Si hi ha una cosa pitjor que la denominació de “nova política” són les irrefrenables noves definicions que s’hi volen vinculades. La necessitat de redefinir fins la sacietat conceptes d’antiga encunyació porta a una pràctica força estesa de l’embolica que fa fort i altres usos i abusos.
Evidentment, dins d’aquesta pràctica hi cau el voler importar conceptes sorgits a redós de les noves tecnologies dins el món de la discussió política. Des del “selfie” al “postureo”, els intents de banalitzar i practicar el reduccionisme per minar i deixar en evidència l’adversari, van en augment i més que fer comprensible i democratitzar l’exercici de la crítica política, tendeixen més aviat a vulgaritzar-la.
El company Joan Luengo ens n’ha brindat un exemple notori, en definir com a “postureo polític” determinades propostes en un article recent. Com coneixem popularment, “postureo” és aquella pràctica que té per finalitat aparentar quelcom que no s’és, o que s’és poc. Amb la complicació que, qui l’exerceix, a més a més no s’acaba de creure allò que està aparentant. En el seu escrit, el company identifica aquesta pràctica en dues propostes concretes dels respectius grups municipals de la CUP a Barcelona i Banyoles. Ambdues propostes tenen a veure amb l’anomenat “procés” i, segons ell, tenen un marcat caràcter simbòlic, és a dir, sense un fons real d’incidència.
No crec que faci falta, per una banda, plantejar la importància que els símbols tenen en política (que li ho expliqui a Ada Colau i la seva mesura de retirar el bust de Joan Carles I de la sala de plens de l’Ajuntament barceloní). Però potser caldria fer esment en el fet que si realment ens cenyíssim en la definició d’en Joan Luengo, iniciatives com la comissió del cas Pujol serien pur “postureo”. Poca cosa ha aconseguit la comissió per a fer avançar el cas judicial, i tanmateix ha tingut una importància cabdal per a començar a gratar aquesta crosta juràssica que és la corrupció. Potser una moció per a la penja de l’estelada al balcó de l’Ajuntament és “postureo”, segurament ho seria per a algú a qui la situació en què es troba ara mateix el poble català és més un estorb que una oportunitat: una mesura política que requereix tant poc esforç i que troba tantes reticències per a executar-se, sense anomenar que per l’Estat espanyol es tracta d’una mesura de desobediència flagrant, no s’hauria de considerar quelcom baladí.
Per altra banda, si parlem de “postureo”, podem parlar d’un dels mals endèmics de l’esquerra. Aquella necessitat de gesticular amb enèrgica retòrica i l’ús de la crítica fàcil per amagar una incapacitat profunda per comprendre el calat sistèmic de determinats moviments i iniciatives. I no parlo tant de l’anomenat “procés” sinó de tantes i tantes mobilitzacions socials on la pràctica de boicot i paracaigudisme a temps iguals han figurat dins el repertori polític d’Iniciativa, d’esquerres i ecologistes “de debò”. És amb aquesta miopia amb la que Joan Herrera i Dolors Camats entraven al Parlament mentre era envoltat per centenars d’activistes l’estiu de 2013, o amb la qual els antibolonya rebíem les òsties dels Mossos d’en Saura la tardor del 2008, per posar tan sols dos exemples.
Així doncs, si es tracta d’assenyalar la retòrica amb la que una esquerra institucionalitzada, inserta dins les dinàmiques i jocs de miralls de la política institucional i des de fa massa temps aliena a les problemàtiques que es coïen i treballaven des del carrer; si cal que parlem de “postureo” com ho assenyala el company Luengo, no podem fer més que felicitar-los del seu esplèndid mestratge.
