Un dels arguments recurrents que han llançat alguns opinadors contraris a la independència és l’existència a Catalunya d’una “espiral del silenci”. Segons aquests opinadors, els mitjans de comunicació pública tindrien un paper determinant a l’hora generar i reforçar aquesta espiral.
Un dels primers que el va usar va ser l’actual eurodiputat Juan Carlos Girauta, que en alguna tertúlia al llarg del 2013 recorria a aquest concepte per argumentar que a Catalunya hi havia una majoria contrària a la independencia que no es manifestava públicament. En conseqüència, Girauta estava convençut que, tot i aquesta “espiral del silenci”, en un referèndum sobre la independencia de Catalunya guanyaria el no. Cal dir que, a diferència d’altres que han usat aquest concepte, evitava de relacionar-hi el concepte de por. A més, en aquells moments Girauta estava d’acord que se celebrés aquest referèndum (de fet, va escriure un llibre amb el títol Votaré no).
Va ser sobretot el filòsof Manuel Cruz que en dos articles publicats el 24 d’agost (“Teoria de l’olla a pressió”) i el 9 de setembre al diari El Periódico va popularitzar el concepte entre els cercles antiindependentistes i hi va relacionar els mitjans de comunicació. Segons Cruz, una part dels catalans amaguen en públic allò que pensen:
Fa alguns dies publicava en aquestes mateixes pàgines un article titulat Teoria de l’olla a pressió, en què assenyalava que la societat catalana semblava estar caient obertament en el que Tocqueville va denominar «l’espiral del silenci», un dels trets més clars del qual consisteix en el fet que els individus amaguen en públic allò que pensen, i acomoden les seves manifestacions davant els altres al que perceben com l’opinió dominant al seu entorn.
Com veiem, Cruz atribuïa a Tocqueville la paternitat del concepte. Posteriorment, en la introducció[1] del seu llibre Una comunidad ensimismada (Los Libros de la Catarata, 2014), un recull d’articles publicats a la premsa, Cruz remetia en nota a peu de pàgina a l’autoritat la politicòloga alemanya Elisabeth Noelle-Neumann i al seu llibre La espiral del silencio (Paidós, 1995). Tot i que Noelle-Neumann considera Tocqueville el primer observador del funcionament de l’espiral del silenci, és la politocòloga alemanya la que ha elaborat un teoria a partir d’aquest concepte i ha intentat comprovar-la empíricament.
La idea de Cruz va ser recollida i ampliada (diríem exagerada) per altres opinadors unionistes, com ara Francesc de Carreras o Jordi Garcia-Solé. En un article titulat “Cataluña: la espiral del silencio”, publicat el 30 de desembre pel diari nacionalista espanyol El País, Carreras anava molt més enllà que Cruz i sostenia que:
Este es el actual momento político catalán. Mírese por donde se mire, la salida ya no puede ser buena: será mala o muy mala. A eso hemos llegado porque durante varias décadas se ha producido lo que la socióloga alemana Elisabeth Noelle-Neumann denominó, en un libro del mismo nombre, “la espiral del silencio”.
¿En qué consiste tal fenómeno? Consiste en que un punto de vista llega a dominar la escena pública cuando los demás —aunque en el punto de partida fueran mayoritarios— enmudecen. En efecto, ganan aquellos que tienen “energía, entusiasmo, ganas de expresar y exhibir sus convicciones” y pierden quienes callan. En la naturaleza humana hay una inclinación a formar parte del bando vencedor, nadie quiere quedar aislado. [...].
“Si lo dice la mayoría… es que es verdad”: esta es la consecuencia de la espiral del silencio. La mayoría, naturalmente, está compuesta por quienes hablan, no por quienes callan. Y, como dice Noelle-Neumann, para que en una sociedad se produzca el fenómeno de la espiral del silencio es preciso que previamente se infunda miedo, que los individuos tengan la percepción de que si se desvían del clima de opinión que se supone mayoritario están amenazados con el aislamiento y la exclusión.
