Avui hem encarat el segon dia a Jerusalem amb un començament d’allò més intens. Ens hem aixecat ben d’hora per poder visitar la mesquita d’Al Aqsa i el Mur de les Lamentacions abans de començar la bateria de trobades que teníem previstes per al dia d’avui.
Volem destacar la proximitat dels monuments de referència de les diferents religions que conviuen a la ciutat: la musulmana, la jueva i la cristiana. Una proximitat que destaquem per l’evidència que aporta al voltant de la necessitat de convivència d’aquestes cultures que, de fet, hi ha hagut en aquest territori des de fa més de 2000 anys.
Després d’això, hem encarat la primera trobada del dia. Havíem quedat amb Ali Jadah, amb qui ens hem trobat a la porta de Damasc. Assegut a una petita taula entre tot l’enrenou del mercat al carrer, ens esperava un home ja d’una certa edat. Pacient, prenent cafè. En acabar, i seguint-lo mentre caminava lentament amb una crossa, hem començat el tour geopolític per la ciutat.
Se’ns ha presentat com el Denzel Washington de Jerusalem, i posteriorment també com l’autèntic alcalde de la ciutat. Amb una mirada profunda, d’aquelles que reflecteixen moltes experiències viscudes i acumulades, ha sabut captar la nostra atenció des del primer moment. Primer distant i cada cop més proper, ens ha explicat la situació actual de les persones palestines a la ciutat. La presència d’aquestes és entesa com un inconvenient per les autoritats i ens ha explicat la intenció d’invisibilitzar-les, exemplificada amb la voluntat de tancar la porta de Damasc (principal accés a la ciutat actual, que s’endinsa directament al barri musulmà) per obligar a entrar per la de Jaffa, que dóna al barri jueu. D’aquesta manera, a més, s’acabaria amb el comerç que s’estableix al llarg dels estrets carrers del barri musulmà, actualment tan sovintejats per turistes. Seria una manera més de reduir l’economia de la població palestina a la ciutat.
Al llarg del passeig s’ha anat trobant amb molta gent coneguda, d’entre la qual “el seu petit guardaespatlles”: un nen, d’uns deu anys encara no, que el seguia per tot arreu atenent totes les seves necessitats. Ens ha mostrat emplaçaments que havien estat clau per al desenvolupament de les intifades i les històries que s’hi amagaven al darrera; fets que van suposar l’ocupació dels habitatges que es trobaven al voltant d’aquests emplaçaments per part de famílies colones israelians com a represàlia.
Ens ha dut a casa seva, al barri afro-palestí, on ens ha explicat la seva impactant història, la d’un lluitador. Ell considerava que la via de l’acció directa era la que s’havia de seguir i va anar a presó 17 anys per la seva implicació política. A partir d’aleshores però, decidí fer conèixer la situació a la resta del món a través de les explicacions que dóna a les persones que visiten la terra promesa que volen veure quelcom més enllà de temples i tirabuixons. Que aquestes vagin i expliquin al món el que està passant considera que és molt més útil en la seva condició actual. Ha conclòs aquest tema transmetent-nos que de “lluitadores”[1] a Palestina n’hi ha moltes, i que no en necessiten més. Que el que realment necessiten és que el món conegui la realitat del poble palestí, i que aquesta tasca és en part a les nostres mans.
Ens ha explicat que en aquesta tercera intifada, que considera que es desenvolupa des del 2015, el moviment d’alliberament nacional palestí està desorganitzat i es caracteritza generalment per una acció individualitzada i espontània, en la qual les dones tenen un paper clau, pel gran nivell d’implicació d’aquestes.
