Recordo haver vist per TV un reportatge sobre el mundial d’Argentina 1978 des de la perspectiva política. Una de les coses que més em va impactar, que m’ha quedat gravada, va ser el testimoni d’alguns detinguts per la dictadura, a qui els seus botxins van treure a passejar en cotxe la nit de la victòria final de l’albiceleste. Els deixaven treure el cap per la finestra en una mena de burla macabra que venia a sobreposar-se a les tortures constants; perquè els detinguts, per molt que s’esgargamellessin denunciant el que estaven fent amb ells, eren ignorats per una multitud eufòrica per la primera copa del món d’Argentina. Era cruel, a més, comprovar que un podia estar travessant les seves hores més doloroses i terrorífiques en un calabós mentre els seus compatriotes, en contrast, celebraven els gols de Kempes.
Algun sentiment similar devien tenir els militants independentistes que van ser detinguts i torturats en les vigílies dels Jocs Olímpics de Barcelona 92. El 28 de juny d’aquell any va començar l’anomenada Operació Garzón, que al llarg dels següents quinze dies culminaria amb 30 persones detingudes en diferents punts de Catalunya i el País Valencià, la majoria de les quals van ser torturades per la Guàrdia Civil. Aquelles detencions s’emmarcaven en la repressió contra Terra Lliure però tenien un efecte polític molt més ampli si tenim en compte el context. Tots els prolegòmens dels Jocs van ser vigilats per la policia espanyola per tal d’evitar el que havia sigut un mal començament a ulls de l’Estat: la gran xiulada que es van endur el rei Borbó i l’himne espanyol en la inauguració de l’Estadi Olímpic de Montjuïc, el 1989. I no es temia tan sols la protesta de l’independentisme combatiu, sinó que plataformes com Freedom for Catalonia havien aconseguit donar un contrapunt a la imatge de Barcelona com a ciutat olímpicament espanyola. Així, les demostracions de força dels cossos policials van anar des de grans desplegaments per escortar la torxa olímpica (incloent-hi una tanqueta en el cas de la ciutat de Banyoles) fins a confiscar i estripar senyeres i estelades en la cerimònia inaugural dels Jocs. Amb aquest marc de fons, les detencions del juny i juliol van servir per atemorir el conjunt de sectors socials que eren contraris o crítics amb l’ús polític que es feia de les Olimpíades. Més si tenim en compte que la ràtzia va incloure assalts i escorcolls de seus d’organitzacions polítiques (com l’MDT), del diari El Punto de la revista EL TEMPSque teniu entre les mans.
Comparava la situació amb la victòria d’Argentina el 1978 perquè les detencions es van produir en un clima d’eufòria, en el nostre cas preolímpica. El 1992 Barcelona i Catalunya es van sorprendre a elles mateixes redescobrint el potencial creatiu (espectacles de Comediants i la Fura dels Baus, reviscolament del món del disseny, renovació urbanística) i la força civil (voluntaris olímpics). Eren petits els sectors que van apuntar a la cara B dels Jocs: aquells que hi veien (de manera clarivident) les maniobres especulatives que acompanyarien a partir de llavors la “marca Barcelona”; i també aquells que denunciaven la ideologia que hàbilment Maragall havia imprès al certamen: Barcelona com a aparador d’una Espanya ja modernitzada, plural, que deixava enrere el franquisme.
La crua realitat era un Estat que va aconseguir silenciar tota contestació a través d’uns mitjans servils o atemorits. Més encara, també va aconseguir silenciar les tortures, i va deixar sense pràcticament ressò el gran acte solidari al Palau de la Música. O forçant el final precipitat de L’Orquestra, programa de Catalunya Ràdio, conduït per Jordi Vendrell, que era dels pocs espais en els quals s’havia parlat del tema.
L’independentisme va veure confirmada, cruelment, una de les seves tesis fundacionals: que la Transició havia deixat intactes alguns dels ressorts profunds de l’Estat. El paper dels independentistes detinguts va ser, des d’aquell moment, el de recordar aquesta realitat. Molts ens hem polititzat a l’escalf del seu testimoni. I així sabem, avui, a qui ens enfrontem. Les idees autoritàries en la judicatura no van desaparèixer amb la Transició, com tampoc ho van fer la brutalitat i la tortura en els cossos policials. I, per això, el 2003, Espanya va ser condemnada pel Tribunal d’Estrasburg per no haver investigat les tortures.
A Espanya, s’hi ha torturat i s’hi tortura. I quan això ho recordem als qui eren a la capçalera de la manifestació de Societat Civil Catalana, que van aplaudir al seu pas per la tenebrosa comissaria de Via Laietana, tindran dues opcions: deixar de ser uns estúpids o persistir en l’aplaudiment i confirmar, per tant, que no es tracta d’ignorants sinó de malparits.