Pel que fa a García Solé, el 4 de març de 2014, publicava un article (“Entre sordos y ensimismados”) a www.elplural.com en què sostenia:
[..], en “Una comunidad ensimismada” Manuel Cruz hace un fiel retrato de la situación actual en Cataluña, que viene en definir como una olla de presión en la que resulta excepcional encontrar voces que en público discrepen del discurso independentista cuando en privado son muchos quienes sí lo hacen. Es ésta una constatación inobjetable, como lo es cuanto esto representa de déficit democrático y de la existencia de aquella espiral del silencio que resulta cada vez más preocupante, ya que la conjunción de todo ello nos conduce a la percepción de aquel unanimismo que ya criticaba Pierre Vilar hace tantos años.
Si uno se informa en Cataluña fundamental o incluso exclusivamente a través de algunos medios públicos, parece como si toda la sociedad catalana defendiera unánimemente la independencia de Cataluña. No es así, obviamente. Pero las voces discrepantes son sistemáticamente silenciados, o como mínimo gravemente discriminadas y marginadas. Y esto tiene su réplica en muchos otros medios de comunicación, tanto públicos como privados, en el conjunto de España.
Quins són els pressupòsits de la teoria de l’espiral del silenci?
Segons Noelle-Neumann, la seva teoria es basa en cinc pressupòsits:
- La societat amenaça els individus desviats amb l’aïllament.
- Els individus experimenten una por constant de quedar-se aïllats.
- Aquesta por de quedar-se aïllats fa que els individus intentin avaluar contínuament el clima d’opinió.
- Els resultats d’aquesta avaluació influeixen en el comportament en públic, especialment a l’hora d’expressar públicament o amagar les opinions.
- Els anteriors pressupòsits estan relacionats, cosa que proporciona una explicació de la formació, el manteniment i la modificació de l’opinió pública.
En relació a la seva teoria, la politicòloga alemanya ha postulat un seguit hipòtesis que caldria comprovar:
- Els individus es fan una imatge de la distribució de l’opinió en el seu entorn social i de la direcció d’aquesta opinió. Així, els individus observen quins punts de vista estan guanyant terreny i quins n’estan perdent.
- La predisposició a manifestar públicament les opinions varia segons l’avaluació que els individus fan de la distribució i de la direcció de les opinions en el seu entorn social. D’aquesta manera, la predisposició a dir el que un pensa és més gran si creu que el seu punt de vista és, i serà, el majoritari o ho està esdevenint. Si l’individu observa que la seva opinió és afavorida en públic, estarà més disposat a expressar-la. En canvi, si un pensa que la seva opinió és minoritària o està perdent força, aleshores tendeix a expressar-la menys en públic.
- Si l’avaluació de la distribució de les opinions que fan els individus no és congruent amb la real, es deu al fet que l’opinió la força de la qual és sobreestimada es manifesta més en públic.
- Pel que fa a l’opinió pública, hi ha una correlació positiva entre el present i el futur. Si es considera que en un moment determinant una opinió és la majoritària, aleshores és probable que es consideri que també ho serà en el futur. Per contra, com més feble és aquesta correlació, més està experimentant l’opinió pública un procés de canvi. És a dir, si considera que una opinió ja no és tan majoritària o està perdent terreny, vol dir que l’opinió pública està canviant de direcció.
No analitzarem a fons les crítiques que s’han fet a la teoria, però cal tenir en compte que se n’ha qüestionat tant la verificabilitat empírica com alguns dels pressupòsits, ja que molt sovint la gent manté el silenci no pas perquè tingui por d’expressar una opinió contrària a la majoritària sinó per factors com la cortesia, la prudència, etc.
Noelle-Neumann destaca el paper dels mitjans de comunicació, sobretot la televisió, a l’hora de copsar el clima d’opinió i, per tant, a l’hora de contribuir a l’espiral del silenci. Segons la politicòloga alemanya, aquest paper rellevant es deu al fet que els mèdia són una de les dues fonts[2] que tenen les persones per copsar la distribució de les opinions en el seu entorn, ja que. pel que fa als temes que se situen fora de la seva esfera personal immediata, els ciutadans depenen d’aquestes mitjans per avaluar el clima d’opinió. Més encara, els mèdia influeixen en la percepció individual del que pot dir-se o fer-se sense perill d’aïllament.
