“La violència més greu i arrel de tota violència és la violència estructural, la violència de la civilització del capital que manté la immensa majoria de la humanitat en condicions inhumanes” I. Ellacuría
Cada columna és una aventura. Mai no saps com acabarà. I no em refereixo a l'últim paràgraf, que sempre costa el doble, sinó a l'endemà. A les reaccions, als comentaris. De vegades, a més, la gent em diu de què haig d'escriure i m’està bé: la sensació d’estar fent alguna mena de servei estrany treu ferro a la possibilitat d'estar engreixant l’ego. Però, quan et demanen que escriguis sobre el cas Parlament i el David Fernández ja ho ha fet abans (d'on coi treu el temps?), la cosa es complica. “Sentència penalment excepcional, processalment anòmala, repressivament embogida i nítidament política i polititzada”. Bateria d'adjectius exactes. Impossible dir res més ni millor.
I no obstant això, cal dir-ho. Ni que sigui per omplir Google amb les nostres paraules i, almenys, fer dubtar de la versió oficial, una versió que continua anomenat setge, assalt, atac i bloqueig al que no va ser un setge ni un assalt ni un atac ni un bloqueig al Parlament, que quedava lluny, sinó un acte de desobediència civil insòlit i escassament planificat –i, si volem, un pèl caòtic. Aquesta versió oficial, per contra, no veu ni reconeix cap excés en tots els intents permanents i barroers de criminalitzar la protesta. És així com, fins i tot després d'una absolució per manca de proves, l'engranatge es revolta –fiscalia, Parlament, Generalitat, Manos Limpias– i, quatre anys després, escup una sentència irreal: #3anysxprotestar.
Per setge angoixant, el que vam patir nosaltres del 15 al 19 de juny de 2011, data de la balsàmica i poderosa mani que va fer emmudir –quasi– totes les boques. Tot i que l’Akampada 15-M va defensar que la protesta havia estat tensa però majoritàriament pacífica, Felip Puig va esbombar que els manifestants tenien“ganes ferotges de batalla campal”. A mig matí, l'equip del Cuní va trucar les entitats que havien convocat cassolades per preguntar-los per què empenyien la ciutadania a cometre delictes i, a partir d'aquí, l'infern discursiu. Roda de premsa d'urgència de l’Arcadi Oliveres, alertat perquè l’atac era tan descomunal que només la seva autoritat moral podia evitar la cacera d’activistes. Felip Puig va acabar amenaçant-lo amb una querella. Van ser quatre dies de por i de pur combat ideològic, en què editorials i tertulians es van aplicar a convertir el 15-M i rodalies en una amenaça i molta gent petita, des de les seves trinxeres de cartró, va respondre eixamplant el significat dels conceptes i els límits dels debats.
Violència cultural, en diuen, d'aquella que legitima la violència estructural o la directa i inhibeix o reprimeix les respostes dels que la pateixen: els periodistes que reprodueixen les notes de premsa d’Interior sabran qui és Galtung? Cap batalla campal. #JotambeestavaalParlament i allà no va passar massa res. Per descomptat, res del que podia haver passat si algú, de debò, hagués volgut fer mal. Senzillament, els mateixos Mossos que, quan volen, encapsulen tan eficaçment manifestacions van muntar un passadís d'accés a la Ciutadella més propi d’un pati d'ESO que de la primera institució de Catalunya.
No hi ha monopoli legítim de l’ús de la violència sense monopoli sobre el sentit del terme i les seves categories. Amb la sentència, van tornar a la càrrega. De nou, quatre dies fins a la mani de no abaixar la guàrdia. I, també de nou, a les tertúlies, els prohoms intentant recuperar el control del concepte de violència, com qui vol recuperar la seva força. Destresa criminalitzadora, dir que mostrar solidaritat amb els encausats és ser “còmplice ideològic” de la violència o que “una part molt notable de la ciutadania” volia un càstig exemplar. Tan sobiranistes i tan contents que Papà Estat fes cas del seu recurs i castigués la protesta com es castiguen les ofenses a l’Estat!
I, mentrestant, a les portades, Bárcenas, Rosell i Millet. Mai no havia estat tan òbvia, la injustícia de la justícia. Tot és mentida. La falsa comptabilitat com a gran metàfora de la nostra falsa democràcia. Per còmplices ideològics de la violència, tots els advocats de sabates brillants i cotxes de gamma alta. Per violència carronyera, la seva. Nosaltres cridem i gesticulem, ells destrueixen la nostra vida. Tot és mentida menys que volen enviar vuit persones innocents a la presó i que Becerra Antúnez està a l’hospital. Tot és mentida menys la violència de la seva violència #BecerraLibertad
