Ans que la nit final em sigui a punt
Al fatídic avui tombo la cara
Tan envilit , que em sembla ja difunt
I un nou esclat de fe m’anima encara
I torno cor batent a la llum clara
Per galeries de record profund.
Josep Carner
És un fet manifest que des del 27 de setembre la desil·lusió i el cansament s’han anat apoderant d’amples capes socials del Principat de Catalunya. Després de la constitució del Parlament i dels immediats atacs per part de l’oligarquia espanyola, les dues formacions compromeses amb la independència no han sabut trobar el camí adequat per fer possible un acord estratègic per assolir la independència. Ens trobem en una situació on es veu cada vegada més clar que la possibilitat d’un acord entre les formacions independentistes no serà possible. Es una evidència que les dos formacions polítiques que ho han de fer defensen interessos de classe contraposats. Aquest petit treball que s’escriu a títol estrictament personal, es fa per ajudar a desembussar aquest moment tan decisiu en la història dels Països Catalans.
Ara es presenta com a realment possible aconseguir una independència que es de tot punt necessària per no ensorrar-nos com a poble en el context actual de la globalització. Sense un estat propi és impossible defensar-nos davant dels processos homogenitzadors que les grans corporacions transnacionals i bancàries intenten imposar permanentment per tal convertir qualsevol racó del planeta en una part de la seva finca privada. Tot estat sempre representa una manera de defensar els interessos d’una determinada classe en contra d’una altre. Un cop assolida la independència en el nou estat la lluita de classes seguiria inevitablement.
En les línies que seguiran intentarem fer una breu descripció sobre alguns aspectes que segons la meva opinió dificulten la possibilitat d’una entesa. Cal examinar per una banda les contradiccions inter-burgeses en el si de la burgesia catalana i per altre les noves condicions de treball i vida de les classes populars al Principat. Si posem damunt la taula els elements que donarem a continuació es perquè tenim la convicció que contribuiran a trencar aquesta situació opressiva que està desmoralitzant a tantíssima gent.
En primer lloc, podem destacar com un dels elements fonamentals que impossibiliten cap acord entre Junts per Sí i la CUP un aspecte d’ordre generacional.
Un problema poc analitzat de les dificultats de Junts pel Sí i la CUP per arribar a pactes es l’aspecte de que no solament en termes general s’asseuen dues formacions polítiques cara a cara, sinó també que, d’una banda en termes generals estan els pares i en l’altre banda es troba la generació dels fills.
D’un costat, els que van del 40 i alguns als 60 i molts, i d’altre els que van des dels 18 als 30 i bastants. Aquí s’expressa una problemàtica que reflecteix en multitud de declaracions que expressen el menysteniment mutu molt particularment de la banda de Junts pel Sí. Qualsevol dirigent d’aquesta coalició aquests dies se li escapa gairebé de la boca, paraules com: aquesta joventut, aquesta quitxalla, i inclòs s’ha inventat una paraula que té un inquietant color racista: cupaire.
Junts pel Sí, fins al moment que sapiguem ni ha volgut veure ni vol a la CUP com una formació política formada per persones adultes, que mantenen unes posicions que no poden ser de manera simpàtica degradades o envilides. Així es impossible trobar cap acord. Però també els quadres de la CUP massa sovint quan hom se’ls escolta amb atenció es troba que no sap ben bé si s’estan preparant per negociar seriosament diferents propostes o expressen de manera més o menys inconscient una mena d’estranya baralla que ressona gairebé com un llunyà conflicte familiar. Resulta de tot punt desmoralitzador observar els permanents continguts d’aquest estil que pesen molt més del que sembla a l’hora de poder generar acords substantius que serveixin per fer front al moment que tothom espera fa més de 3 segles.
Però hi ha un segon factor: El factor educatiu
En termes genèrics, les dos generacions que s’asseuen a negociar són les dues primeres generacions que encarnen els resultats del triomf de neoliberalisme expressat en el marc de l’educació amb això que es coneix com educació tecnològicament orientada.
