un intent d’entendre què s'ha fet malament per a no caure en els mateixos errors en un futur, tenint en compte un caràcter clarament autoritari de l’estat espanyol que sembla que fins ara s’ha volgut ometre.

Perquè el futur és ja i es diu 21 de desembre, i es diu eleccions il·legítimes en un context de repressió brutal. Això ja ho sabem i, malgrat tot, els partits independentistes han decidit presentar-s’hi. El PDECat, ERC i la CUP han de posar llum a aquest desconcert i explicar en quina mesura poden ser útils a la república precàriament proclamada el passat 27 d'octubre, si és que creuen que es va proclamar i que es pot desplegar. Centrar la proposta electoral en recuperar allò perdut i limitar-se a clamar contra la repressió -llibertat, amnistia, estatut d'autonomia- és una irresponsabilitat immensa que només fa que triomfin els repressors, perquè ja renuncia d’entrada als motius pels quals es desplega la repressió. Situar el debat polític en uns paràmetres tan baixos ens arrossega a aquesta baixesa i converteix l’independentisme en un moviment merament antirrepressiu d’on no en podrà sortir res de bo.  

L'interès que tenen determinats sectors en una llista unitària -que ara hauria de ser una agrupació d'electors- és aquest despropòsit portat a l'extrem i condemna l’independentisme a l’eterna folklorització. Una llista unitària per a fer què? Un front d’emergència nacional amb quin objectiu?

Combatre la repressió vol dir sobreposar-s’hi exigint que ens tractin com a adults i ens expliquin com pensen assolir la independència més enllà del lament i la denúncia de l’estat espanyol com a estat autoritari. Fer-ho depèn dels partits, i de la seva capacitat per fiscalitzar-se els uns als altres en la consecució d’un objectiu comú. Sí, tenir mig Govern a la presó i l'altre mig a l'exili és una ignomínia insuportable que no hem de normalitzar, però la repressió no ens pot empetitir. Sobreposar-s’hi és guanyar-la.