El passat 28 de gener va culminar la Marxa Pagesa a la ciutat de Barcelona. “Cal incorporar la Catalunya pagesa al nou model de país i superar els reptes que posen en qüestió la seva funció bàsica [...]” Així quedava palès en el Manifest Lluita amb Unió de Pagesos. Aquesta acció col·lectiva de la pagesia liderada per Unió de Pagesos pot suscitar moltes preguntes. Es tracta d’una acció deslocalitzada o té un sentit històric? Com és que aquest sindicat s’emmarca en un projecte nacional català, com indiquen els seus estatuts i parla de model de país? Lligat amb els seus estatuts, com és que propugna el canvi d'estructures socials al camp perquè aquest quedi en mans dels pagesos? I per últim, quan parlem de la pagesia ens hi hem de referir com a classe social o moviment social? Anem a pams.
Són molts els elements històrics a tractar en el camp català les darreres dècades i centúries, i molt complexes; com l’acció i la composició en el camp, i els canvis en l’agricultura. Cadascun d’aquests elements ja mereixen un article per si sol. Per això, sols es farà una fotografia general molt més enfocada a elements sociopolítics que econòmics, per tal d’aproximar les respostes a aquestes preguntes. I s’assenyalaran algunes obres per tal que el lector pugui aprofundir en la temàtica.
Unió de Pagesos, la construcció d’un referent
Les darreres dècades Unió de pagesos ha protagonitzat diverses mobilitzacions com tractorades, talls de carretera i manifestacions. Des de les primeres manifestacions a Lleida i Tarragona l’any 1976 contra la sindicació vertical al camp, i la tractorada de l’any 1978 contra les noves Cambres Agràries, les quals no donaven resposta a les de demandes de democratització d’aquestes, han estat moltes les accions que s’han dut a terme per arribar a assolir fites; com les eleccions democràtiques a les Cambres Agràries per primer cop el 1994. A partir de llavors s’ha anat consolidant com agent hegemònic al camp, tan en mobilització com en representació i afiliats. Esdevenint un canal de mediació i capaç d’interpel·lar des de la localitat fins als despatxos dels ministeris. Per entendre això i la situació al camp català el darrer quart del segle XX i Unió de pagesos, Andreu Peix constitueix un autor de referència.
En aquest recorregut apareix la (suposada) contradicció de que Unió de Pagesos, de signe progressista, sigui hegemònic en el camp, tot i que fins a l’actualitat, hi hagi hagut un domini electoral de CIU en les zones rurals. Andreu Mayayo en el seu llibre De pagesos a ciutadans. Cent anys de sindicalisme i cooperativisme agraris a Catalunya 1893-1994 relata que “Cal tenir en compte que el nombre d’afiliats és un fet d’organització social, mentre que el nombre de vots és un fet d’opinió. És perillós comparar dos fets d’ordre diferent. Una tradició que al capdavall, ha impossibilitat el trencament de la Unió de Pagesos per part de CIU i el PSC o la consolidació d’una clara alternativa sindical. Una tradició que ha dut Unió de Pagesos a donar suport a mobilitzacions socials de caràcter cívic i progressista, com és ara la convocatòria d’aturada general del 14 de desembre de 1988 decretada per les centrals sindicals CCOO i UGT, en què participà de forma activa [...]” És evident que hi ha hagut conflictes amb el poder polític de torn, però anem més enllà d’això i de l’argument de l’organització social. Què ha fet conviure realment els vectors nacional i social?
Segurament la resposta es troba en la mateixa fundació d’Unió de Pagesos l’any 1974. La seva matriu ideològica beu de l’antifranquisme català en el qual hi havia una comunió dels elements nacional i social, i d’una estratègia interclassista del PSUC (amb el suport d’altres partits de l’espectre polític de diferent ideologia) com la utilitzada en les CCOO. L’adscripció de la major part dels seus membres (fins a dia d’avui també!), a nivell socioeconòmic, eren petits pagesos propietaris. Aquest a més, es considera hereu de la Unió de Rabassaires i ha recuperat com a pròpia la Revista Terra, d’aquest sindicat.