En la lògica del mode de producció capitalista, l’educació, la recerca, i la priorització del coneixement, ha estat un factor d’una gran importància. L’educació era concebuda com un factor d’emancipació personal, un mecanisme compensador de les desigualtats socials i en tercer lloc, l’estri facilitador de l’expansió industrial i de la valorització capitalista. Ara, que com el canvi climàtic, veiem el funestos efectes de moltes dècades de neoliberalisme en l’educació, podem observar com la modificació de tots els plans d’estudi des de l’escola bressol fins a la universitat ha triturat directament els dos primers factors que tenia l’educació en l’època anterior per només promocionar el tercer, és a dir, esdevenir un estri facilitador de l’expansió industrial i la valorització capitalista. Per la seva procedència generacional i classista, Junts pel Sí encara ha viscut en els valors de l’educació entesa en la triple direcció que abans assenyalava. Però la generació que es troba majoritàriament reflectida en la CUP ja no.
El panorama es més o menys com segueix: al llarg de les quatre darreres dècades, el procés educatiu ha deixat de ser un factor emancipador i una esperança per esmorteir les desigualtats. Els estudis mal dits humanístics, s’han anat esborrant del mapa educatiu fins a esdevenir pràcticament rareses o curiositats estranyes. L’abandonament dels estudis de les llengües clàssiques, el poc accent en una visió omnicomprensiva des del punt de vista filosòfic i la destrucció pràctica de totes aquelles activitats orientades a donar un fil vermell, una visió de totalitat de la cultura, s’han esborrat del mapa.
Paradoxalment tots aquells àmbits on els sabers connecten amb la valorització capitalista s’han desenvolupat i magnificat: les ciències dures, l’investigació tecnològica i les ciències econòmiques i empresarials han esdevingut en les darreres dècades coneixements absolutament respectables i intocables. Tot el que surt d’aquest àmbit, es considerat socialment “una pèrdua de temps”, o “coses que no tenen cap sentit”, per que no serveixen per res.
El lloc on es veuen reflectides les tràgiques conseqüències de l’educació tecnològicament orientada, funcional als interessos neoliberals és en l’àmbit universitari: des de que els neoliberals van fer-se amb el poder dècades en darrera, la universitat, ha deixar de ser un lloc on es produïa saber amb un alt nivell d’abstracció, un lloc compromès amb l’expansió del saber posat a disposició de tothom i, finalment, un lloc on la crítica contra l’ordre existent era possible. Ara nomes és en un lloc sotmès als imperatius de les multinacionals compromeses en valoritzar capital. No ha d’estranyar-nos doncs, l’abandonament generalitzat de la cultura. Si no hi ha cultura fonda, la que connecta l’Edip Rei de Sòfocles i Antígona amb Baudelaire es fa impossible parlar in negociar des de posicions politiques diferents. Hi ha coses que la wikipèdia no ho pot arreglar. Però el problema, no es no conèixer a un dels poetes més importants de tots els temps i en totes les llegues, el problema es també, i aquest es molt més greu , es el desconeixement dels grans mites civilitzatoris que passen per desconèixer o el que es pitjor menysprear l’Edip Rei de Sofocles o l’Antigona del mateix autor.
L’educació tecnològicament orientada ha facilitat crear al nou proletari de la fàbrica global: molt format en un àmbit molt concret i estret, precaritzat, cosmopolita, que pateix asimbòlia, anòmia i de forma ingènua, es descriu a sí mateix com a ciutadà del món, i inconscientment, menysprea la tradició de la lluita política senzillament per que la coneix superficialment.
Es fa del tot punt impossible, tenir cap esperança quan la gent ja no se sent portadora d’una tradició civilitzatoria que positiva i negativament expressa des de la nit dels temps la història de la lluita de classes, la reflexió que els éssers humans han anat elaborant sobre el seu lloc en el món, les seves relacions socials, personals, els seus desitjos mes essencials d’igualtat, de pau i de revolta contra la opressió i la possibilitat de pensar en vides millors i més carregades d’esperança.
