Pau a Euskadi: amb 'V' de Venjança

Cap conflicte polític s'ha resolt sobre la base de l'extermini del contrari, sinó partint del reconeixement de l'altre, del seu patiment i de les circumstàncies que l'han dut a actuar d'una determinada manera. D'acord amb l'acceptació del subjecte amb què s'ha mantingut el litigi, s'estableix un procés de diàleg i de negociació per abordar de forma justa les conseqüències de l'enfrontament i la naturalesa de les seves causes per tal que no es torni a repetir. Aquesta recepta, aplicada en tots els conflictes d'arrel política, ja sigui en el cas irlandès, el sud-africà o a resultes de la guerra dels Balcans, sembla que el govern espanyol es resisteix a aplicar-la.

Més aviat el contrari. Si ens atenem a les mesures anunciades pel nou ministre de l'Interior, Jorge Fernández-Díaz, les decisions s'encaren a mantenir la lògica del càstig a l'enemic, fent del principi de "vençedors i vençuts" l'axioma d'un guió que només busca la venjança i el rèdit electoral a curt termini. Una màxima adreçada especialment contra el col·lectiu de presoners bascos, pels quals l'Executiu de Rajoy vol passar per l'adreçador a través de l'escarni, una vegada ha decidit que només tindran beneficis penitenciaris aquells que col·laborin amb l'Estat per esclarir casos pendents o desmarcar-se del col·lectiu al qual pertanyen.

Per bé que obre la porta a l'acostament de reclusos i a tancar el capítol de l'aïllament, la Fernández-Díaz manté mesures que només han conduit al desencís i a incrementar el sentiment d'humil·liació, com ara la Doctrina Parot, amb què condemna alguns reclusos a la cadena perpètua de facto, la presència a la presó d'activistes amb greus malalties o amb les ¾ parts de la pena complerta i la dispersió de la majoria en presons lluny d'Euskadi, desoïnt l'article de la llei referit a qualsevol persona presa ha d'estar al màxim d'aprop del seu lloc de residència. Una dispersió que aquesta darrera setmana ha provocat dos nous accidents de carretera de familiars de reclusos, estenent el càstig sobre l'entorn del mateix col·lectiu, que en diversos pronunciaments ja ha manifestat el sentiment pel dolor causat i la voluntat de treballar per una solució democràtica al conflicte que enfronta Euskadi i els estats espanyol i francès.

Amb ETA en treva definitiva, i una esquerra abertzale disposada a participar com a actor polític en peu d'igualtat, resta a aquests dos estats demostrar la seva decidida voluntat de pau. Amb aquests tímids gestos, que no inclouen la legalització de Sortu, la fi de les maniobres militars pels carrers d'Euskadi ni la supressió de mesures contràries als drets humans, els dos estats demostren una vegada més la resistència a passar pàgina per avançar cap sense obstacles cap a la confrontació democràtica. Segurament perquè, amb la pau i la confrontació democràtica, Euskadi optarà pel camí de la llibertat, palesant que no era ETA -sinó la negació dels drets del poble basc- l'origen d'aquest històric conflicte.