Davant d’aquest embat imminent amb l’estat i d’un context d’una intensitat de vèrtic, generat per un costat per un conflicte social sense precedents i per un altre costat per l’acceleració de la resolució del conflicte històric entre els països catalans i l’estat , ara es l’hora de prendre partit.
Ara es blanc o negre. O si o NO. No hi ha matís. És la possibilitat de que una part del país, el principat, clarifiqui l’espai nacional que li permetrà desenvolupar-se sense la llosa de l’estat espanyol.
Es el primer pas per garantir el desenvolupament de polítiques de transformació d’arrel. Per primer cop tenim la possibilitat de tenir els recursos i les estructures per generar un model de país on desapareguin les desigualtats socials, sense els condicionants i les hipoteques generades per l’estat espanyol obrint-se un camí més ampli que mai cap la recuperació de la normalitat nacional i de retruc cap la construcció d’un socialisme avançat, que superi l’estructura social generada pels segles d’experimentació capitalista.
Aquest procés ha fet triar el gra de la palla. Ha desemmascarat davant el conjunt de la societat els interessos que es mouen darrera de les diferents sigles polítiques. Tota defensa de tercera via queda situat, en aquest taulell, al costat de les peces que controla l’estat, al costat de l’unionisme.
Així doncs, tota opció política que va des de la dreta més casposa catalana, al federalisme asimètric , fins als moviments apareguts des de l’esquerra alternativa , que no tinguin com a objectiu tàctic l’alliberament nacional del poble català, quedaran enrocats en el mateix bloc que els partits històricament constitucionalistes. En definitiva, el bloc unionista.
Benvinguts seran doncs en aquest procés cap a la independència dels països catalans, aquells sectors socials que també volen trencar amb l’estat espanyol per afavorir els seus projectes polítics. En tot cas, es feina dels independentistes d’esquerres fer-nos amb el timó de la nau . Que els històricament regionalistes i autonomistes tinguin el mínim pes possible en aquest procés per garantir que no hi ha ni dilacions ni cagadubtismes. I això només es fa amb iniciativa política i perseverança.
Benvinguts han de ser també els nous sectors que provenint de l’esquerra metropolitana, dels diferents moviments socials que hi ha pel país que històricament han basat la seva lluita en un marc nacional i sociocultural espanyol fruit dels segles de ocupació , en l’aposta independentista. Benvinguts.
En aquesta nova etapa com a país en que la societat ha madurat amb tanta intensitat, la assimilació i la complementació dels diferents agents que participem en la lluita d’alliberament nacional és molt important. Cadascun defensant el seu projecte .
Per fer més ampli el bloc d’esquerres i per tant la unitat popular cal que seduïm els moviments socials provinents de l’esquerra rupturista i els convidem a “ catalanitzar-se ”-en el sentit del reconeixement del marc nacional , de l’idioma i de la implicació en la lluita per la independència - i també tenim la feina d’aconseguir que el moviment transversal independentista faci propostes polítiques que impliquin unes millors condicions de vida, prioritzant la persona als mercats.
La seducció de tot plegat, va més enllà de les formes generades pel tacticisme polític, va més enllà de les abraçades. Cal que tothom entengui que ara com ara, cal abraçar-se des de l’amistat crítica per seguir avançant cap a la independència com a pas previ cap a la igualtat social.
El camí el fem fent etapes, sense renunciar a res. Perquè cal voler-ho tot però ser conscients de quan, com , on i amb qui podem tenir cada cosa. A cap persona d’esquerres se li acudiria pensar que no vol la seva ciutat socialment justa fins que no ho sigui el mon. Perquè com deia l’Ovidi Montllor, tot comença en un mateix. De la mateixa manera que cap independentista ha de pensar en renunciar a la independència de una part del país per arribar a la plena independència de la nació complerta. Dels Països catalans. Pensar en màxims però sent conscients de la realitat. No perdre l’objectiu i ser perseverants en aplicar polítiques i fer propostes dirigides a aconseguir-lo.
Les esquerres independentistes hem d’apostar per un programa de compromisos comuns més enllà dels propis programes. La regeneració democràtica, garantir els serveis universals bàsics, la creació d’estructures d’estat que afavoreixin les classes populars, un pla de xoc per pal•liar els efectes de la crisi amb l’objectiu de eradicar-la i la potenciació d’una economia social que posi les persones per davant del diner, han de ser doncs alguns dels punts de treball compartit, i que un cop resolt el conflicte amb l’estat espanyol ens portin a una següent pas de victòria social. On les nostres propostes arraconin d’una vegada per totes els posicionaments de la dreta.
En paral•lel a la resolució del conflicte amb l’estat espanyol i al desplaçament posterior de la dreta catalana del poder, cal articular el marc nacional real sobre el que volem construir un model social just, generós i solidari. Els Països catalans, que van de Fraga a Maó i de Salses a Guardamar. Per tant, caldrà posar-nos d’acord amb el màxim nombre d’agents de les diferents parts del territori per traçar un full de ruta de complicitats i de reconstrucció del país sencer
Així doncs hem d’aconseguir que la revolució independentista ens generi la acumulació de forces necessària per una revolució socialista que omplirem amb continguts polítics propis fruit de les herències ideològiques i de la guerra de guerrilles política contra l’ocupant. En positiu. Sempre.