El tercer aspecte és el d’ordre pròpiament polític:
La actual conjuntura política es caracteritza perquè en el si de les classes dominants del Principat de Catalunya existeixen severes contradiccions que tenim la impressió que passen desapercebudes en els esquemes dels negociadors. Això arriba al seu paroxisme en el Mas Sí-Mas No que funciona gairebé com un automatisme.
Penso sincerament que les dues parts en conflicte i que negocien no veuen amb suficient claredat, arrossegats per l’automatisme citat anteriorment les contradiccions inter-burgeses. D’una banda, al Principat, la burgesia en tan que classe, es troba fracturada com a mínim en tres sectors entre els quals, de manera sorda i inevitable les tensions pugen de grau cada dia que passa.
El primer sector, es el d’aquells que des del foment del treball nacional, com el Sr. Joan Rosell, volen jugar via CEOE a Madrid un paper de Cambó fora del temps. Mantenen una ficció -reconeguda ara ja per tothom- de que els interessos econòmics de la burgesia catalana segueixen passant per Espanya.Tenen escolanets maldestres com Chacón o Garcia Albiol, i un nou actor perillós -que els cau simpàtic- de nom Albert Rivera.
Aquest sector, troba en el Sr. Bonet, propietari de Caves Freixenet, l’expressió més clara i indecorosa del seu tarannà pro oligarquia espanyola i directament antidemocràtic: no dubta en afirmar que si els polítics ho fan malament – es a dir, si no serveixen els seus interessos particulars- han de ser bandejats per uns altres que si ho facin.
Un segon sector, es el que, participant del grup anterior, parlen de “diàleg”, “establir ponts”, i de la necessitat de enfrontar aquesta cosa tan estranya que es el mal denominat problema català, quan més que català, es un problema pròpiament espanyol.
Aquest sector, que diu tantes coses amb la boca tan petita, troba elements importants com el Sr. Anton Costas, del cercle d’economia i esperen permanentment que el moviment de les classes populars a Catalunya segueixi l’evolució del soufflé tal i com Pascual Maragall preconitzava fa molts anys. Però tot i els seus esforços el soufflé no baixa, si no que creix, perquè la Renfe, el FLA, els cadàvers de la Nacional 340, les lleis contra la llengua i tants altres milers d’elements quotidians faciliten que en comptes de baixar cada dia es faci una mica més gros.
Hi ha un tercer sector, que es el de una burgesia catalana que mira al món molt més compromès amb l’innovació i que han anat guanyant en els darrers 15 anys un pes molt important en el desenvolupament autònom de l’economia a Catalunya.
Es també el sector que amb totes les seves dificultats està resistint millor la crisi i que han anat veient en molt de dolor que l’estat que els havia de defensar ja no els cuidava. Els empresaris del manifest del Far, del de la Pedrera, l’immensa majoria dels quals són procedents de petites i mitjanes empreses com el Sr. Josep Gonzalez, o el Sr. Antoni Abad, han anat veient que es altament improbable que ells puguin seguir mantenint els seus negocis amb un estat que els hi ha posat una bossa de plàstic al cap per molt porosa que aquesta sigui, i ja no poden més.
El sector de la burgesia que pertany aquest grup són demòcrates que pensen en que es millor que no hi hagi conflicte social, les coses s’arreglin votant i la majoria d’ells mantenen que les condicions de treball no poden ser tampoc desregulades de forma absoluta.
