Al llarg del dia d’avui hem pogut conèixer dos exemples de resistència local organitzada als pobles de Bil’in i Nabi Saleh, coordinades pels Popular Struggle Coordination Committees. Han estat dues experiències en terrenys significativament diferenciats: una contra l’expropiació de les terres i el mur com a símbol de l’ocupació, i l’altra contra la invasió colona a la quotidianitat de les llars d’on les volen expulsades.
Acudim a Bil’in amb dues persones palestines que ens expliquen la història particular i la situació actual del poble i també el seu projecte, que consideren una nova i especial forma de resistència: una granja que reivindica la sobirania alimentària fent saó en unes terres expropiades.
Assegudes sota l’olivera, escoltem com Bil’in, ha sigut durament assetjat durant anys. És un poble petit sustentat principalment per l’agricultura i el treball de les terres, que l’Estat d’Israel ha anat expropiant mitjançant la construcció del mur, que no respecta en absolut les fronteres establertes als acords d’Oslo, i l’expropiació de terres mitjançant l’adaptació absurda de la legalitat als seus interessos. N’és un clar exemple l’aprovació llei que els permeti expropiar les terres després de 10 anys de no ser cultivades, però alhora construeixen un mur físic que impedeix l’accés a aquestes a la població palestina.
Per tot això, al 2005, van organitzar-se per protestar setmanalment de manera pacífica contra la presència del mur i totes les conseqüències de l’ocupació. Cada divendres, i fins a dia d’avui, la gent del poble es manifesta i camina fins al mur, on s’hi troben la resposta desmesuradament violenta dels soldats israelians.
Després de moltes hores debatent la nit anterior i recordant com hem xocat amb el privilegi de la occidentalitat, ens assalten noves inquietuds pel que fa a la nostra participació en l’acció directa liderada per les palestines. Com mostrar el nostre suport sense esdevenir mers espectadors d’un videjoc? És realment un suport real la nostra presència física allà o pot arribar a ser un destorb, tenint en compte la nostra inexperiència i les nostres pors?
Sense poder respondre’ns massa res, fem front a la situació com podem i millor sabem. Mentre algunes es disposen a apropar-se al mur, ens presenten el coordinador de la mobilització. Amb un somriure encoratjador, ens parla de com compartim la mateixa lluita contra la injustícia social per acabar amb el capitalisme imperialista.
Quan desapareixen els últims rastres de fum provocats per les bombes de gas lacrimògen, algunes descobreixen nous dubtes, d’altres comencen a trobar respostes a les qüestions d’anit. En general però, totes marxem d’allà amb una sensació estranya al cos.
A la tarda ens espera la família Tamimi al poble de Nabi Saleh. Era una de les trobades que més il·lusió ens feia, ja que ens havien dit que les mobilitzacions d’aquest poble estaven liderades per les dones. Ens reben i ens acullen a la seva casa la Manal, una de les líders de les mobilitzacions, el seu marit Bilal i un estol de criatures entrenyables. Nabi Saleh és un poble fortament assetjat pels assentaments i la colonització que es troba a uns trenta minuts de Ramallah. La seva lluita és la història d’una família, d’una comunitat, de la dignitat de les que no es conformen a ser meres espectadores de la despossessió de les seves vides i de la seva manera de viure-les.
A través dels vídeos i les paraules de la Manal, copsem la brutalitat de l’ocupació: restriccions d’aigua a només 12 hores per setmana, mentre els assentaments en gaudeixen lliurement, incursions militars constants al poble, invasions dels domicilis durant la nit per registres i identificacions, llançaments de bombes de gas lacrimogen a l’interior de les cases, que a més de generar afeccions respiratories entre la població, sovint provoquen incendis.
Un jardí a Nabi Saleh.Ens explica com la comunitat sencera de Nabi Saleh s’implica en l’organització de la resistència pacífica, fins i tot les criatures, prenent part de les decicions col·lectives i proposant idees per les mobilitzacions que tenen lloc cada divendres. La força d’aquest model no violent, o non-violent virus of Nabi Saleh com ella li diu, representa una gran amenaça per l’exèrcit israelià que ha de ser eliminada com abans millor mitjançant la més dura de les repressions. Tant és així, que actualment han deixat de mobilitzar-se periòdicament degut al nombre de persones detingudes i malferides. Estan tractant de reestructurar l’estratègia.
