Per la part positiva, hi ha la mateixa existència d’aquesta nova acadèmia, que naix amb voluntat de “propiciar un acostament de les persones que cerquen una sortida inclusiva i emancipadora de la crisi de la civilització capitalista” i amb una primera llista de tallers i docents molts suggeridors. Per contra, a la mateixa presentació de l’acadèmia trobo una sèrie de definicions i insuficiències, fàcilment superables, però necessariament superables.
Una primera mancança, i molt greu avui en dia, és obviar el fet lingüístic català i, per tant, el fet nacional. Al País valencià, no és la primera i, dissortadament, tampoc serà la darrera iniciativa que obvia que som part d’una nació ocupada, lingüísticament negada, i econòmicament espoliada. Però aquesta actitud d’obviar una part de la realitat, comprensible si es fa des del poder, des de la dreta o des de la socialdemocràcia, resta credibilitat i rigor a la iniciativa de què es tracte, tant si es fa des de la universitat com si es fa des de l’esquerra.
No es tracta només del fet lingüístic. El País Valencià i el conjunt dels Països Catalans conformen una realitat econòmica afectada per l’espoliació directa que, amb o sense crisi, agreuja els efectes del capitalisme sobre el poble treballador. Ja podem demanar al prestigiós elenc de ponents que afinin les seves anàlisis i, malgrat tot, els i les participants locals del programa de tallers trobarem a faltar eines conceptuals per entendre què passa ací i ara. Tal vegada tindrem una visió global encertada, però el caire espanyol a l’hora de mirar què passa a la Península Ibèrica emboirarà les nostres capacitats cognitives i continuarem sense encertar en el dia a dia de la realitat més propera, la nostra.
Una
segona critica constructiva té a veure amb l'orientació del conjunt de
ponències presentades. Totes se situen més en l’àmbit de l’anàlisi del que
passa i molt menys en l’àmbit de les alternatives, si més no si ens guiem
pels títols de les mateixes ponències/tallers. No negaré ni molt menys la
qualitat del quadre docent per aportat visions amagades del que passa i coses
que no sabem, però les persones que en principi podem estar interessades en els
tallers tenim al nostre abast anàlisis que ens podem ajudar a entendre gairebé
tots i cadascú dels extrems de la crisi de la civilització capitalista. El que
és més difícil de trobar són les propostes d’alternatives.
I és ací on trobo la mancança, totalment superable en principi, d’aquesta primera convocatòria de tallers: cal esbrinar quines són les guies per l’acció. Però també és ací on em sorgeix el dubte més greu, ja que aquesta indefinició per a l’acció no sembla una insuficiència; ans al contrari, sembla que lliga amb el lema de l’acadèmia, “Pienso luego estorbo”. Des de el meu punt de vista seria més útil i més inclusiu amb una petita modificació: penso, doncs actuo.
Em costa de creure que no haja servit de res el temps passat des que es va popularitzat en petits àmbits el marxisme de càtedra i la seva insuficiència per a transformar la realitat. Necessitem els i les intel·lectuals i universitari(e)s però no per aplaudir-los dins de bombolles impol·lutes sinó perquè ens acompanyem en el dia a dia de la lluita per la transformació anticapitalista de la realitat.
