Per construir una mentida amb un mínim de credibilitat calen enormes esforços. De fet, en són necessaris molts més que per bastir una realitat argumentada i sincera. Si a més, la mentida parteix d'una urgència i es fa a la desesperada, les fugues de credibilitat són tan grans com la maquinària que cal per suportar tal fal·làcia.
En molt pocs dies hem vist com per terra, mar i aire, es bastia de forma coordinada el relat sobre el presumpte adoctrinament dels infants a les escoles catalanes. El titular, que sempre inclou el concepte adoctrinar, s'enquadra dins de la campanya recentralitzadora de l'Estat que, davant de la impossibilitat de combatre les aspiracions independentistes per via democràtica, treu les urpes esperant l'oportunitat perfecta per ascendir al timó de la Generalitat, encara que sigui aplicant el 155 o directament il·legalitzant els partits independentistes o els seus programes electorals, tal com s'ha proposat aquests últims dies des de les files populars.
La mentida però, no és nova. Ara sura tota la femta perquè el torrent d'indignitat és tan gran que la vergonya aliena ja queda lluny de l'escala de valors dels quals la promocionen. A Catalunya coneixem prou bé aquest discurs. Un partit com Ciutadans de fet, ha basat el seu èxit i la seva raó de ser, precisament, amb aquest argumentari falsari, manipulador i maniqueu sobre la immersió lingüística a les escoles catalanes. Que en qüestió de dies, dirigents i velles glòries de Cs, PSOE i del PP hagin tret tota l'artilleria per disparar contra una comunitat educativa que porta dècades excel•lint amb la seva feina, només respon a una estratègia del tot o res que el nacionalisme espanyol porta practicant des que existeix. No hi ha pacte possible, ni entesa, ni convivència entre llengües, cultures i cosmovisions. L'Estat i els seus sequaços sempre han actuat partint de la màxima supremacista on hi ha dominats i dominadors, vençuts i vencedors, però mai un tracte d'igual a igual. Ciutadans, el PP i també les restes d'un PSOE vergonyós, són la cara fallida d'un Estat que va intentar aixecar-se amb fonaments de cartró: una transició mai feta entre la dictadura feixista més llarga del món i un sistema presumptament democràtic, que mai ha jutjat ni un sol responsable del franquisme i on en ple segle XXI s'apallissa gent que exerceix el seu dret a vot.
Els esforços per fer entrar aquest relat amb calçador a l'opinió pública han estat titànics. Declaracions de ministres, de dirigents polítics, editorials de diaris, columnes d'opinió i suposats reportatges d'investigació. Han disparat els canons de la mentida de forma coordinada per justificar el que pretenen: desmantellar el sistema educatiu de Catalunya —línies pedagògiques, immersió lingüística, marc cultural i nacional— per tal d'intentar aplicar la solució final a un conflicte que són incapaços d'afrontar per la via democràtica.
Primer van fer creure que «la bogeria separatista» era cosa de quatre dirigents folls. Després van vendre la idea de la «majoria silenciosa», però després de perdre un cop i un altre les eleccions catalanes, van haver de teixir un altre engany. L'última gran mentida és el de l'adoctrinament dels infants, però també dels adults, sigui a través de les escoles o dels mitjans de comunicació de la Corporació Catalana de Ràdio i Televisió, que a mode de narcòtic, sotmeten la població catalana a un estat mental vegetatiu, acrític i totalitari que els aboca a l'independentisme.
Mentre a Catalunya aquest discurs resulta insostenible, perquè ni tan sols el que el prediquen se l'empassen, la matraca va destinada de cara a la galeria, Monegros enllà, perquè són els únics a qui poden convèncer. Es tracta d'engrossir la pila de despropòsits de la frustrada etapa autonòmica, que va començar amb el cafè per a tothom i que anys després va donar lloc a allò tan pervers de «una firmita contra los catalanes», per tal de carregar-se l'Estatut de 2005. Aquest relat el que pretén realment és eliminar qualsevol rastre d'autogovern, de singularitat cultural i lingüística que pugui qüestionar el putrefacte regne dels hereus de Felip V. Com que no han pogut fer-ho a base d'arguments, a les urnes, ni tampoc a cops de porra, ara ho faran a base de decrets llei i de fiscals de confiança. I sabeu el més graciós de tot? Que d'això en diran democràcia.
