«La protesta contra la Guàrdia Civil i l'atac a un bus turístic són un punt d'inflexió. El 'procés' es posa 'abertzale'. Inquietant». La frase en forma de tuit és de tot un director de diari, Enric Hernàndez, capità d'El Periódico. Ahir Hernàndez no en va tenir prou de barrejar una acció contra un bus turístic amb el procés independentista, sinó que a més va atrevir-se a sentenciar hora i mitja abans de la manifestació convocada per la CUP, que aquesta seria un acte «abertzale». És a dir, tirar de demagògia i prejudici tot vinculant el terme abertzale —amant de la pàtria, en èuscar— la CUP i actes de naturalesa violenta.
La llàstima és que a Hernàndez la postveritat li va sortir per la culata a l'hora de vincular la CUP i els anys de plom del conflicte basc. Jo, a diferència d'ell, sí que vaig anar a cobrir la manifestació que ben legítimament la CUP havia organitzat davant de la caserna de la Guàrdia Civil de Gràcia. Un acte, recordem-ho, convocat per mostrar el rebuig als interrogatoris i imputacions fetes per la Guàrdia Civil contra funcionaris i membres del Govern relacionats amb el referèndum de l'1 d'octubre. És una llàstima que Hernàndez no hi hagués anat, perquè hauria pogut comprovar amb els seus propis ulls com l'acte de la CUP es va desenvolupar de manera totalment cívica i pacífica. Per contra, el centenar d'ultres que també hi havia concentrats i que deien defensar la Guàrdia Civil, sí que van tenir un comportament digne de portada de diari: amenaces a periodistes, insults aberrants de tota mena, banderes falangistes, braços alçats i en general una ferum de resclosit pròpia de 1939. Al mig de la Travessera de Gràcia no hi havia abertzales, sinó representants de tota l'agònica extrema dreta espanyolista a Catalunya, com Josep Anglada, que tampoc s'ho va voler perdre. Entre banderes espanyoles i feixistes hi havia militants de Falange Espanyola de las JONS, Plataforma per Catalunya, Generación Identitaria, Democracia Nacional o SOM Identitaris. Una congregació del bo i millor de cada casa i que res tenia a veure amb la predicció 2.0 del senyor director.
Tot plegat va ser enregistrat i fotografiat per la posteritat, també algunes de les amenaces més greus fetes contra periodistes, com la que es va endur un company fotògraf a qui li volien tallar el coll: «Te voy a meter una puñalá que te rajo el cuello, hijo puta», vegeu el minut 0'57 d'aquest vídeo de VilaWeb. Però ahir van ser molts els professionals de la premsa a qui ens va tocar el rebre. Per exemple la periodista de TV3 Mercè Sibina, que va haver d'aguantar impassible com una colla d'energúmens feixistes li volien impedir fer la crònica amb normalitat. També, entre els casos més demencials, les amenaces que van llençar sobre la periodista Gemma Aguilera d'El Món, a qui li van etzibar un impune «te encontraré y te mataré, perra hija de puta». Tot plegat, recordem-ho, va passar davant d'una comissaria de la Guàrdia Civil i amb presència d'agents uniformats i de paisà d'aquest cos, de la Guàrdia Urbana i dels Mossos d'Esquadra. Un fet intolerable que en un país normal hauria de provocar, com a mínim, l'actuació d'ofici dels cossos policials presents a la manifestació. Per no parlar, és clar, de la solidaritat gremial que posem per cas, un periodista com Enric Hernàndez podria mostrar a través del mateix perfil de Twitter des d'on vaticinava, erròniament, manifestacions abertzales.
No és cap secret que durant molts anys m'he dedicat a cobrir concentracions del nacionalisme espanyol. Un nacionalisme que té el mal costum d'anar de bracet de l'extrema dreta més intransigent. Aquest ha estat un tema que, a poc a poc, he hagut d'abandonar per força major a causa de les amenaces que rebo des de fa quasi 4 anys i que, després de mitja dotzena de denúncies, encara no han fet seure davant d'un tribunal cap dels individus que m'ha amenaçat impunement. Ahir, després de molt de temps vaig tornar a cobrir un acte d'aquestes característiques per comprovar de nou que l'autoanomenat constitucionalisme segueix anant de bracet, quan li convé, de l'extrema dreta més reaccionària.
Com a mostra de tot plegat, la foto que il·lustra aquest article. Una imatge que per a molts pot passar desapercebuda però pels que tenim la mania de retenir noms a la retina, ens pot dir moltes coses. Al centre, aguantant el cartell trumpista —la traducció hispànica del Make America Great Again— hi tenim un militant del partit neofeixista Democracia Nacional amb la pertinent samarreta corporativa. Al seu davant, amb bigotet impertinent, un vell conegut, Eduardo García González, expresident de l'associació espanyolista Moviment Cívic d'Espanya i Catalans i que anys enrere dirigí l'ultradretà Frente Democrático Español. Una organització de vol gallinaci que va fer coalició amb la xenòfoba España2000 per presentar-se a les eleccions catalanes de 2003 sota el bucòlic nom d'Españoles Bajo el Separatismo. A la dreta d'aquests dos individus, tancant el cercle virtuós, una senyora de vestit blau amb motius florals i ulleres de sol que es mira l'escena somrient. Ni més ni menys que Carmen Santana González, Consellera del PP al districte barceloní de Sant Andreu. Res de nou a la vinya del Senyor, els que aixequen la bandera de la llibertat i la democràcia sota les sigles del PP, quan els hi convé, no tenen cap mania de barrejar-se amb feixistes per escridassar als «radicals violents» que demanen una cosa tan perillosa com és introduir una papereta dins una urna. Santa Llúcia et conservi la vista, Enric Hernàndez. Un altre dia procura que la realitat no t'espatlli un bonic titular.
