Llegeixo (de forma mandrosa, admeto) unes declaracions de la coordinadora nacional d'ICV, Marta Ribas cridant, com li és propi a aquest partit d'esquerres, a la moderació, la calma, el seny i el pactisme. Seguint les consignes tardor/hivern que ha donat el politburó del Nou Subjecte Polític Català (aka el Partit de Colau) Ribas repeteix el discurs que ja vàrem haver de sofrir durant tota la Diada. Sí, home!, aquell dia en el qual els indepes vàrem posar la feina, les hores, l'empenta i la gent i ells van sortir a les fotos i a La Sexta.
Aquell discurs, dic que ens demana als indepes que, ara que ja tenim la feina enfilada i anem de cara a barraca, que girem cua cap a la casella de sortida. Que anem rescatar a Joan Herrera perquè torni, amb Turull i Rovira, a pidolar clemència al Congreso. L'esquerra sensata que, amb Lara, Fainé, Oliu, Godó i altres artistes del puenting, clama per refer ponts i més ponts com si fóssim manobres de ACS.
Se'ns amonesta perquè no som prou per fer res, quan ells governen Barcelona des d'una força exigua (11 regidors) amb una casta forta (PSC) i guanyen eleccions espanyoles amb un vint i pico per cent dels vots. Se'ns ofereix, (Playitagainsam) pujar a la vella roda d'hàmster on viu de confortable ICV des de fa un grapar d'anys per anar fent "polítiques" en lloc de fer República.
Sherezade Ribas ha parlat que "tornem a establir ponts i espais amplis, diàleg i aliances" sense (oh misteri) dir amb qui les hem de restablir. El que semblaria lògic és que els ponts i espais amplis s'establissin amb l'independentisme, però molt em temo que vaig errat.
Després del "no se puede" del 26 de juny, queda clar que a ICV et altera, una revolució no els hi ve bé aquesta temporada. Potser necessiten més hores lectives per anar tornant el deute que arrosseguen amb els bancs, ves a saber.
Com aquell personatge immortal, Sherezade Ribas no te pressa. No te pressa en què Rodalies arribi a temps, gestionem ports i aeroports. No té gens de pressa en engegar una constitució popular en què l'exèrcit no tuteli les nostres vides. No té gens de pressa, de la roda de hàmster estant, en què marxi el Borbó, en què refem l'organització territorial, puguem recaptar i repartir impostos o fer lleis des del poder sobirà del Parlament. Cap presa. Abans que tot això, no fos cas, es veu que ara sí toca tornar als temps de la polka, als "ponts de diàleg". Amb qui?, amb Margallo?, amb Susana Diaz?, amb Felipe VI? Ah, misteri...
Nit rere nit, gronxant-se a la roda de hàmster de la fraternitat immòbil, del diàleg paralitzant, fan seves aquelles paraules del General Prim "catalans voleu anar massa de pressa" i de l'oracle Pujol que insistia en què la "independència és inviable". Ai las, quins referents gasta la nova política centrista moderada. L'ecosocialisme d'ordre i assossec.
