Les interlocutòries del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya de 30 de gener de 2014 que obliguen cinc escoles de Catalunya a fer servir l’espanyol com a llengua vehicular en un 25% de les assignatures han generat reaccions de rebuig de molts sectors de la societat catalana, començant pel govern de la Generalitat i per la majoria dels partits polítics.
Els arguments que fan servir els defensors del règim lingüístic vigent a les escoles del Principat, que té com a principi rector que el català és la llengua vehicular del sistema educatiu, són aquests:
1. L’argument tècnic: aquest sistema és bo perquè garanteix un domini equiparable de les dues llengües oficials, el català i l’espanyol.
2. L’argument de la cohesió social: aquest sistema és bo perquè no separa els nens segons la llengua dels pares.
3. L’argument del consens: l’ús del català a l’escola no provoca cap conflicte. El consens de la comunitat educativa és total.
Aquest argumentari no dóna resposta a la qüestió de fons: tenen dret les famílies catalanes de triar, dins el sistema públic, la llengua de l’escola dels seus fills? Si canviéssim l’adjectiu 'catalanes' per l’adjectiu 'espanyoles' o 'franceses', la resposta seria clara: les famílies espanyoles no trien que l’espanyol sigui la llengua de les escoles dels seus fills, igual com les de París, sigui quina sigui la llengua familiar, no tenen l’opció de decidir individualment quina és la llengua de l’escola pública francesa.
Qui determina quina és la llengua de l’escola són els parlaments, no les persones.
En conseqüència, quan el TSJC emet aquesta sentència, el que fa és recordar que el Parlament de Catalunya no és sobirà i que no pot actuar com si les lleis espanyoles no existissin.
Quan la qüestió es planteja en aquests termes, els tres arguments suara esmentats esdevenen irrellevants. Entre les lleis espanyoles que regulen els drets i usos lingüístics, i les catalanes, hi ha un conflicte normatiu, és a dir, hi ha dues legislacions de continguts diferents que tenen la mateixa jurisdicció. El que es tracta de dirimir és quin dels dos entramats legals en conflicte preval sobre l’altre.
Així doncs, els defensors del règim lingüístic vigent a l’escola catalana haurien d’introduir un altre argument:
4. L’argument polític: la decisió de quina és la llengua vehicular de l’ensenyament a les escoles de Catalunya correspon de manera exclusiva al Parlament de Catalunya.
La llengua de l’escola ha estat a tot Europa durant el segle XX la llengua nacional de cada estat. A Catalunya, del final de la dictadura ençà, el català i l’espanyol es disputen la condició de llengua nacional. L’escola és un dels àmbits on es reprodueix el conflicte. Darrere de la reivindicació del bilingüisme escolar hi ha la idea següent:
1. L’espanyol és la llengua nacional d’Espanya.
2. La llengua de l’escola és la llengua nacional.
3. Catalunya és una part d’Espanya.
4. L’espanyol ha de ser també la llengua de l’escola catalana.
Per la seva banda, els defensors de l’escola en català fan el mateix raonament, però amb els termes canviats:
1. El català és la llengua nacional de Catalunya.
2. La llengua de l’escola és la llengua nacional.
3. El català ha de ser la llengua de l’escola catalana.
L’escola és, doncs, un dels àmbits on es disputa la batalla per la sobirania a Catalunya.
La part espanyola ho amaga darrere de la defensa del dret dels infants d'ésser escolaritzats en la seva llengua familiar i la part catalana ho fa darrere dels arguments de la cohesió social i de l’eficiència pedagògica. Ja comença a ésser hora que diguem les coses pel seu nom.
[Publicat originalment a www.vilaweb.cat/contrastant].