Evidentment, aquest plantejament pressuposa que la majoria dels mitjans pels quals s’informa la ciutadania sobre una temàtica sostinguin un determinat punt de vista, el que serà percebut com a majoritari. Si els mitjans estan dividits sobre una problemàtica, no es podrà sostenir que els mèdia contribueixen a generar i/o reforçar l’opinió majoritària.
Existeix una espiral del silenci a Catalunya?
Arribats aquí cal preguntar-se si es pot aplicar la teoria de l’espiral del silenci a Catalunya i, sobretot, si els mitjans de comunicació públics hi tenen un paper destacat, com remarquen diversos opinadors unionistes. Així, com ja hem vist en la cita de Garcia Solé, els dards d’aquests opinadors es dirigeixen als mitjans públics catalans, especialment els informatius de TV3.
Responent les crítiques que havia rebut el seu article “Teoria de l’olla a pressió”, on ja havia criticat durament els mitjans públics,[3] el mateix Cruz remarcava a l’article “Millor calladets” que:
Com sempre en aquests casos, no han faltat les respostes, més o menys afins a l’oficialisme català, que han qualificat d’exagerats, si no de caricaturescos, els meus plantejaments. O per dir-ho amb una mica més de precisió: m’han atribuït la imperdonable fal·làcia de convertir l’anècdota (d’algunes situacions particulars) en categoria (d’una presumpta intimidació generalitzada). Resulta revelador, en primer lloc, que una classe de respostes no hagi qüestionat en cap moment l’existència d’una decidida pressió per part dels mitjans de comunicació públics en favor de l’opció secessionista. Pel que es veu, als oficialistes no sembla importar-los gens ni mica l’escandalosa absència de pluralisme que es dóna en aquests mitjans, com qualsevol Telenotícies dels últims temps, fins i tot escollit a l’atzar, permet acreditar.
D’entrada, ja hauria de fer arrufar el nas que aquests opinadors només se centrin en els mitjans públics i no pas en tot el sistema mediàtic per sostenir els seus arguments, sobretot la relació entre l’espiral del silenci i el paper dels mitjans de comunicació. El seu plantejament tindria sentit o bé en una societat en què només existeixen mitjans públics, o bé en una societat en què la majoria de la població s’informa majoritàriament pels mitjans públics.
Doncs bé, ni una hipòtesi ni l’altra tenen suport empíric. La primera no cal ni demostrar-la. I pel que fa a la segona, si en lloc de recórrer a anècdotes o impressions subjectives,[4] observem el quadre publicat a El Punt/Avui on figuren els índexs d’audiència dels informatius televisius[5] al llarg del 2013 que proporcionen els audímetres, es pot constatar que:
- Els informatius de TV3 tenen una quota mitjana que se situa entre un 20% i 30%. Podria ser una mica superior si tenim en compte el marge d’error. però també podria ser inferior.[6]
- Com es pot veure, la dada està lluny de la majoria o la totalitat de la població. Més encara: alguns mitjans del nacionalisme espanyol com Crònica Global han afirmat que les dades d’audiència de TV3 estan “inflades”, perquè les llars catalanoparlants estarien sobrerepresentades pels audímetres. El mateix mitjà no s’ha estat d’esbombar el pseudoargument de l’espiral del silenci, raó per la qual el discurs de l’unionisme és un pou de contradiccions: es pot afirmar alhora A i –A.
D’aquestes dades, es dedueix que a Catalunya no hi ha cap espiral del silenci i, menys encara, que els mitjans públics en siguin un agent fonamental i la retroalimentin. O dit altrament, no hi ha cap base empírica per sostenir la teoria de l’espiral tal com la formula Noelle-Neuman i sobretot que els mitjans de comunicació hi tenen un paper determinat.
Una qüestió seria analitzar si els mitjans públics afavoreixen l’independentisme, però, en cas que fos cert, amb els actuals índexs d’audiència no es podria afirmar en cap cas que són un factor determinant per crear una espiral del silenci.
