El meu editor m’ha recordat amablement que esperen columnes –oh, oh, em vaig passar de llarg en el meu debut– i personals, que deu voler dir que no cal que acabi convocant manis o judicis. Que som un mitjà seriós. Oído barra. Tot i que, com va dir Kate Millet fa uns quants dies, “the personal is political”. I, avui, personal, per a mi, és Kobane. La penúltima frontera. La ciutat de la fi del món. I a la trinxera només hi ha els kurds. El poble kurd, sempre perseguit, de qui hem ignorat el patiment fins fa dos mesos, quan l'hem descobert defensant-nos del nostre propi monstre, el que –com a Occident tronat que som– hem alimentat i fet créixer sota el nostre llit, en un altre dels nostres malsons geopolítics.
No només els kurds. Hi ha moltes dones kurdes. Les organitzacions kurdes estan compromeses amb la igualtat i la paritat. I també –i com a expressió màxima– al front. Davant la manifestació més fosca, patriarcal i bàrbara de l’islam, les kurdes defensen els seus drets, que són tan bandera del seu poble com les que onegen al vent. Contra la xaria, feminisme, independència i revolució. Contra la xaria, armament. Narin Afrin, la comandant en cap de Kobane, grava vídeos on demana a les Nacions Unides que els proporcionin ajuda alimentària... i armes antitanc.
Penso en com ens van captivar, als internacionalistes dels últims 80 i els primers 90, les guerrilles centreamericanes i la seva parafernàlia. Vaig conèixer la comandant Nidia Díaz de l'FMLN el 1993. Magnètica. Però també vaig conèixer molts adolescents mutilats i marcats per la guerra. I, a Nicaragua, vaig carregar un AK-47 i, amb un sol tret a una diana, en vaig tenir prou per baixar –per sempre més– de la mística guerrera i militar. Per això, en veure com disparen les kurdes, es disparen les contradiccions. Les dones guerrilleres costen de pair des del feminisme pacifista, però també és difícil manegar la fascinació que desperten. Les guerrilleres kurdes, particularment boniques, són tot un regal per als fotògrafs de guerra que, després de tanta merda a les esquenes, busquen els seus ulls com l’aigua en el desert. Tan hipnòtiques resulten, tan poc acostumats estem a veure dones armades i la publicitat de moda és tan invasiva, que el nostre cap vol veure models i no guerrilleres. Gens estrany: la indústria de moda és tan ràpida i fastigosa que H&M ja comercialitza una imitació de l’uniforme kurd, segurament, made in Bangladesh.
I mentre a la nostra bombolla consumista fem tendència del verd militar i els soldats turcs i nord-americans s’ho pensen, les kurdes s’immolen. Es rebenten amb càrregues explosives com una forma de feminisme extrem. Com una manera d’humiliar, totalment i definitivament, els enemics més salvatges, entrenats per arrencar caps i exercir la violència sexual indiscriminada, però no per morir a mans d’una dona. Sabem que Malala Yousafzai (la nena Nobel) i les 300 nenes nigerianes segrestades per Boko Haram (les nenes hashtag) només són la punta de l’iceberg. Que la guerra global i permanent s’està encebant amb les dones africanes i de l’Orient mitjà. Impossible no respectar totes les seves formes de lluita#MuslimahPride.
En una carta molt emotiva que es va publicar en aquest mitjà la setmana passada, la guerrillera Narin explicava a la seva mare que tenia els gihadistes a tocar, que els podia olorar. Que ja veia les seves banderes negres. La ciutat que provava de ser lliure i diferent, que mai no va atacar ningú i que va acollir els seus germans sirians ferits i desplaçats és, avui, tot un símbol. La Kobane assetjada som també, avui, totes les dones veient ben a prop les banderes negres que ens amenacen.
