A la
pràctica, el que es reclama (moltes vegades amb èxit) és la
privatització progressiva de sectors d’interès general com els de
l’ensenyament, la sanitat o la intermediació laboral.
Tanmateix, aquest dogma liberal xoca de ple amb la realitat, si es vol
ser una mica rigorós (com tants altres mites de la dreta, tal com va
denunciar Isabel Pallarès en un
article recent). De fet, els Països Catalans són la nació de la
Unió Europea dels 15 en la qual el nombre de treballadors i
treballadores del sector públic hi té un pes més ínfim, tal com es pot
observar en aquest requadre d’elaborat per la Intersindical-CSC amb les últimes xifres
de l’Organització Internacional del Treball (d’entre el 2005 i el 2008):
Cal tenir en compte que les dades d’Àustria i Bèlgica no es trobaven
disponibles i que, malgrat que sembla que Luxemburg tingui un sector
públic menys desenvolupat, en aquestes xifres no hi apareixen els
treballadors i les treballadores de les institucions europees, les
quals sens dubte fan engreixar molt el nombre d’empleats/des
públics/ques. Sobta la comparació amb els països nòrdics, moltes
vegades model de benestar i productivitat, com Dinamarca o Suècia, que
tripliquen el pes del sector públic, però també amb estats
innegablement competitius, com el francès, el Regne Unit o els Països
Baixos, que doblen amb escreix dels Països Catalans en aquest àmbit.
Igualment, dins el propi Estat espanyol, Catalunya és la comunitat autònoma amb un percentatge inferior de treballadors/es del sector públic, el País Valencià és la segona comunitat en aquesta llista i les Illes Balears i Pitiüses en són la quarta (en tercer lloc es col·loca Euskadi).
Disposar d’un sector públic ben dotat és una necessitat essencial per oferir un serveis públics de qualitat. La massificació en les aules, les cues d’espera als hospitals o la manca de places a residències per a gent gran són una conseqüència directa de la manca de recursos humans i de finançament d’aquests sectors, una mancança que no ens podem permetre, i menys en una situació com l’actual, on cal donar major protecció a aturades i aturats i persones en risc d’exclusió. Igualment, la millora del sector públic és un deure inajornable per bastir un nou model econòmic i productiu menys especulatiu, amb major pes dels serveis socials i socialment més just.
En aquests moments i sempre, cal que rebutgem els dogmes neoliberals que tant critiquen els sectors públics en favor d’una iniciativa privada que en cap cas s’ha demostrat més eficient i que sempre ha beneficiat a les elits. Ara i sempre cal posar l’economia al servei de les persones i augmentar la inversió en serveis públics i benestar social!
Igualment, dins el propi Estat espanyol, Catalunya és la comunitat autònoma amb un percentatge inferior de treballadors/es del sector públic, el País Valencià és la segona comunitat en aquesta llista i les Illes Balears i Pitiüses en són la quarta (en tercer lloc es col·loca Euskadi).
Disposar d’un sector públic ben dotat és una necessitat essencial per oferir un serveis públics de qualitat. La massificació en les aules, les cues d’espera als hospitals o la manca de places a residències per a gent gran són una conseqüència directa de la manca de recursos humans i de finançament d’aquests sectors, una mancança que no ens podem permetre, i menys en una situació com l’actual, on cal donar major protecció a aturades i aturats i persones en risc d’exclusió. Igualment, la millora del sector públic és un deure inajornable per bastir un nou model econòmic i productiu menys especulatiu, amb major pes dels serveis socials i socialment més just.
En aquests moments i sempre, cal que rebutgem els dogmes neoliberals que tant critiquen els sectors públics en favor d’una iniciativa privada que en cap cas s’ha demostrat més eficient i que sempre ha beneficiat a les elits. Ara i sempre cal posar l’economia al servei de les persones i augmentar la inversió en serveis públics i benestar social!
