Ens despertem per darrer dia a la ciutat de Jerusalem. Les més ràpides s’avancen per anar a buscar els cafès mentre les altres tenen certs problemes per aconseguir tancar la motxila, una motxila que miraculosament sembla que es vagi encongint a mesura que van passant els dies. Un cop tenim la dosi de cafeïna que necessitem, ens dirigim cap a la reunió amb la Sahar Vardi.
Ella és una activista israeliana antisionista que ens explica la seva experiència a la presó per negar-se a participar del servei militar, una part de la realitat que no havíem sentit fins ara i que ens ajuda a entedre de forma holística la situació social: el rerefons de la militarització israeliana com a quelcom intrínsec a la creació i funcionament de l’estat d’Israel i el fort impacte de gènere que aquesta té.
Comença parlant-nos de la importància d’una socilització molt centrada en un discurs que apel·la a la militarització com a eina fonamental per a la consecució d’un estat de pau on protegir-se de la persecució històrica contra la comunitat jueva, i que s’estructura al voltant d’un règim de la por. D’aquesta manera ens explica com a les escoles justifiquen l’oxímoron de col·locar en una mateixa làmina per colorejar un símbol de la pau i alhora diferents armes. És important assenyalar com dita construcció d’una identitat nacional israelí també passa per la construcció d’una clara masculinitat hegemònica on els valors masculins com el predomini de l’ús de la força, la violència i la dominació són els reconeguts com a vàlids. Així doncs, són dos els símbols que defineixen i alhora estructuren la identitat, una identitat nacional israeliana i masculina que exclou a la part de la població que no ha sigut socialitzada en aquest sentit.
A nivell micro existeix també una discriminació per raó de sexe dins el servei militar tant horitzontal -tasques feminitzades (donar classes als soldats sense estudis superiors) i altres masculinitzades-, com vertical -un 95% dels càrrecs directius són ocupats per homes. Es normalitzen doncs els rols de gènere que acaben perpetuant la desigualtat social per raó de sexe i que s’expressen mitjançant la violència cap a les dones. Segons dades oficials, estem parlant d’un 60% de dones que han patit assetjament sexual durant el servei militar; tanmateix, tal com ens ha dit la Sahar, són totes les dones les que pateixen formes de violència patriarcal al llarg del servei militar. De la mateixa manera, s’imbrinquen de forma interseccional altres eixos de desigualtat com ara la classe ja que el lloc que adoptarà una persona dins les estructures militars dependrà també de la posició social que ocupi.
Un cop acabada la trobada, marxem direcció a l’estació d’autobusos que ens durà a Ramallah. Deixem enrere d’aquesta manera la porta de Damasc. Aquella que el primer dia va posar-nos en situació d’alerta i que ara sembla una porta diferent, una porta que ha posat cara als noms i veu a les cares. Cares i veus com les de’n Mustafà, l’entranyable palestí que tenia cura de l’hostal i que des del primer dia va contagiar-nos la seva alegria. Caminem doncs tranquil·les i relaxades després d’aquests tres dies. Normalitzem massa ràpid i és un perill. Un perill perquè pot fer-nos oblidar.
Així doncs, ben carregades de nervis, preocupació pel nou camí i amb moltes ganes, emprenem el rumb a Cisjordània, sota el govern de l’Autoritat Nacional Palestina. Les liloses cortines de l’autobus deixen entreverue tímidament un àrid paisatge que va estructurant-se al voltant d’un mur hostil que, amb acabat d’espines especula sobre qui té dret a la vida i qui té dret a la mort. Arribem al punt de control on s’han format llargues fileres de cotxes impacients per creuar i seguir el camí. Passem sense problemes, sent conscinets del privilegi, i no podem evitar que se’ns tanquin els ulls. “Ei, ja hem arribat!” ha cridat la primera en obrir-los. Prenem el primer alè de comunitat, ja tenim els peus a la ciutat Palestina.
Ens despedim fins demà, amb moltes ganes de seguir!
Abraçades internacionalistes des de Palestina!!
