Amb aquest homenatge no pretenen lliurar-se a la nostàlgia, ni tan sols a la ràbia, segons els organitzadors. Només volen "construir la memòria d’un temps passat, que és projecte en el present i en el futur, per a ampliar la cultura democràtica del nostre poble i per rebutjar el feixisme, el totalitarisme i la intolerància dels sectors més cavernícoles de la dreta valenciana".
També volen desmitificar una transició democràtica, que no va ser ni dolça ni pacífica. En aquest sentit, volen, a més de realitzar un homenatge a Miquel, anunciar públicament el llançament d’una plataforma de micromecenatge per a l’edició d’un llibre en el marc d’un projecte de major recorregut que, durant un any, organitzarà activitats i intervencions diverses i que conclourà en una publicació integradora de tot el realitzat.
Açò passà a Alacant publicat a L'Avanç, número 113
La plaça dels Cavalls és un dels indrets més representatius, junt amb l´Esplanada, d´Alacant. Els espanyols en diuen "de los Luceros", pels 4 rosins que la decoren. A un dels seus racons, concretament al número 11, s´amaga una de les històries fosques de la ciutat. La nit del 6 d´octubre de 1977, un jove morí assassinat. Estàvem a la Transició, i la Diada del 9 d´Octubre se celebrava, aquell any, a Alacant. Miquel Grau, juntament amb altres tres membres del Moviment Comunista del País Valencià enganxava cartells de la Diada del País Valencià. Mentre aquest jove, que tenia 20 anys, complia amb el seu quefer militant, un altre jove, de 19 anys, se´l mirava des de la finestra de sa casa. La casa de la família Panadero Sandoval, propietaris d´una gasolinera a l´eixida de la ciutat i coneguts reaccionaris. Des d´allà es llançà una rajola, que impactà en el cap de Miquel Grau. Finalment, aquest moria el 16 d´octubre. Si la Diada del Nou d´Octubre celebrada a Alacant el 1977 fou multitudinària, més ho va ser el soterrar del jove comunista. 8000 persones acompanyaren el taüt, cobert per una quatribarrada, des de l´Hospital General fins a la Plaça de Bous. Allà, la policia postfranquista esperava la comitiva, impedint la continuació de la marxa. Ja ho cantà Al Tall, en una cançó-homenatge editada el mateix 1977: "no poguérem dir-li adéu, soledat de l´ai ai ai, perquè el taüt ens furtaren". Hui, trenta anys després, encara patim la Transició segrestada. El franquisme i l´oligarquia que se sustentava en ell deixà ben lligat el canvi institucional. A canvi de la legalització dels partits polítics d´oposició, l´economia de mercat i la unitat de la pàtria continuarien esdevenint els pilars d´Espanya, juntament amb la monarquia, successora en vida de Franco. La república, l´autodeterminació, o el socialisme, passaven a formar part dels silencis de l´esquerra formal. Pel camí els feixistes es dugueren Gustau Muñoz a Barcelona. A Alacant, a Miquel Grau. "Per guanyar la llibertat, soledat de l´ai ai ai, quants germans tenen que caure?"
Açò passà a Alacant publicat a L'Avanç, número 113
La plaça dels Cavalls és un dels indrets més representatius, junt amb l´Esplanada, d´Alacant. Els espanyols en diuen "de los Luceros", pels 4 rosins que la decoren. A un dels seus racons, concretament al número 11, s´amaga una de les històries fosques de la ciutat. La nit del 6 d´octubre de 1977, un jove morí assassinat. Estàvem a la Transició, i la Diada del 9 d´Octubre se celebrava, aquell any, a Alacant. Miquel Grau, juntament amb altres tres membres del Moviment Comunista del País Valencià enganxava cartells de la Diada del País Valencià. Mentre aquest jove, que tenia 20 anys, complia amb el seu quefer militant, un altre jove, de 19 anys, se´l mirava des de la finestra de sa casa. La casa de la família Panadero Sandoval, propietaris d´una gasolinera a l´eixida de la ciutat i coneguts reaccionaris. Des d´allà es llançà una rajola, que impactà en el cap de Miquel Grau. Finalment, aquest moria el 16 d´octubre. Si la Diada del Nou d´Octubre celebrada a Alacant el 1977 fou multitudinària, més ho va ser el soterrar del jove comunista. 8000 persones acompanyaren el taüt, cobert per una quatribarrada, des de l´Hospital General fins a la Plaça de Bous. Allà, la policia postfranquista esperava la comitiva, impedint la continuació de la marxa. Ja ho cantà Al Tall, en una cançó-homenatge editada el mateix 1977: "no poguérem dir-li adéu, soledat de l´ai ai ai, perquè el taüt ens furtaren". Hui, trenta anys després, encara patim la Transició segrestada. El franquisme i l´oligarquia que se sustentava en ell deixà ben lligat el canvi institucional. A canvi de la legalització dels partits polítics d´oposició, l´economia de mercat i la unitat de la pàtria continuarien esdevenint els pilars d´Espanya, juntament amb la monarquia, successora en vida de Franco. La república, l´autodeterminació, o el socialisme, passaven a formar part dels silencis de l´esquerra formal. Pel camí els feixistes es dugueren Gustau Muñoz a Barcelona. A Alacant, a Miquel Grau. "Per guanyar la llibertat, soledat de l´ai ai ai, quants germans tenen que caure?"