Si entenem tot això, no ens pot estranyar que tingui un fort component democratitzador i que no hagi de sobreviure enmig d’una suposada contradicció entre el fet nacional i la qüestió social. És necessari però, endinsar-nos en la història de la pròpia Unió de Rabassaires per comprendre com aquest va de la mà d’un model nacional català. I com s’ha incorporat aquest fort component progressista i reformista. Aquest darrer, és un terme usat moltes vegades de forma despectiva, però veurem com això no treu que Unió de Rabassaires fora un sindicat de classe, per la seva lluita en relació a la propietat de la terra, i que el seu reformisme servís per articular algunes de les respostes més ambicioses que reeixiran en el camp català.
Unió de Rabassaires i la trajectòria històrica del sector agrícola
Durant el franquisme va desaparèixer tota la organització sindical o cooperativa agrària i es va confiscar i expropiar els locals de la Unió de Rabassaires. Però que havia estat la Unió de Rabassaires? Nascuda l’any 1922 com a federació de d’entitats camperoles d’àmbit municipal i comarcal estava formada principalment per rabassaires (1) i parcers (2), tot i que incorporava a jornalers i petits propietaris. Com explica Jordi Pomés, un dels màxims experts en la matèria “Lluís Companys va fundar el 1922 el sindicat Unió de Rabassaires amb tres objectius principals: col·laborar en la pacificació social i sindical en l’àmbit rural català, aconseguir més justícia social per a la pagesia sense terra, i recuperar per al conjunt del sindicalisme pagès català un programa clarament reformista que deixés de banda els postulats revolucionaris que havien imperat en bona part de les lluites sindicals agràries durant el conflictiu trienni de 1918-1920. Es pot afirmar que durant els anys en què ell fou el principal dirigent de la Unió de Rabassaires, entre 1922 i 1931, va aconseguir complir clarament l’últim objectiu, alhora que va fer contribucions destacables en l’assoliment dels dos primers.”
Aquest arribà a ser majoritari a principis dels anys 30. Les seves arrels en el republicanisme i el catalanisme popular propiciaren una entesa amb ERC. Això serví per confrontar-se políticament amb la Lliga Regionalista i el seu sindicat de propietaris: l’Institut Agrícola Català de Sant Isidre (IACSI), dit en altres termes, la patronal. La proposta de reforma agrària engegada pel primer govern de la Segona República Espanyola, fou portada de forma més radical a Catalunya, centrada en els contractes de conreu. El reivindicaven com a perpetu i amb la possibilitat de redimir-lo com un cens. La Unió de Rabassaires es radicalitzà el 1934 després que la Generalitat aprovés la Llei de contractes de conreu, la qual era una millora molt moderada en la seva situació, i fora posteriorment tombada per la pressió dels propietaris al govern de dretes del Bienni Negre. Tot i ser molt important l’etapa del 1922-1930 per entendre la conformació d’una organització molt potent entre el radicalisme obrerista i la via cooperativista, o el període de guerra en què hi haurà un acostament amb Unió Socialista de Catalunya, un rebuig al col·lectivisme i l’assumpció del control de la Unió de Sindicats Agrícoles; l’etapa republicana ens serveix per entendre com es versaven els interessos de classe amb les apostes polítiques catalanistes i contrastar com acabaria prenent forma l’organització sindical al camp.
Ara bé no és una experiència nascuda d’una problemàtica del segle XX. La lluita rabassaire s’estén des del segle XVIII al segle XX i neix amb el cooperativisme vitivinícola. Aquesta dinàmica es consolidà a finals del segle XIX; pels nous reptes imposat per la crisi agrària (amb la fil·loxera) i l’Estat liberal; per la resposta pagesa davant la defensa de la propietat i el control social dels propietaris; per la Llei d’associacions de 1887 que permeté proliferar el caràcter societari de la pagesia. I la construcció del sindicat com a eix a partir del qual es vehicularà; pivotant amb el catalanisme d’arrel popular.