D’altra banda, cal remarcar que per comprovar aquesta segona hipòtesi no és vàlida la metodologia que proposa Cruz: escollir “qualsevol Telenotícies dels últims temps, fins i tot escollit a l’atzar”. Les dades que tenim a l’abast contradiuen fins i tot aquest supòsit. Així, a partir dels informes del CAC sobre pluralisme als informatius de TV3 del segon semestre del 2013, període en què es van escriure la majoria d’articles que comentem, es pot concloure que els líders unionistes tenen més presència als informatius de TV3 que no pas, per exemple, el d’ERC. Ho resumia Marc Bataller en un article publicat a El Punt/Avui el 5 de maig de 2014 quan afirmava que Alícia Sánchez-Camacho “no es pot queixar del tractament que li donen els informatius de TV3. Segons els informes del Consell de l’Audiovisual de Catalunya (CAC), sempre apareix en els primers llocs dels líders polítics amb més presència. Fins al punt que Camacho, Pere Navarro i Mariano Rajoy estan per davant d’Oriol Junqueras o Joan Herrera.”
Per què fa servir l’unionisme la teoria de l’espiral del silenci?
Arribats fins aquí, caldria preguntar-se per què alguns opinadors unionistes s’han repenjat en la teoria de l’”espiral del silenci”, que a més presenten com una veritat revelada quan està qüestionada en diferents àmbits acadèmics.[7] De fet, aquesta teoria i les seves hipòtesis els interessen ben poc perquè el seu interès és agitar un concepte ventral de la teoria: la “por”, una emoció primària.
En lloc de crear un argumentari en positiu, una part considerable del discurs unionista es basa en la por. De fet, el discurs unionista, que qualifica sovint d’irracional, emotiu, l’independentisme, és marcadament emocional, a més d’identitari essencialista.
I es basa en la por en un doble sentit: d’una banda, per amenaçar amb les plagues d’Egipte si Catalunya s’independitza; i de l’altra, el que ens interessa aquí, per amagar les seves mancances argumentals i la seva incapacitat a l’hora de mobilitzar una suposada “majoria silenciosa” adduint un suposat clima de por creat per l’independentisme. Així, Francesc de Carreras en l’article esmentat més amunt afirmava:
Es en ese clima que los individuos cambian de opinión: no tras un proceso en el que han sido convencidos mediante argumentos razonables sino debido a la presión social que amenaza al díscolo con el aislamiento y la expulsión.
Comptat i debatut, aquest pseudoargument és semblant al dels entrenadors o jugadors que busquen excuses externes al futbol per justificar una o diferents derrotes. Por qué? Por qué?
[1] Aquesta introducció reprodueix l’article “Teoria de l’olla a pressió”.
[2] L’altre és l’observació directa de la realitat.
[3] “Perquè, davant els decidits partidaris de la independència -que no deixen de fer sentir la seva veu i les seves propostes en tot moment i per tot arreu, amb la impagable ajuda dels mitjans de comunicació pertanyents a la Corporació Catalana de Mitjans Audiovisuals i d’alguns de privats, degudament subvencionats- [...].”
[4] Un exemple és l’afirmació de Cruz “com qualsevol Telenotícies dels últims temps, fins i tot escollit a l’atzar, permet acreditar”, que ja sabem que és una metodologia d’un rigor exquisist. Quan va escriure aquesta bajanada, Cruz, que es presenta a si mateix filòsof de guàrdia, es devia haver adormit mentre feia la guàrdia.
[5] Pel que fa a la ràdio, les xifres tampoc permetrien sostenir les opinions dels unionistes. Segons l’EGM el programa amb més audiència de Catalunya Ràdio, El matí, va tenir una audiència mitjana de 510.000 oients. És a dir, si fossin (gairebé) sempre la mateixa gent, es tracta d’un 10% de la població major de 18% anys.
[6] Una altra dada que s’usa són les enquestes del CEO, que pregunten a les persones que s’informen per la televisió en quin canal de televisió acostuma vostè a veure habitualment els informatius. El problema d’aquesta pregunta és que massa inconcreta i interpretable. Tot i això, els resultats se situen entre 40% i 43% en els darrers anys (36% en el darrer CEO fet amb una metodologia diferent), és a dir, una xifra també llunyana de la majoria de la població.
[7] En aquest qüestió els unionistes es captenen igual que amb les balances fiscals coordinades per Àngel de la Fuente: les assumeixen com una veritat incontestable, divina, quan per començar hi ha un altre mètode per elaborar-les i les hipòtesis de què parteix l’equip ad hoc del ministre espanyol Montoro són discutides per una part del món acadèmic.