Probablement, el president Mas, sigui el millor representant polític d’aquest sector que resta asfixiat sota impostos inútils, dèficits fiscals insuportables, manca d’infraestructures absoluta, i que d’una manera o altre porten com ara es diu -per cert mal dit-, en el seu adn una vivència dels seus antecessors que els ajuda a ser mes prudents amb els nous proletaris carregats de màsters i postgraus: Els seus pares i avis, -en tan que membres de la burgesia catalana- pels volts de la segona meitat de juliol de 1936 varen patir l’entrada als seus despatxos de gent armada que acabava de derrotar el cop d’estat feixista i foren invitats a abandonar-los perquè des d’aleshores aquella fàbrica pertanyia als treballadors.
El President Mas, en l’actualitat ens recorda a l’analogia de com Freud explica, les servituds a les que el jo conscient es troba sotmès: d’una banda Mas ha d’enfrontar-se navegant amb encert als poders de l’estat i dels dos sectors de la burgesia que cada dia estan més enfrontats i li són més hòstils.
En segon lloc, ha d’enfrentar-se a la trajectoria d’un partit del qual ell n’ha format part com a dirigent i del qual ha anat canviant-ne el rumb de manera imperceptible per apartar—se dels infinits casos de corrupció, i d’amiguisme de tothom coneguts. El camí cap a la refundació d’una nova convergència el col.loca en una posició molt perillosa però indefectiblement pel moment no sembla que té por d’anar abandonant tot el pes d’aquest passat tan ombrívol.
La tercera servitud a la que esta sotmès el president, es a la pressió de les classes populars, agrupades de forma més o menys difusa, en sectors de Junts pel Sí i particularment en la CUP. Es en aquest punt, on l’enfrontament dels diferents interessos de classe es més diferent. Però Mas ha optat com a bon neo liberal intel.ligent en posar-se davant de la processó per tal d’evitar mals majors. Paralelament ha aconseguit atraure una colla de sectors socials que eren molt contraris a les seves posicions per la via de presentar la nòmina infinita dels No procedents de la oligarquia espanyola.
I finalment, en aquest mateix àmbit ell ha adoptat un paper que no es nou en la història de Catalunya: vista la mobilització social, tan intensa i amb un caràcter popular com tots els fenòmens polítics que des del 2010 no paren de créixer, ell es deixa esprémer com una llimona similarment a com el President Companys ho expressava en un discurs dirigit als representants de les organitzacions obreres que havien pres el govern, a partir del cop d’estat del juliol del 36.
Totes aquestes qüestions obliguen a repensar la situació dels que estan a l’altre banda, la gent de la CUP són representants pràctics, reals del nou proletariat altament format des del punt de vista tecnològic que ven la seva força de treball en el context de la fàbrica difusa a escala planetària. Que se senten enganyats perquè l’imaginari d’aquest país durant moltes i moltes generacions sempre ha hagut un factor motor consistent en que cada generació coneixia positivament que viuria millor que els seus pares i pitjor que els seus fills.
Aquesta convicció reforçada a través de complexos processos migratoris, ara per desgràcia amb aquesta crisi que ja farà 10 anys que dura s’ha trencat definitivament. I se senten enganyats per la gent de la generació anterior. Es repeteix sovint que son la millor generació, o la generació més preparada, cosa del tot punt certa, però es troben en la impossibilitat de realitzar-se personal, vocacionalment, a causa de la brutalitat dels processos de desregulació de deslocalització i desqualificació i han perdut tota l’esperança.
Això explica si no tot en alguna part la frustració que sovint expressen els seus partícips que veuen que la seva vida en la actualitat no te cap solució. I que, en tot cas, la única possible es lluitar per fer possible una altre ordre de coses. Encara que sigui pel broc gros i llençant l’aigua bruta de la banyera amb la criatura dins. Vistos els resultats de les eleccions del dia 20 d’enguany, ara, la pilota es juga en el camp de les esquerres espanyoles (recordem: España antes roja que rota...) i podria ser que la CUP fos devorada de manera brutal com ve vaticinant Joan Coscubiela.