Com expliquen Marc Badia-Miró i Enric Tello en el seu treball Vine-growing in Catalonia: the main agricultural change underlying the earliest industrialization in Mediterranean Europe (1720–1939) s’engegaren reformes agràries moderades - en aquesta línia que es consolidaria a finals del XIX i a principis del XX -, durant les etapes democràtiques del trienni liberal de 1820-23 i durant la Primera República Espanyola de 1873. A l’igual que el 1934, totes amb una forta presència del camp català; totes engegades amb una pulsió progressista i tombades per forces polítiques retrògrades, com a denominador comú.
Durant aquests segles d’impàs de l’època moderna a la contemporània de Catalunya es produirà un procés econòmic lligat a la necessitat de rendes, després de la Guerra de Successió, que portarà a una especialització vitícola i farà aparèixer amb força tan la figura dels rabassaires amb els nous contractes emfitèutics; esdevenint un dels elements principals de la industrialització catalana.
A través d’estudis com Remences i Rabassaires de Francesc Bonamusa, per exemple, trobem que hi ha un fil històric molt més llarg. Podríem descobrir altres etapes i esdeveniments passant per la més que coneguda Revolta dels Segadors, a les assemblees de Pau i Treva i encara endinsant-nos més en la nostra història en la que els pagesos hi ha tingut una forta presència. No obstant això, aquest grup no ha estat mai homogeni ni en composició ni en interessos, pel que s’ha contemplar en el seu estudi amb més profunditat. Fa unes poques setmanes publicava una radiografia del camp a la Catalunya Moderna.
No és un fet diferencial català. Aquesta situació corre de forma paral·lela arreu del món, resseguint la història de l’agricultura fins als seus inicis fa més de 10.000 anys. Per qüestió d’espai no podem entrar en les diatribes de la participació de la pagesia a cadascun dels conflictes socials i polítics, però es pot constatar que pràcticament sempre hi està implicada de forma central o accessòria. I és que l’agricultura (com a peça històrica fonamental del teixit productiu amb les relacions de producció) ha estat una de les màximes que ha anat vehiculant l’organització social.
Classe social o moviment social?
Al parlar d’organització social no podem fer cap pas en fals. Categoritzar pot ser perillós, però a la vegada és elemental per dotar de sentit els anàlisi que puguem elaborar. És pertinent categoritzar-los com a classe social o moviment social. D’entrada no penso que siguin termes oposats o antagònics, són més aviat complementaris a l’hora de descriure la pagesia en l’actualitat i a nivell històric. No hem de posar la pagesia en un paquet que anomenem classe social per se, sinó recollir-la de forma general amb aquesta eina i destriar-ne les seves especificitats. La pagesia sens dubte és un grup d’individus que comparteixen unes característiques comunes que els vinculen social o econòmicament, sigui per la seva funció productiva o pel poder adquisitiu. Com apuntàvem no es tracta d’un grup homogeni en composició ni interessos, però si que es pot identificar com una classe social de la qual se n’ha de saber desgranar la seva complexitat a cada geografia i cronologia.
Ens serveix per contrastar les diferències d’interessos dins el propi grup i respecte els altres per exemple. En època contemporània, tot i que tindran molta presència els rabassaires i els parcers que seran els màxims protagonistes d’Unió de Rabassaires , també hem de comptar als petits propietaris i jornalers com a actius en el sindicalisme agrari. No obstant això, l’espectre de la pagesia era molt més ampli comptant els pagesos propietaris, alguns dels quals en el procés d’industrialització s’adscriuran cada cop més properament a la burgesia. Prova d’això n’és l’Institut Agrícola Català de Sant Isidre (IACSI) conformat per mitjans i grans pagesos propietaris. Per retrocedir més en el temps és molt útil l’obra Classes socials i poder polític a Catalunya de Fausto Miguélez i Carlota Solé.
