Més de quaranta anys després de la mort del dictador Franco, bona part de l'opinió pública creia que l'extrema dreta espanyola era una cosa que només es podia trobar als llibres d'història. Aquest discurs ha calat a poc a poc durant les últimes dècades fruit, en general, d'un desconeixement claríssim d'aquest panorama polític, creant, de retruc, una gran confusió sobre la seva realitat a l'Estat espanyol.
Si bé és cert que la ultradreta hispànica pateix una greu fragmentació des de principis dels anys 80, i que des de llavors ha estat pràcticament inactiva a les institucions —a excepció dels ajuntaments— és impossible entendre el cosmos ultradretà sense analitzar, també, el paper de vot útil d'aquesta ultradreta que ha fet precisament el Partit Popular i posteriorment noves formacions com Ciutadans, ja sigui amb discursos antiimigració o d'un desacomplexat nacionalisme espanyol . D'aquest tema, de la presència absent de l'extrema dreta —terme encunyat per Xavier Casals— precisament n'he escrit diversos articles, entre d'altres aquest publicat el passat juliol on aprofundia en el curiós cas espanyol.
A banda d'aquest cas d'eclipsi electoral, el panorama ultradretà segueix força fragmentat, dividit i, fins i tot, enfrontat. No obstant, el procés independentista que va eclosionar sobretot a partir de l'any 2012, va ser un revulsiu per a la creació de plataformes pretesament transversals des de l'antiindependentisme, que en alguns casos foren també impulsades persones o directament organitzacions d'extrema dreta. Uns activistes que es barrejaren pel bé comú —la unitat d'Espanya— amb associacions de tradició democràtica o militants de partits parlamentaris del bloc espanyolista. Malgrat el seu paper actiu en aquestes noves plataformes, les diferents organitzacions ultradretanes mai no han abandonat la seva resposta política fent, precisament, el que millor han fet al llarg de les dècades posteriors a la mort del dictador: mobilitzar-se al carrer tal i com havien fet sempre, quasi sempre en solitari fins a l'eclosió del procés.
Cal entendre doncs, que el procés independentista ha servit de catalitzador per totes les diferents famílies i organitzacions ultradretanes de l'Estat espanyol en un moment com l'actual, amb la unitat d'Espanya fortament amenaçada. Aquestes organitzacions han aparcat les seves diferències per avantposar un interès superior: impossibilitar per tots els mitjans que Catalunya s'independitzi. No en va, mantenir la sagrada unitat pàtria ha estat, des de sempre, la principal obsessió de l'extrema dreta hispànica. És per això, que els ultres estan aprofitant, precisament, l'absència de la resposta que la dreta parlamentària no està lliurant: la batalla al carrer.
Si a la manifestació del 8 d'octubre hi va haver una presència més que destacable de l'extrema dreta, va ser precisament perquè partits parlamentaris o entitats com Societat Civil Catalana han negat o minimitzat des de sempre l'existència d'aquest submón entre les files de l'espanyolisme, deixant els carrers a l'empara precisament de la mateixa ultradreta de la que en neguen l'existència. Malgrat això, un fet que s'ha vist claríssimament durant aquestes setmanes ha estat que totes les manifestacions espanyolistes que hi ha hagut relacionades amb el referèndum de l'1 d'Octubre —des del dia 1 n'hi ha hagut a diari i per tot el territori— han estat directament encapçalades o convocades pels sectors polítics més radicalitzats de l'ultraespanyolisme. Tant les mobilitzacions davant de la caserna de la Guàrdia Civil de Gràcia, a la seu de l'ANC, o Catalunya Ràdio, qui les ha orquestrat ha estat precisament l'extrema dreta.
Així doncs, a ningú li ha d'estranyar que el passat 8 d'octubre la marxa de SCC també fos secundada per fins a 14 organitzacions ultradretanes de diferent entitat: des de Vox, un partit que va treure un quart de milió de vots a les últimes eleccions europees, passant per Somatemps, organització impulsora de la mateixa SCC, fins a la marginal Falange Auténtica. Una manifestació, per cert, que es va saldar amb una desena d'incidents reportats pels Mossos, entre coaccions, amenaces i agressions físiques amb lesions , entre les quals tres dels casos van ser contra periodistes. Uns incidents silenciats i soterrats per la mateixa premsa sotmesa a la Moncloa que acusa de violent un moviment independentista absolutament pacífic.
L'escenari polític obert amb el procés independentista està convertint-se, en molt poques setmanes, en el caldo de cultiu perfecte per a una ultradreta que lidera la resposta mobilitzadora contra les aspiracions independentistes dels catalans, fet que pot derivar en una escalada de tensió d'una militància àvida de carrer, de batalla i, fins i tot, de sang i de venjança. Cal tenir clar també, que aquest fet no només ha succeït a Catalunya, sinó que ha ressonat arreu dels Països Catalans. Ahir mateix, a València, el blaverisme ultra va cometre impunement tota mena d'agressions amb una violència extrema durant la festivitat del 9 d'Octubre. Fa pocs dies va passar exactament el mateix a Palma, on la intolerància espanyolista va ferir una dona d'una pedrada al cap i va destrossar la paradeta de l'Assemblea Sobiranista de Mallorca davant dels morros de la Policia. Uns fets que se sumen a les ja desenes d'agressions de tota mena —sí, desenes— que persones vinculades a l'extrema dreta han fet des de l'inici de la campanya electoral, el 15 de setembre passat.
L'extrema dreta està desbocada, és un fet inqüestionable que a molts ha agafat per sorpresa. No obstant, aquesta realitat incòmoda és especialment difícil de digerir per a totes aquelles persones que, sota una irresponsabilitat política tremenda, s'han dedicat a negar, minimitzar o flirtejar amb l'ou de la serp. El que pugui passar els propers dies amb la ultradreta, serà precisament el resultat d'aquesta profunda irresponsabilitat que pagaran, com sempre, justos per pecadors.