Ha remarcat que després d’anys d’anàlisi i reflexió personal sobre el conflicte, també mentre es trobava a la presó, ha conclòs que l’Apartheid de Sud-Àfrica es queda petit al costat de la situació que el poble palestí porta dècades i dècades vivint, i que creia que tot plegat corria el risc que acabés amb un gran genocidi palestí. No obstant això, ha afirmat que considera que la lluita palestina s’organitzarà a partir de les noves generacions, i que està convençut que venceran. Una cosa que té clara, malgrat tot, és que va néixer, ha viscut i morirà a casa seva, a la Jerusalem palestina.
Després d’acabar el tour amb l’Ali, hem hagut de travessar la ciutat vella amb presses per arribar al barri de Silwan, on s’hi troba el Madaa Center. Només sortir, ja ens n’adonem que la diferència entre barris és abismal. Tan aviat com deixem la ciutat vella, els carrers deixen d’estar ben cuidats i conservats, i entrem a un dels barris palestins més assetjats per l’ocupació. A Silwan es troba l’antiga ciutat de David i és amb aquesta excusa que els israelians ara defenen el seu dret a tornar-hi i apropiar-se d’aquestes terres. Per poder justificar la idea realitzen excavacions arreu del barri, tant se val si es tracta d’un carrer o d’una casa, en busca de qualsevol troballa que pugui recolzar-los. A dia d’avui encara no han trobat res. Tot i això, sovint hi ha cases que són enderrocades sense motiu real, i també preses a la població palestina perquè siguin ocupades per famílies colones, creant un dels assentaments més importants de la ciutat de Jerusalem. Aquest, com es pot intuir, té conseqüències en tots els àmbits per la població palestina que hi resideix.
Per arribar al Madaa Center hem vist les cases palestines, just al costat de les cases ocupades i en front d’excavacions en vies públiques, marcades sempre amb banderes d’Israel. Després d’una breu introducció del context específic de Silwan i l’organització amb el director de l’entitat, ens hem trobat amb la Bayan, que ens ha portat a conèixer el grup de dones. El Madaa Center treballa principalment amb dones, infants i joves, desenvolupant programes en diferents àmbits que ajudin a superar la situació específica que viuen. Es basen sobretot en la importància de la comunitat, en com realitzar activitats quotidianes conjuntament els permet empoderar-se i tractar temes polítics. També entenen que centrar la seva intervenció en les dones és una estratègia d’empoderament de la societat mitjançant la família, en la qual hi tenen un paper fonamental. La trobada amb el grup de dones ha sigut especialment interessant i sobretot molt emocionant i xocant per nosaltres. Amb l’ajuda de la Bayan, que ens ha anat traduïnt, les dones palestines ens han explicat les seves pròpies experiències, les raons per les quals acudien al centre i quines activitats realitzaven allà.
Ens han explicat algunes de les situacions traumàtiques que viuen en el seu dia a dia, com l’ocupació de les pròpies cases; els registres constants, també a les nits, amb la violació de la intimitat que això comporta -algunes d’elles fins i tot dormen, si és que aconsegueixen fer-ho, amb la roba de carrer per si els entren a casa aquella nit. També són sotmeses a intimidacions i agressions continues, tant elles com els seus éssers estimats, principalment els seus fills i filles. Expliquen amb tota la valentia del món com els han colpejat i trencat els braços o les dents, com les han cremat, com han vist morir persones del seu entorn davant seu per haver-los vetat el pas a l’ajuda mèdica després d’atacar-les, com les han empresonades per respondre als seus atacs… i expliquen també que no tenen por. Ho han perdut tot. No tenen por de seguir resistint i faran el que calgui per protegir la seva terra i els seus.
Les conseqüències en la salut de les dones són evidents, des de les seqüeles de les agressions físiques a l’afectació de l’estat psicològic, per ansietat, insomni i traumes continus, nodrit per la cultura de la por imposada per l’Estat d’Israel.
