«Els mitjans públics han funcionat com si fossin mitjans governamentals»

La Xarxa la impulsa el Sindicat de Periodistes i neix de la voluntat de defensar la funció social del periodisme en democràcia. La informació ha de ser un dret garantit. Hem de rebre una informació lliure, veraç, plural i contrastada per a poder prendre decisions polítiques i exercir els nostres drets com a ciutadans. Anteriorment s’havia treballat per a garantir aquest dret a través de la creació d’un estatut del periodista, una iniciativa que finalment no va reeixir. Llavors es va pensar treballar amb entitats socials perquè la informació tingui la mateixa consideració que altres drets, com la salut o l’ensenyament.

Supose que això passa perquè la democràcia a l’estat espanyol encara és molt recent. El dret a la informació i a la comunicació no s’ha considerat com a fonamental, com sí que ha passat en altres països europeus i llatinoamericans, que l’han regulat. És un fet: aquí, la gent no reivindica aquest dret, estem molt acostumats que els governs manipulin –més o menys descaradament– els mitjans públics, i que els mitjans privats puguin fer el que vulguin. Però han de tenir uns mínims de rigor, veracitat i pluralisme, sigui quina sigui la seva línia editorial.

El que pretén la Xarxa és conscienciar la societat que aquest dret es pot exigir, i que sigui considerat com un dels més bàsics a reclamar en democràcia. El dia que la ciutadania, i no només els periodistes, surtin al carrer contra la manipulació informativa o la concentració empresarial dels mitjans de comunicació, la Xarxa haurà aconseguit fer una bona feina.

La concentració de la propietat dels mitjans de comunicació pot suposar una pèrdua de pluralitat en la informació. En la població hi ha una manca de consciència dels perills que això comporta. La concentració no necessàriament té efectes nocius: la Sexta, tot i haver estat absorbida pel Grupo Planeta, no ha canviat la seva línia editorial... Però no sempre és així. En democràcia hem de tenir els drets garantits, i no hauríem de dependre de la bona voluntat de l’empresari a l’hora de mantenir els criteris editorials d’un mitjà.

Com deia abans, això podria respondre al fet que a l’estat espanyol la democràcia sigui tan recent; regular aquestes qüestions podria espantar... En canvi, països com França, Portugal, Itàlia o Anglaterra han regulat la professió periodística i els mitjans de comunicació perquè tinguin autonomia. De fet, l’article 52 de l’Estatut d’autonomia de Catalunya del 2006 insta que es creï una legislació sobre aquests temes, i fa pocs mesos el Parlament de Catalunya va aprovar una proposició no de llei perquè el govern català reguli aquestes qüestions.

Fins ara, moltes vegades els mitjans públics han funcionat com si fossin mitjans governamentals. Alguns governs els han gestionat amb més voluntat de pluralisme i d’altres amb menys. El pluralisme hauria d’estar garantit per llei i per la manera d’elegir els directius d’aquests mitjans. En el cas de TV3, els escull el Parlament per majories qualificades. Però en altres televisions públiques, els directius són triats pràcticament a dit. Un cas extrem de dependència entre mitjans públics i govern és el de Radiotelevisió Valenciana.

A la BBC, a tall d’exemple, hi ha un consell social, que escull els directors, en què hi ha representats partits polítics i moviments socials. La BBC disposa d’un impost que la finança directament i així no depèn econòmicament del govern. A l’estat espanyol i als Països Catalans, en canvi, el finançament del mitjans públics depèn dels pressupostos aprovats pels parlaments. No pensem que s’hagi d’imitar el model de la BBC, però sí que cal que es trobin mecanismes perquè els mitjans públics compleixin de veritat la seva funció.

S’ha de ser molt curós a l’hora de crear-los, però abans hi ha d’haver un ampli debat social sobre com han de ser aquests organismes perquè no estiguin polititzats ni depenguin massa dels partits. Pensem que haurien de ser organismes participats per partits polítics i per la societat civil, i que haurien de ser independents, com passa, per exemple, a França.

Cal més educació, tant entre l’audiència i els moviments socials com entre els propis periodistes. Això portarà temps, no es tracta de fer una campanya, llançar un manifest i arreglar-ho tot. La Xarxa neix per ser una eina on conflueixin tots els moviments socials per, en primer lloc, aconsellar-los sobre la importància del dret a la informació i la comunicació, i per generar un debat en el conjunt de la societat.

D’altra banda, també seria interessant que en l’ensenyament obligatori s’inclogués l’educació en comunicació per a construir lectors crítics que coneguin les rutines dels mitjans. En els estudis de Periodisme, s’hi haurien d’incloure temes com la comunicació pel canvi social i caldria posar l’accent no només en l’ètica, sinó en la funció social del periodisme. Els professionals de la comunicació hem d’actuar amb responsabilitat i ser conscients que treballem amb una matèria molt important. No podem fer qualsevol cosa. En aquest sentit, la interactivitat entre periodistes i usuaris és molt interessant. Fórmules com la de La Marea, un mitjà cooperatiu de treballadors i usuaris, fan que el periodista sigui més conscient de la seva responsabilitat social: ha de respondre davant la ciutadania.

Quan pensem en mitjans de comunicació pensem que són o públics o privats. Els mitjans de comunicació comunitaris són mitjans d’iniciativa social, sense ànim de lucre, i moltes vegades estan vinculats als moviments socials. Donen veu a aquells col·lectius que treballen per al canvi social i que no apareixen als mitjans convencionals. També són una eina d’apoderament de la societat civil. Per això cal que es garanteixi i reguli l’existència aquest tipus de mitjans, cosa que afavoreix el pluralisme polític. La Llei audiovisual catalana reconeix l’existència dels mitjans comunitaris, però no la regula. Això ha comportat problemes legals a LaTele, la televisió dels moviments socials de Barcelona, que ha sigut multada amb mig milió d’euros per la Generalitat de Catalunya.

S’hauria de poder muntar un mitjà des d’una associació, no hauria de caldre ser l’administració pública o una empresa privada per fer-ho. Les iniciatives socials han de tenir el dret a crear els seus propis mitjans per garantir el dret a la informació, i sobretot, a la comunicació.

A l’Argentina i a l’Uruguai, per exemple, la TDT s’ha regulat de manera que es reserva un terç de l’espai radioelèctric per a cada sector dels mitjans: públic, privat i comunitari [el juny del 2014, el grup parlamentari de la CUP-AE va portar al Parlament de Catalunya una moció, finalment tombada, que proposa una redistribució de l’espai comunicatiu en aquest sentit]. Una altra regulació és possible perquè els mitjans comunitaris vegin reconeguda la seva importància a l’hora de garantir el pluralisme. Aquí encara estem molt lluny d’això... És una qüestió d’anys de debat públic i d’activisme social en temes d’informació i comunicació. La Xarxa vol despertar consciències sobre aquests temes. La ciutadania ha de tenir el dret de poder decidir, democràticament, com vol que sigui la informació.

Des de la Xarxa no coneixem la postura dels professionals sobre aquests temes. Certament, on el debat sobre els drets a la informació i a la comunicació és més madur entre els periodistes i entre els activistes de la comunicació. El sector del periodisme és el més conscienciat, però no tinc clar que tots els periodistes estiguin d’acord amb els canvis que plantegem.