Les passejades massives per les rambles, passeigs i altres grans carrers de les ciutats i viles dels Països Catalans en un dia, no festiu recorde-m’ho, com és el de Sant Jordi es converteixen en fugides ràpides de cotxes cap a la muntanya i la platja pel Primer de Maig. Però la fugida no és total, per sort. Sempre quedem uns pocs i unes poques fidels que haurem estat a les manifestacions i que haurem reivindicat que encara està tot per arreglar i que en el món de treball no anem gens bé.
Us sonarà a derrotista la meva comparativa entre el Sant Jordi i el Primer de Maig. I ara mateix és una batalla perduda en aquesta guerra que lliurem per la transformació social dels Països Catalans. Sento una sana enveja de la mobilització social que es viu en una diada i l’altra. És una enveja que es transforma en un desig de retrobar els dies en que el Primer de Maig era una convocatòria marcada en un cercle vermell en el calendari anual de la classe treballadora catalana.
Malgrat que a la classe treballadora sempre ens toca pagar els plats trencats de les crisis sistèmiques del capitalisme, cal que girem la truita i que ens posem a remuntar. Primer en els petits canvis. Empresa per empresa cal capgirar la realitat de la lluita per un bon horari i per un bon salari tot creant els llaços, més que necessaris, de complicitat amb les persones amb les que treballem.
I de gra de sorra en gra de sorra s’omple el rellotge. El nostre futur canviarà si aquests petits canvis s’organitzen de manera col•lectiva. La remuntada que desitgem és tornar a fer sentir a tota la classe treballadora que amb la solidaritat i l’ajuda mútua aconseguirem un gran resultat: un sistema social millor en un país lliure. Doncs el sindicalisme nacional i de classe no volem resistir: volem guanyar.
Us sonarà a derrotista la meva comparativa entre el Sant Jordi i el Primer de Maig. I ara mateix és una batalla perduda en aquesta guerra que lliurem per la transformació social dels Països Catalans. Sento una sana enveja de la mobilització social que es viu en una diada i l’altra. És una enveja que es transforma en un desig de retrobar els dies en que el Primer de Maig era una convocatòria marcada en un cercle vermell en el calendari anual de la classe treballadora catalana.
Malgrat que a la classe treballadora sempre ens toca pagar els plats trencats de les crisis sistèmiques del capitalisme, cal que girem la truita i que ens posem a remuntar. Primer en els petits canvis. Empresa per empresa cal capgirar la realitat de la lluita per un bon horari i per un bon salari tot creant els llaços, més que necessaris, de complicitat amb les persones amb les que treballem.
I de gra de sorra en gra de sorra s’omple el rellotge. El nostre futur canviarà si aquests petits canvis s’organitzen de manera col•lectiva. La remuntada que desitgem és tornar a fer sentir a tota la classe treballadora que amb la solidaritat i l’ajuda mútua aconseguirem un gran resultat: un sistema social millor en un país lliure. Doncs el sindicalisme nacional i de classe no volem resistir: volem guanyar.