Ara bé, tornem en el context fundacional d’Unió de Pagesos. Si bé, els seus membres eren propietaris de terres, aspiraven fer un front comú en pro d’una retribució justa per la seva producció agrària. Hi ha un vincle unificador entre petits i mitjans propietaris, masovers, parcers, etc. La lluita contra els que es queden amb el fruit del seu treball: les grans empreses monopolistes de transformació i comercialització de productes agraris en el I Congrés d’Unió de Pagesos per exemple. D’això se’n desprenen dos coses. Una mutació a un projecte interclassista enfocant part de les lluites a la millora de preus i la preeminència cada cop major de propietaris, però mantenint-se una contraposició als grans propietaris i una certa presència de treballadors agrícoles sense propietat.
Quan Unió de Pagesos va convocar la darrera mobilització constatava que "urgeix un paquet legislatiu que garanteixi la justícia i l'equitat en el comerç i la distribució dels productes alimentaris". Hi ha hagut una davallada de la renda de pràcticament el 40%. Segons ells, a causa “d’una Política Agrària Comuna que ha deixat de sostenir els preus, tenallada per la liberalització deslleial en l'accés al mercat interior de la Unió Europea i pels oligopolis agroindustrials i comercials que rebaixen, fins i tot sota costos, els preus pagats als productors.” Es constata doncs, aquesta continuïtat descrita, des de la seva fundació. A més de l’ampliació de demandes com instruments de suport, les mesures compensatòries, el respecte a l’entorn, etc. El canvi de model productiu cada cop més enfocat al sector terciari, ha fet passar progressivament la qüestió de la propietat a un segon terme, fent èmfasi en les mesures monetàries.
Tanmateix, cal tornar a la pregunta inicial. Què vol dir exactament que propugna el canvi d'estructures socials al camp perquè aquest quedi en mans dels pagesos? No es refereix de forma vaga a una suposada sobirania alimentària, sinó que més enllà d’aquestes mesures monetàries es garanteixi l’accés als mitjans de producció, d’acord amb la realitat objectiva actual del sector agrícola que són les petites explotacions familiars. És simplement una qüestió de realitat material; la resposta que dóna la pagesia és el requeriment de sobirania com a tal.
Situem-nos ara en el camp de la l’acció i la mobilització. En la pròpia resposta dels pagesos podríem resseguir teories neoclàssiques o més contemporànies com la de Scott relacionada amb la pròpia subsistència, però en aquest cas, per manca d’espai també, ens quedarem amb la definició bàsica de l’acció de la pagesia per destacar-ne la seva naturalesa com a moviment social centrat en les darreres dècades.
Per tots els elements descrits, el camp esdevé un espai de pugna entre diversos sectors polítics i econòmics. I la resposta que han donat certs sectors de la pagesia (en aquest cas centrant-nos en els que podríem denominar progressistes), ha sigut intentar articular un moviment social prou fort per satisfer els seus interessos. Els sindicats, en aquest cas tan Unió de Pagesos com Unió de Rabassaires, serien els agents organitzadors, però d’aquests se’n desprèn una mobilització periòdica, pel que se li pot atorgar un sentit de permanència històrica.
Perquè doncs, no ens és tan familiar com a moviment social? Partint d’una formulació clàssica de moviments socials com explica Josep Pont i Vidal en el treball A què ens referim quan parlem de Moviment Social? Com podem analitzar-lo? S’observa que manca posar l’accent en els moviments socials històrics. La introducció en les darreres dècades dels Nous Moviments Socials (NMS) com serien el pacifisme, l’ecologisme, el feminisme, moviments urbans, etc. Rellevants per les noves dinàmiques socials més contemporànies, sembla que hagin deixat en un segon pla les de més recorregut i lligam amb l’anatomia social com la pagesia.
