D'oca en oca...

A la fi, la meva tieta Mercedes, a qui segur que heu de recordar, va votar pel Sí-Sí; i ara diu que, a canvi del seu vot, hem de fer la Unitat a Tot Preu. Li pregunto perquè hem de fer la Unitat a Tot Preu i ella contesta que per no recular. Fins ara, afirma, ferma i ben posada en el nou paradigma, hem pogut jugar d’oca a oca i tiro perquè em toca; però, si no fem la Unitat a Tot Preu, podem caure al pou i restar-hi anys i panys; i això, no ens ho podem permetre, sobretot, ella, que pateix reuma i no s’imagina vivint al fons d’un pou. (La tieta Mercedes és una gran seguidora de “La Riera”, sigui dit de passada.) Ja veieu com s’ha fet d’Unitària a Tot Preu, la meva tieta Mercedes, total, per un vot al·legal; i em diu que em deixi de tanta anàlisi política i que miri les coses com ho fa la gent del carrer. Tots amb el President com una sola persona, afirma, ferma i decidida. Dona, li dic, la gent d’aquí no n’és gaire, de formar darrere d’una sola persona; de seguida li troba defectes i se sent capaç de fer-ho millor, pensi en els presidents del Barça; som massa anàrquics i alhora ens sentim massa modèlics, pensi en l’entrenador Guardiola. L’enveja és el nostre mal, diu la meva tieta Mercedes; això és el que ens ha fet fracassar al llarg de la història; tothom no és igual; els pobles avançats admeten el mèrit, el premien, l’exalcen; ens caldrà reformar-nos per estar a l’altura de les circumstàncies i admetre el rigor de la jerarquia, el suprem valor de l’individu, el lideratge dels millors. Tieta, li dic, potser estem demanant massa esforços a la gent: Diades, votacions al·legals, unitats incondicionals, canvi de tarannà; pensi que també n’hi ha, de vida, més enllà de les circumstàncies actuals. ¿I si la gent s’arribava a cansar de tanta exigència?, li dic fent cara de preocupat per si la gent es cansa o no. La meva tieta Mercedes em mira, astorada; potser es pensa que m’he fet federal sense federals, o un “terceravia” sense tren, o un “clickador” de Podemos... ¿Què voldries? ¿Que esperéssim a veure com s’ho munten els espanyols per fer tombar la nostra truita? Si la gent se’n cansa, sempre ens quedarà el President, diu la meva tieta Mercedes. Però, si el volen inhabilitar, li dic, i fins i tot el podrien ficar a la garjola. ¿I què faríem, aleshores, sense President? La Unitat a Tot Preu!, capsigrany, diu ella, ¿que no ho entens? Unitat a Tot Preu! Unitat a Tot Preu! Unitat a Tot Preu! Només la més ferma i incondicional de les Unitats que es fan i es desfan a Tot Preu pot impedir que se’ns l’emportin! La dialèctica de carrer de la meva tieta Mercedes m’ha menat fins aquest atzucac. ¿I què em passarà, dic, si no vaig rere la Unitat a Tot Preu? Els ulls desafiadors de la meva tieta Mercedes em fan sentir com un derrotista, com un desertor, com un traïdor... ¿Què et passarà, demanes, insensat?, diu ella. Doncs que et quedaràs al marge d’aquest Moment Històric. (Ho havia de dir. Ella també ho havia de dir. Gràcies a Déu, estan celebrant els mil episodis de “La Riera”; i afirmen els seus creadors que pensen introduir un canvi de paradigma en la sèrie, perquè, si no, em veia a Finlàndia...)