Diumenge 19 de juny de 10h a 13h
Diumenge 26 de juny de 10h a 13h.
Aquest últim projecte, expliquen els organitzadors, compta amb la supervisió dels millors experts amb l'objectiu "de treure de l’oblit, personatges, fets històrics i símbols que ens fan avançar en la recuperació del que anomenem memòria nacional, tant rica i alhora desconeguda en personalitats extraordinàries i fets singulars" i recuperar de l'oblit "símbols, personatges, situacions i exemples de lluita, que ens permetran alhora, comprendre millor la nostra història i enfocar-la a un avenir de llibertat. Avui en un present de lluita i esperança i demà en un futur en llibertat."
La primera Ruta de la independència a Barcelona
Barcelona, gresol de l’independentisme català (text explicatiu de la Fundació Reeixida)
La Barcelona de finals de segle XIX viu la seva major expansió urbana i social de la seva història recent. La Revolució industrial i l’edificació de l’eixample duen a la ciutat centenars de milers de nous ciutadans d’arreu de Catalunya i de fora. Aquests nous barcelonins forjaran la configuració social de la ciutat d’avui. Culturalment després naixerà el catalanisme polític modern, abandonant els intents regeneradors d'Espanya, el darrer dels quals fou el del general Prim. L’esperançador alliberament de les darreres colònies espanyoles a ultramar hi feren la resta. La nova fornada de polítics catalans conduiran al primer intent mig reeixit de formació d’un autogovern amb la Mancomunitat, abans de la dictadura de Primo de Rivera i amb l’adveniment de la IIa República espanyola, la Generalitat de Catalunya.
En el període de temps que va de la presència catalana a Cuba donant suport als insurgents anticolonials fins a la resistència contra l’eix durant la 2a GM, tenim un fil conductor ideològic clandestí vinculat a una mateixa causa de fons: Catalunya. No podem saber si era molt o poc minoritari, però de ben segur que no comptaven ni amb els mèdia ni els diners suficients i, per descomptat, amb les lleis en contra.
S’autoanomenen “intransigents”, “estatistes” o “nacionalistes”, però la premsa, el govern espanyol i els seus adversaris polítics només els qualifiquen d’una manera: “separatistes”. El terme pejoratiu, sovint adjudicat a l’engròs a molts que ni eren de la corda, el rebien de ple els que ara s’anomenarien sobiranistes o independentistes. Els seus dirigents eren molt pocs, el ressò mediàtic de les seves accions, molt baix i eren sistemàticament prohibides, tant pel què feien, deien en públic o escrivien.