Conclusions
L’acció del passat 28 de gener no és una qüestió puntual, ja que es troba enquadrada en l’acció general durant les darreres dècades i centúries en el camp català. “El sindicalisme agrari de caràcter inequívocament progressista i d’esquerres ha estat, en els períodes de llibertats públiques, hegemònic fins ara al camp català” com relata Mayayo. Però a més, aquest ha pres forma al llarg del temps exigint un model propi en base a unes necessitats pròpies, molt vinculades a l’àmbit polític.
Les necessitats de la pagesia han sigut canviants, tot i que n’hi ha d’estructurals com la que presenta actualment la mateixa Unió de Pagesos relacionades amb la demanda del canvi d’estructures socials. És a dir, partint de l’herència dels rabassaires que posaven l’accent en la propietat de la terra i no en els preus dels producte. Tot i que ha tendit a una organització amb demandes interclassistes, adaptant-se les noves necessitats del context i del grup pagès actuals, els petits propietaris. Més enllà d’això es pot constatar com continua sent un moviment social fort per les seves accions i amb un pes específic important per la seva naturalesa.
Per acabar m’agradaria interseccionar dos elements. Per una banda les necessitats actuals que ha exposat la pagesia com combatre la gran disminució de la renda agrària catalana, la manca del suport públic davant l’avenç de nous mercats i grans propietaris, etc. I per altra la formulació d’aquestes al voltant del model de país. Quina serà la relació que s’establirà amb els actors polítics en el marc del procés independentista? Quin paper pot jugar la pagesia en aquest? És evident que ens hem de preguntar si els pagesos tindran prou força per revertir aquesta situació i quina resposta hi donarà l’Estat solament, per exemple. Però tenint en compte precedents com l’aliança entre ERC i la Unió de rabassaires durant l’època de la Generalitat republicana, en un context com l’actual és molt interessant veure com pot versar els seus interessos, sobretot tenint en compte que ha mantingut aquesta caràcter nacional català.
Cal fer una major introspecció del paradigma de la pagesia i de la possible projecció. La meva intenció era simplement posar de relleu la seva posició en el present des d’una perspectiva històrica, de cares a treballar en l’actualitat. Ara bé, tenint en compte les qüestions finals, les quals el futur ens anirà donant resposta, una cosa és més clara; qui oblidaria almenys en aquest tauler de joc, que és la societat, que la pagesia ha tingut (i té!) una gran força i arrelament com a moviment i classe social? Potser fa falta tenir-ho més present.
Jordi Vives i Faig, Historiador
--------------------------------------------------------------
Notes
1.- Pagesos que conreaven una terra a través d’un contracte de rabassa morta. És a dir, a partir d’un contracte de conreu emfitèutic establert com a arrendament d’un tros de terra per a conrear-hi vinya, amb la condició que el contracte restava dissolt en haver mort dos terços dels primers ceps plantats
2.- Persona que pren o arrenda la terra a parts.
Bibliografia
MIGUÉLEZ, F. i SOLÉ, C. Classes socials i poder polític a Catalunya. Biblioteca Universitaria de Ciencias Sociales. Serie Mayor. Barcelona, 1987
MAYAYO, A. De pagesos a ciutadans. Cent anys de sindicalisme i cooperativisme agraris a Catalunya 1893 -1994. Editorial Afers. Barcelona, 1995.
PEIX, A. 25 anys de la Unió de Pagesos (1974-1999). Pagès Editors. Lleida, 1999.
POMÉS. J. La Unió de Rabassaires. Publicacions de l’Abadia de Montserrat. Barcelona, 2000.
Per conèixer millor la dinàmica del camp català: Estudis d’Història Agrària
Per conèixer millor Unió de Pagesos i Unió de Rabassaires és interessant: La revista Treball d’ambdós sindicats.