Alhora de considerar el context actual, hauríem de recordar com deia Tayllerand que deia que el ressentiment no es un sentiment polític. La actual situació obliga a veure que l’altra banda de la taula no són estrictament l’enemic principal -en termes maoistes. En tot cas són l’enemic principal en relació a polítiques socials i l’enemic secundari en qüestions relatives a elements culturals, simbòlics i lingüístics.
Es ben cert, que la situació d’emergència social és molt greu però també els mateixos que pertanyen a aquests sectors més colpits per la implacable lògica de l’evolució del mode de producció capitalista per tal de no ser destrossats i sobreviure necessiten fer concessions, pactes entre classes per no perdre bous i esquelles. També els sectors reformistes no poden mes i per això volen si mes no trobar punts d’entesa. Ells saben positivament, que sense determinats recolzaments populars tan ofegats com estan difícilment podran sobreviure, i aleshores com es tan corrent en aquests cassos, busquen aliances que els facilitin no ensorrar-se.
Alguns exemples històrics poden il.lustrar la complexitat de les decisions polítiques i les seves implicacions en el mig i llarg termini:
Quan Lenin i els seus companys varen pujar al tren segellat que els posava el Kaiser per tal de que aconseguissin com fos parar la guerra que Russia feia contra Alemanya foren terriblement vexats per multitud d’organitzacions i de prohoms de les organitzacions obreres, i se’ls va tractar directament de traïdors. D’aquesta traïció tan manifesta em va sorgir la revolució bolxevic. Cal veure la emotiva pelicula de Damiani El tren de Lenin per tal de veure totes les tensions actuals reflectides fa moltes dècades en un moment de condensació de totes les contradiccions.
Importa recordar que en la consolidació de la invasió japonesa a la Xina, Mao Tse Tung va fer les paus (momentàniament) amb Txang- Kai- Txek, per tal de lluitar plegats contra la invasió japonesa. Signar aquest acord no devia ser cap plat de gust per el pare fundador del partit comunista xines: Txang- Kai- Txek havia liquidat a sang i foc les revoltes socialistes i va destruir en una extrema violència la Comuna de Shangai, desenvolupant exterminis massius i violència extrema. Aquests fets terribles que varen ser l’inici de la Llarga Marxa, que salvaria el PC Xinès, facilitaria la derrota japonesa i la presa del poder l’octubre de 1949. (No està de mes recordar que va aconseguir que una part dels aliats de Txang trenquessin amb ell i que constituïssin el Kuomintang revolucionari i varen passar-se a constituir una aliança duradora amb el partit comunista xinés).
Quan Nelson MAndela fou cridat a debatre de forma discreta amb el govern de l’apartheid, Mandela hi va anar. En cap moment, tot i les infinites reclamacions que li foren formulades, va deixar de pensar en dos direccions: amb quina part dels enemics amb que s’havia estat matant durant dècades calia pactar, al temps que, com demostra clarament el seu discurs des del balcó de l’ajuntament de la ciutat del Cap, recent alliberat, seguia defensant la necessitat de la lluita armada contra els enemics racistes del poble sudafricà.
4- En el moment present, ni la CUP ni Junts pel Sí pràctiquen segons la meva opinió allò que Arafat, el pare fundador de la OAP repetia contínuament: que ell, sempre, abans de prendre qualsevol decisió mirava d’assabentar-se com fos de quina era l’opinió que la gent expressava en els camps de refugiats palestins. Es dubtós que en aquest moment, uns i altres intentin d’imitar Arafat. I l’aliança interclassista els partits espanyols, contents a cor que vols.
Aquests elements per la reflexió acaben amb el segon poema, aquest d’Eric Fried:
Mentre jo em barallava amb el meu enemic secundari
I el meu enemic secundari es barallava amb mi
Va venir l’enemic principal
I va acabar amb mi i el meu enemic secundari.
Gent, no patim, que per desgràcia, ens queda molta lluita de classes per davant. Grans rius ens esperen.
Oriol Martí
