Aquesta setmana farà 300 anys que la nostra vila va ser durament castigada per les tropes castellanes durant la guerra de secessió, el sotmetiment de la nostra vila a les tropes forasteres esdevenia poc més de 20 dies després que la Junta de Braços reunida a Barcelona, decidí plantar cara a l’invasor, i cridà tots els catalans del País a la resistència. Tot i la caiguda de la nostra vila, sitgetans i penedesencs participaren també de la defensa de Barcelona que finalitzà com és sabut l'11 de setembre de 1714.
Aquesta invasió de les tropes castellanes es va realitzar contra el conjunt dels Països Catalans com un tot, i la derrota va suposar la pèrdua de les institucions pròpies, les lleis, el dret a usar la nostra llengua, i en definitiva la llibertat del nostre poble. I els efectes d’aquella derrota, per desgràcia, encara es deixen sentir avui en dia. Encara avui hem de suportar que es qüestioni la nostra llengua, que se’ns negui la sobirania, que se’ns espoliï, que es divideixi el nostre País en diverses autonomies, que se’ns prohibeixi pronunciar-nos lliurement sobre el nostre futur. Per aquella invasió, que va començar amb la desfeta d’Almansa el 1707, vam perdre la nostra independència.
I és que aquella guerra va ser contra tots i totes les catalanes, no només les del Principat, sinó també les del País Valencià i les Illes Balears. Van envair-se tots els Països Catalans. Per aquest motiu, i des del 2007, l’independentisme sitgetà ha sortit al carrer a recordar aquella Guerra de Secessió que vam perdre.
Després de la caiguda les les últimes places de resistència, el règim de terror i la repressió brutal es mantingué, pel cap baix, durant dos anys més. Després d’això Felip V va promulgar el Decret de Nova Planta, que implantava l’absolutisme a la Corona Hispànica i reduïa tots els seus pobles a la llei de Castella. Així doncs, per aquest decret, i per dret de conquesta, van ser anul·lades les nostres institucions i lleis, la nostra sobirania política, i prohibida la nostra llengua.
Però aquella derrota no va ser pas una claudicació poruga del nostre poble. Sinó que va ser una resistència heroica fins al darrer instant i a tots els Països Catalans, que van decidir lluitar fins el final tot i la traïció i l’abandó de les potències aliades. A Barcelona, aquell funest 11 de setembre, van lluitar fins el final homes, dones i nens; valencianes i catalanes d’arreu del Principat. Van decidir no rendir-se i, desafiant el destí, van alçar bandera negra, una bandera que simbolitzava resistència a ultrança, una bandera on podia llegir-s’hi en lletres d’argent: “viurem lliures o morirem”.
300 anys després, i potser gràcies a això, el nostre poble encara sobreviu. I està més viu que mai. Després de repressió, prohibicions, terror, assassinats i diverses dictadures, no han pogut fer-nos desaparèixer com a poble. 300 anys després encara aguantem en peu. 300 anys després fem memòria d’aquella resistència heroica dels nostres avantpassats, que van morir per la nostra llibertat, i reclamem altra vegada que volem ser un país lliure. Que volem que deixin d’imposar-nos el seu estat, la seva llengua, els seus reis Borbons i les seves lleis. Exigim la llibertat política per a poder decidir què volem fer amb el nostre futur.
Som el Poble Català, el poble del foc i la rauxa. En 300 anys no han pogut amb nosaltres. I avui, 300 anys després, altre cop ens alcem per cridar ben alt i ben fort: volem la Independència dels Països Catalans!
Visca la Terra!
Candidatura d’Unitat Popular de Sitges (CUP-Sitges)
