Abans de començar és important dimensionar els conceptes. De la mateixa manera que el concepte exclusió social té un objectiu d’homogeneïtzar i simplificar realitats diferents i complexes, quan parlem de pobresa energètica1, la casuística és similar. Si una persona o família no pot fer front a la despesa de subministrament energètic, s’intueix que no podrà gaudir d’una bona alimentació, d'un habitatge en condicions dignes ni assumir despeses vitals com el dentista o portar el cotxe al mecànic.
Aquests condicionants comporten unes conseqüències físiques, socials i emocionals que queden en segon terme en el moment que només parlem de pobresa energètica. L’ús conceptual pot ser interessant a l’hora de reforçar la visualització però perillós quan simplifica una complexa realitat.
Des de la CUP insistim que les polítiques socials han de servir per deixar de necessitar-les i no només per situacions d'emergència. En altres paraules, necessitem unes polítiques socials actives, que persegueixin la pobresa per eliminar-la i no comportin una burocratització excessiva. L'experiència ens diu que l'excés de protocols, tràmits i condicions serveixen per limitar l'accés a les ajudes i prestacions. De nou es demostra que els interessos i beneficis d'uns quants van per davant de les necessitats de la majoria.
I això, molt pesi, no és un lema propagandístic sinó una realitat fonamentada en números. Durant els primers sis mesos de l'any 2016, les empreses energètiques (entre elles Gas Natural), han tingut uns beneficis totals de 4.100.000.000€. Poca broma. Quatre mil cent milions d'euros. Una quantitat impossible de dimensionar en les nostres vides. Imagineu si és exagerat i greu aquesta relació que amb un 1,3% d'aquesta quantitat, n'hi ha prou per pagar totes les factures de les persones en situació de vulnerabilitat.
Ens trobem davant d'un conflicte d'interessos. Les partides socials formen part d'un pervers equilibri pressupostari on es disputen percentatges amb d'altres partides relacionades amb objectius electorals com subvencions desproporcionades i actuacions urbanístiques o de promoció de ciutat.
Si alguna cosa hem après, és que absolutament tot és qüestió de voluntat política. I que la voluntat d'aquest govern és clara: una ordenança de civisme que sanciona amb 1.500€ «la pràctica de la mendicitat o de qualsevol conducta que adopti les formes de mendicitat que estableix l'article 18». O el que és el mateix: demanar almoina pel carrer o obrir un contenidor per buscar-hi menjar. En canvi, quan una empresa gegant com Gas Natural comet una negligència i la conseqüència és la mort d'una persona, el govern es limita només a revisar protocols i demanar que no torni a passar.
No sabem si és incapacitat o manca de voluntat; tampoc sabem quina de les dues opcions és més greu. El que sí tenim clar i en som ben conscients, és que si no canvien l'ordre de prioritats i posem valor humà a les polítiques socials, les nostres vides no tindran cap valor.
