Buits teòrics de l'independentisme

Ja fa anys que predico -en el desert, tot sigui dit- que l'ordre de la teorització ha de ser invers al de l'execució.
Baixem a terra: primer és definir el destí, localitzar a quin punt exacte de l'immens i vague nord ens volem instal·lar. És a dir: de què estem parlant quan diem "independència".
Només quan sapiguem on anem podem discutir objectivament quin camí triem. Si s'ha de tirar pel dret o s'ha d'anar a buscar el revolt. Si s'hi arriba per terra, mar o aire.
I només aleshores estarem en condicions per triar el vehicle.

I tanmateix, tot i aquesta evidencia lògica (o advertiu-me si he perdut el senderi) seguim entestats en discutir el model del vehicle: si presentar-nos a les eleccions regionals, si fer coalicions, si plataformes, si caps de llista...

Bé, el problema -sobretot- el tenim l'Esquerra Independentista, els que pretenem la costrucció d'un país on els drets de les persones estiguin per sobre dels drets de les corporacions mercantils.

El problema el tenim perquè pretenem instal·lar-nos en un lloc del nord on es garanteixi la justícia social, el socialisme, i això és prou complicat perquè no serveixen ni els mapes d'Stalin ni els de Felipe González, per citar dues perversions del socialisme.

Dic que l'EI patim més aquesta mancança perquè hi ha un independentisme que ha comprat els mapes del nord impresos als Estats Units, a Espanya, aquells que regalen si envies 20 etiquetes de cocacola, si omples cinc dipòsits a la BP.
És clar que hi ha molta gent que dóna per fet que només hi ha un tipus de nord: la construcció d'un estat capitalista, liberal, que tingui com a únic objectiu el creixement econòmic i la competència amb la resta d'estats del primer món en l'expoli del tercer.

És per això que l'Esquerra Independentista tenim la imperiosa necessitat d'explorar i cartografiar la regió socialista del nord.

Sovint en sentim a dir -i potser el motiu d'aquesta entrada és per què darrerament m'ho he sentit a dir més- que primer ha de ser la independència i que després que cadascú voti el que vulgui. Però aquest prec -fet amb tota la bona intenció del món- amaga precisament aquest buit teòric: de quina independència estem parlant?
Sabem que quan se'ns reclama això es dóna per fet que només hi ha una independència possible que és la creació d'un nou estat dins la Unió Europea regit per les mateixes regles de joc que la resta. Això és el que diuen els mapes de les gasolineres.

Jo seguiré insistint fins l'extenuació que l'Esquerra Independentista ha de fer un esforç sobrehumà per cartografiar el nostre nord, definir què volem, quin és el model. Només així podrem competir amb els que pretenen que la independència es limiti a fer una ratlla al mapa i a importar tots els errors dels països on manen les empreses i no les persones, per molts circs parlamentaris que tinguin. Mentre no tinguem un mapa socialista no el podrem contraposar al de les gasolineres i serà molt difícil que quan parlem de socialisme la gent no interpreti Stalin o Felipe González.