Expliquen que fer front a aquesta situació és una de les principals raons que motiva les dones a anar al centre, per poder compartir experiències i donar-se suport mútuament. Cal entendre, ens deien, que per moltes dones va ser la primera forma de socialització fora de l’àmbit familiar. També realitzen programes d’atenció especialitzada, individual i col·lectiva, per la superació d’experiències traumàtiques. Fan activitats diàries juntes, des de prendre cafè a cosir i fer treballs manuals que els permetin empoderar-se econòmicament. Amb tot, ens han aconseguit fer veure la importància que adquireix “crear comunitat” per a elles en el seu context.
La darrera reunió d’avui ha estat amb Meir Margalit, un militant de l’esquerra israeliana. Ens ha resultat una historia curiosa i diferent, ja que aquest home, d’origen argentí, va arribar fa anys a Jerusalem convençut de les tesis sionistes. Posteriorment es va auto-qüestionar i va començar la seva militància d’esquerres contra aquest projecte, que va passar a considerar racista i excloent. Així doncs, va començar a militar al partit d’esquerra israelià Meretz, amb el qual va participar en la gestió a l’ajuntament de Jerusalem. Ens conta que aquesta participació, oferta pel batlle del moment, de la dreta nacionalista israeliana, la va consultar amb activistes palestins. Aquests, o part d’aquests, el van animar a participar perquè, tot i sent conscient de la incapacitat total de realitzar avanços positius, creien que podia frenar parcialment o alentir els plans sionistes.
Posteriorment ens ha fet un repàs al voltant de la situació a la ciutat de Jerusalem. Ha destacat que la població palestina representa actualment el 40% de la població de la ciutat i els barris en què viuen només reben l’11% de la despesa municipal. Ho ha destacat com a una dada objectiva i valorable, lluny de judicis d’intencions que solem fer. A banda d’aquest fet, ens ha explicat com es pressiona la població per intentar desplaçar-la. Entre aquestes destaquen els enderrocs de les cases palestines (actualment hi han 20.000 habitatges il·legals, 1 de cada 3 habitatges palestins ho són), les limitacions al moviment dels palestins (hi ha zones de la ciutat restringides) i l’assetjament constant dels colons i les forces de seguretat militars i privades. L’objectiu d’aquestes mesures és forçar que la població palestina marxi de la ciutat.
Segons valora Margalit, es preveu que d’aquí a 15-20 anys els palestins seran majoria a la ciutat. Ha assenyalat aquest fet com a una de les principals preocupacions del govern israelià, ja que podria significar la pèrdua de la capital simbòlica del judaisme, amb tot el que això podria comportar pel projecte sionista. En aquesta explicació ha ressaltat el fet que la ciutadania israeliana en el cas de Jerusalem, està reservada només per les persones jueves. Així doncs, la població palestina, com a no jueva, tan sols té l’estatus de resident. Això implica importants limitacions de drets, com la impossibilitat de vot a les eleccions parlamentàries estatals.
Per últim, ens ha portat a visitar un barri amb assentaments colons jueus, Sheik Jarrah. En aquest hem pogut conversar una estona amb un resident palestí del barri, molt mobilitzat en la defensa dels habitatges palestins. Aquest ha explicat històries esgarrifoses en què es desnonen famílies palestines senceres per reubicar famílies colones jueves, al·legant cessions en la possessió de terres a organitzacions colones per part d’antigues famílies residents abans dels desplaçaments violents per la guerra del 1948. Les fotos que ens ha mostrat dels desnonaments i les situacions de tensió que s’han viscut i es viuen al barri farien reflexionar a qualsevol.
Amb tot, un tret comú a les visites d’avui ha estat la rellevància que té per la població palestina que expliquem el que estem veient. Intuïm que aquesta demanda serà contínua durant tot el viatge i esperem poder-la complir.
Seguim!
Abraçades internacionalistes des de Palestina!!
Brigada Dones i Salut a Palestina
[1] Per tal d’emprar un llenguatge amb perspectiva feminista utilitzem mots inclusius. Per aquest motiu, sovint utilitzem el femení plural per fer referència al mot “persones”. Quan ens referim a un gènere en concret ho especificarem.