Adiferència d’altres pobles com Bil’in, les dones tenen un paper clau en la lluita. Ens explica que és per la seva condició de comunitat i per la seva decisió de resistir al poble, d’on no permetran que se les expulsi. És més, des dels seus inicis, a l’any 2009, l’òrgan de decisió ha estat format per 4 homes i 4 dones. La seva lluita va suposar una oportunitat per les dones implicades en altres pobles, tant d’aquells on se’ls prohibia directament qualsevol tipus de participació com d’aquells on es trobaven envoltades d’homes, patint les conseqüències de no seguir el rol restringit de la feminitat.
Copsem de seguida com la tendresa és un dels pilars de la resistència. Abans de cada mobilització s’acomiaden en silenci. “No sabem mai qui pot deixar-nos”. En acabar, celebren la vida amb un sopar col·lectiu. No podem evitar pensar en com a vegades ens manca aquesta cura als nostres espais de lluita als Països Catalans. La seva resistència és per construir una vida que valgui la pena ser viscuda. Per això, la Manal ens mira seriosa: “no puc evitar qüestionar-me l’equilibri entre seguir resistint sense perdre la humanitat”.
“Ara parlo com a mare”, continua. A Nabi Saleh s’ensenya a les criatures a viure l’ocupació. Tant les dones com les criatures estan al punt de mira dels soldats israelians perquè la seva absència suposa un fort cop per tota la comunitat. La Manal lamenta que, mentre a altres llocs aprenen a jugar a bàsquet o a dibuixar, a Nabi Saleh és prioritari educar-les en els seus drets i en estratègies per controlar la por davant la barbàrie quotidiana.
Una de les vivències que més la indignen és que algunes activistes internacionals els alliçonen sobre la participació de les criatures a les mobilitzacions. “Són els carrers on juguen, són les seves cases, és la seva vida”. Arribades a aquest punt i encara amb mil dubtes rondant-nos pel cap li preguntem precisament sobre el rol de les activistes internacionals. És molt clara sobre el rebuig que li generen els “turistes de guerra”. Recorda amb ràbia com un grup d’europeus presents a una mobilització reien, entre snacks i llaunes de refresc i des de la comoditat de saber-se en pocs dies tranquil·lament asseguts en un avió direcció al “primer món”, de com un nen ferit fugia d’un soldat israelià.
Ens impressiona especialment la seva reflexió quan ens explica el cas d’un altre grup d’inetrnacionals que, després d’anar a casa seva un divendres, saber de la situació i haver vist el vídeo sobre les mobilitzacions i la violència amb què respon l’exèrcit israelià, presos per la por decideixen marxar sense participar de la protesta, com inicialment pretenien. “Deixant-me clar que consideren la seva vida més valuosa que la nostra.”
“Sincerament, la vostra presència en l’acció directa no és una ajuda, però encarnar per un dia la mateixa por que sentim nosaltres de forma quotidiana us farà més difícil oblidar la causa palestina”. Tornant cap a casa compartim sensacions. No totes necessitem encarnar la por per comprometre’ns, però compartim l’emoció d’una comunitat sencera a través de la mirada de la Manal. Sabem que Palestina no necessita més “lluitadores de trinxera”, però sí uns altaveus incansables que facin ressonar la injustícia arreu del món. Tenim clar que el nostre rol de brigadistes dista molt de l’actitud del grup d’europeus, però creiem fermament en l’autocrítica i la revisió del nostre privilegi. En la preparació de la Brigada vam qüestionar-nos constantment la nostra seguretat física i encara seguim batallant amb les nostres pors quan veiem la metralleta d’un soldat israelià.
Al cap i a la fi, doncs, poder plantejar-nos tots aquests debats metafísics des de la distància de qui no li falta res no encarna en si mateix aquest privilegi? Pel poble palestí resistir no és una opció, per nosaltres, sí que ho és comprometre’ns amb la seva lluita. Tot i ser conscients de tot això, no és també una responsabilitat assumir aquest privilegi i continuar fent-nos preguntes?
Esperem no avorrir-vos massa amb les nostres cabòries.
Continuem coneixent Palestina i creixent amb ella!
Abraçades internacionalistes!!
