Bilbao va viure aquest proppassat dissabte, dia 7, una de les mobilitzacions més importants a favor dels repressaliats polítics des de l'inici de la Transició. Més de 100.000 persones, segons càlculs a vol d'ocell, van desfilar de cap a cap del carrer Autonomia, un dels nervis de la capital biscaïna, per expressar el clam popular en defensa de l'acostament dels presos i preses a Euskadi, actors fonamentals d'un conflicte que la majoria social basca s'ha compromès a resoldre per les vies pacífiques i democràtiques.
Durant més de dues hores, la marxa "Egin dezagun bidea" va expressar la necessitat que l'Estat espanyol, en compliment de la seva pròpia legalitat, traslladi els presoners al més aprop de les seves cases. Una exigència ètica, vinculada al dret humà internacional, que amb reserves comencen a reclamar també el Partit Socialista i la direcció del PNB, conscients del rebuig majoritari que existeix contra una política penitenciària de la qual aquests partits n'han estat responsables en el seu disseny.
Des del carrer, doncs, i en una tasca silenciosa que exigeix temps i un replegament ampli de forces socials, el poble basc ha palesat la voluntat inequívoca de construïr un escenari de pau i de normalització política. I això passa per desactivar els nusos del conflicte que l'han enfrontat històricament amb l'Estat espanyol, com és la imposició d'una legalitat aliena a les seva voluntat i mesures de càstig als presoners sense parangó dins de l'Europa democràtica.
La marxa de Bilbao va escenificar, doncs, l'emergència d'una Euskadi que ja ha près la decisió d'avançar cap a la llibertat i la reconcil·liació. Objectius davant els quals l'Estat espanyol, amb la comunitat internacional de vigilant, haurà de moure fitxa perquè es puguin debatre i, si així ho vol la majoria, es puguin materialitzar amb pau i sense ingerències de cap tipus. El primer pas, inajornable, és el retorn dels presoners a Euskadi.
Durant més de dues hores, la marxa "Egin dezagun bidea" va expressar la necessitat que l'Estat espanyol, en compliment de la seva pròpia legalitat, traslladi els presoners al més aprop de les seves cases. Una exigència ètica, vinculada al dret humà internacional, que amb reserves comencen a reclamar també el Partit Socialista i la direcció del PNB, conscients del rebuig majoritari que existeix contra una política penitenciària de la qual aquests partits n'han estat responsables en el seu disseny.
Des del carrer, doncs, i en una tasca silenciosa que exigeix temps i un replegament ampli de forces socials, el poble basc ha palesat la voluntat inequívoca de construïr un escenari de pau i de normalització política. I això passa per desactivar els nusos del conflicte que l'han enfrontat històricament amb l'Estat espanyol, com és la imposició d'una legalitat aliena a les seva voluntat i mesures de càstig als presoners sense parangó dins de l'Europa democràtica.
La marxa de Bilbao va escenificar, doncs, l'emergència d'una Euskadi que ja ha près la decisió d'avançar cap a la llibertat i la reconcil·liació. Objectius davant els quals l'Estat espanyol, amb la comunitat internacional de vigilant, haurà de moure fitxa perquè es puguin debatre i, si així ho vol la majoria, es puguin materialitzar amb pau i sense ingerències de cap tipus. El primer pas, inajornable, és el retorn dels presoners a Euskadi.
