Accepto Aquest lloc web utilitza galetes -pròpies i de tercers- per recopilar informació estadística sobre la navegació i per mostrar publicitat. Per més informació, consulta el nostre avís legal.
«La multiculturalitat, com si fos una jaqueta reversible, que tot sovint ho és, s'utilitza molt des del poder que mantenen les mentalitats retrògrades. Ara resulta que l'art ha de ser 'respectuós' amb la tira de qüestions individuals –la confessió religiosa, per exemple– que aquests dies són esgrimides com a vares col·lectives de mesurar l'expressió artística»
La censura que ens assetja
20/02/2016 Hemeroteca

Potser no acabem de ser prou conscients que la censura ens assetja. És un efecte, i un defecte, de fer servir allò de la multiculturalitat sense analitzar-ne les exigències que té i l’abast del canvi de mentalitats que necessàriament ha de comportar. I que no comporta gaire entre nosaltres, ans al contrari. La multiculturalitat, com si fos una jaqueta reversible, que tot sovint ho és, s’utilitza molt des del poder que mantenen les mentalitats retrògrades. Ara va i resulta que l’art ha de ser ‘respectuós’ amb la tira de qüestions individuals –la confessió religiosa, per exemple– que aquests dies són esgrimides com a vares col·lectives de mesurar l’expressió artística.

Si ara Miró cridava allò que deia de jove, ‘Matar la pintura!’, i esgarriava una postal d’un quadre religiós, aniria a la garjola. Amb els titellaires llibertaris andalusos empresonats i, per poc que ens confiem, de la poeta Dolors Miquel, que s’estaria, això sí, a la presó de dones –que la verge santíssima no ho vulgui.

Ahir mateix, un grup de catòlics de certa projecció pública, entre ells un poeta, publicava una carta oberta a l’alcaldessa Colau, a la secció de cultura (ai sí, la cultura) de La Vanguardia. Alarmats, molt alarmats pel poema de la Miquel, ja sabeu de què va, el que va llegir al sacrosant Saló de Cent del Cap i Casal de la no menys sacrosanta capital catalana, ara regida per aquests arreplegats que han gosat poder, que diria un altre poeta, han gosat poder fer fora els patricis locals de la direcció. Una versió del ‘Parenostre’ que, amb franquesa, signarien tantes santes del santoral, uns quants sants i Crist i tot. El copio:

«Mare nostra: Mare meva, que no sé ni on ets,/ de qui només en tinc el nom…/ Mare nostra, que esteu en el zel,/ sigui santificat el vostre cony,/ l’epidural, la llevadora./ Vingui a nosaltres el vostre crit,/ el vostre amor, la vostra força./ Faci’s la vostra voluntat al nostre úter/ sobre la terra./ El nostre dia de cada dia doneu-nos avui./ I no permeteu que els fills de puta/ avortin l’amor, facin la guerra,/ ans deslliureu-nos-en/ pels segles dels segles./ Vagina, anem…»

També el conseller de Cultura acabat d’estrenar, Santi Vila, ha escrit aquesta setmana sobre els fets de Miquel. Un exercici d’equilibrisme argumental que no arriba ni a ecumenisme, a tot estirar és farisaic. Sota el títol ‘Transgressors i inquisidors’, el conseller, que considera el poema ‘ocurrent però discret, això sí, decididament feminista i antireligiós’ fa consideracions sobre la llibertat artística i en un  mateixa frase cita el marquès de Sade i la poeta Marçal. No parafraseja el marçalià ‘Pare esparver’, una altra versió de l’oració catòlica (que en aquest cas s’adreça, corrosiva, directament a Déu), sinó un dels coneguts versos marçalians per dir: ‘l’escala fosca de la innovació no pot tenir barana!’. Ah.

No creguem pas per això que el conseller defensi la poeta Miquel, ja que s’adreça finalment als ‘ofesos […], entre els quals em compto’. A qui demana, a ell mateix també, doncs, de trobar en l”experiència’ miqueliana ‘la tranquil·litat i el confort d’esperit’ que dóna la benvolença (la paraula és meva) per tal de construir ‘una societat que fa possible, fins i tot, que expressions com aquella es duguin a terme i que no passi res. Pensar així, però, pressuposa tenir profundes conviccions liberals i, en termes religiosos, estar més en el bàndol de la pietat que en el de la convicció profunda’. O sigui: la performance de Dolors Miquel és digna de pietat. Home, conseller…

Un altre aspecte que revesteix la censura, a més de la condescendència que, un cop i un altre, s’adreça en particular a les dones, artistes o no, que tenen presència pública i gosen poder dir les coses a la seva manera, és la censura que exigeix demanar perdó. Felicito l’alcaldessa Colau per defensar la gala dels premis Ciutat de Barcelona peti qui peti i compto que s’hi mantindrà. Que no faci com l’alcaldessa Carmena, que per defensar els titellaires empresonats va creure necessari primer, en conferència de premsa, demanar perdó als pares per l’espectacle (i per què no per tots els contes infantils clàssics, tan violents?) i això és l’únic que els periodistes van recollir. O la regidora Rita Maestre, que en el judici que li han muntat per haver participat fa cinc anys en una performance en una capella universitària, no precisament una capella laica sinó ben catòlica, no s’ha retractat però sí que ha demanat perdó als catòlics…

Les censures s’estan donant en el camp artístic i el camp cultural en sentit ample de manera declarada, ara que unes altres generacions i aspiracions polítiques han arribat a llocs de poder i decisió. I no passa res, com si fossin acudits.

Barcelona vol creure’s més senyora que Madrid, més il·lustrada i cosmopolita i tal. O a punt de la independència, i ja en parlarem llavors. Però no, que és aquí on l’any passat es va donar la censura d’una exposició al Macba que va acabar com va acabar. I tampoc no hi passa res. Canviem de director i després de l’estiu celebrem ben alt que fa vint anys que vam obrir el museu i tots els mitjans ens fan la gara-gara ben contents. L’equip de l’alcaldessa, que va assumir la direcció consistorial després dels fets, encara no n’ha dit res de res, de tot allò, tot i ser l’Ajuntament de Barcelona el soci principal del Macba, el que més calers hi posa. La censura té moltes formes. No fer-se càrrec de les manipulacions culturals provocades per ments lligades en exclusiva als diners i al mercat en el cas del Macba de l’any passat, no aclarir-les, no dir-ne res, pot ser una forma de demanar perdó, per omissió, a les elits culturals que continuen manant, ara a l’ombra del consistori. Perdó per haver guanyat l’ajuntament.

Valora
Segueix-nos
Subscriu-te al butlletí
(cc) 2006 - 2020 · Comitium Suite · Dissenyat per Fuksia · Equip de Llibertat.cat - Avís legal - correu@llibertat.cat · XHTML vàlid