Diumenge passat, mentre més de vuit-centes persones encara notaven, ben viu, el dolor físic del terrorisme institucional espanyol, no va trigar gaire a sentir-se la veu dels encantadors de serps, tot mirant de relativitzar l’èxit del referèndum d’autodeterminació de Catalunya. No em refereixo als col·laboracionistes explícits de l’Espanya marcial indissoluble, com ara Arrimadas, Albiol, Sánchez o Iceta, entre d’altres. El discurs d’aquests personatges, per bé que carregat de mentides, és directe, estult i només pot convèncer la ultradreta espanyolista. La mena d’hipnotitzadors a què em refereixo són més subtils, fan un ús més ambigu del llenguatge polític i poden arribar a guanyar-se el respecte de gent aparentment ben preparada.
Per no invertir-hi gaire temps, només parlaré de dues d’aquestes figures, que van tenir l’oportunitat de fer el seu speech al programa especial “1-O” de TV3: Ada Colau i Ernesto Ekaizer.
L’alcaldessa de Barcelona, tot i la resposta exemplar del poble a la crida de les urnes (i, insisteixo, amb les nafres dels garrots encara calentes) es va atrevir a dir, sense posar-se vermella, que tot aquest esforç i dolor dels ciutadans ha de servir per aconseguir, d’una vegada per totes, el famós “referèndum pactat que permeti expressar-nos lliurement”. És a dir, els fets de l’1 d’octubre d’enguany no han desplaçat Colau ni un mil·límetre de la seva tossuderia (determinació que li ha permès captar els cors i les ments de molts “equidistants”) a pactar un referèndum d’autodeterminació amb l’autoritat competent espanyola. No crec probable que l’alcaldessa sigui incapaç d’adonar-se que una part molt gran del poble de Catalunya (tres milions) ja s’ha autodeterminat sortint de casa per anar a votar. Penso, més aviat, que les seves expectatives de “servir la ciutadania” (que apunten cap al centre de la península) no li permeten acceptar aquest fenomen veritablement excepcional. És, si més no, curiós constatar com certes ambicions polítiques, tot i omplir-se la boca de consignes de participació ciutadana, solen sentir vertigen quan són davant la veritable autoorganització popular.
Poc després, en la mateixa línia però més ben argumentat, el periodista argentí minimitzava l’abast de la jornada històrica de l’1 d’octubre. Ekaizer no només va negar la validesa legal del referèndum a causa del desmantellament del sistema electrònic i altres inexactituds, també va titllar la gran resistència popular per protegir les urnes de simple “bullanga contra Rajoy”. I emmarcar la gesta de diumenge en la pugna espanyola per aconseguir un canvi a la Moncloa és, com a mínim, un menyspreu a tots els catalans mobilitzats pel referèndum. Per més distorsionada que estigui la perspectiva d’Ernesto Ekaizer, tampoc no puc acceptar la seva incapacitat per entendre perfectament què estava passant el dia 1 d’octubre a Catalunya i, per tant, crec que les seves afirmacions eren més ideològiques que analítiques.
Aquests dos exemples il·lustren perfectament les pautes del discurs del populisme que orbita a l’entorn de Podem: insistir en un nou referèndum pactat però, sobretot, negar la validesa del de l’1 d’octubre. És el discurs que regalarà les orelles, no pas dels demòcrates contraris a la independència de Catalunya (més de cent-setanta mil dels quals van anar a votar diumenge passat), sinó les dels qui no suporten que la vida política catalana es dirimeixi només a les institucions i als carrers del nostre país.
Tot i que molts d’aquests refractaris alcen la bandera de les igualtats socials, de les “sobiranies” populars, de la solidaritat entre els pobles, etc.; ja hem vist com es regiren quan senten parlar del dret d’autodeterminació. Explícitament o no, comparteixen amb els partits de la dreta espanyola el mantra de la indissolubilitat d’Espanya, i per això, davant l’èxit del referèndum de l’1 d’octubre, i contra tota evidència objectiva i avalada per la Comissió Internacional, el seu discurs s’alinearà amb el dels qui en neguen tota legitimitat.
Però el poble ja els ha passat al davant. Ara mateix, la gent canta, a tots els carrers de Catalunya, l’evidència que ells neguen: hem votat i hem guanyat. I, en lloc de retrocedir a escenaris obsolets, ara toca construir la nova república.
Ignasi Farinyes Gasalla
Filòsof
