Quin cas com un cabàs! Al costat dels empresaris de distribució i exhibició, que només projecten cinema made in USA comercial i multinacional, que han convertit les sales de cinema en un espai clònic: vages al cinema que vages hi fan les mateixes pel·lícules. Quants llocs de treball s’han perdut a Europa per no tenir distribuïdores i sales de projecció per a les pel·lícules europees…
Que el català puga ser normal als cinemes de Catalunya (almenys a Catalunya, no dic ja arreu dels Països Catalans, com caldria) és un dret democràtic irrenunciable. Com irrenunciable és el dret dels treballadors a tenir cobertura sanitària total i una digna pensió de jubilació. Si a aquests "treballadors" tant els preocupa la hipotètica (dic hipotètica!) pèrdua de benefici empresarial dels seus amos, que renuncien ells als seus drets, així els amos tindran més beneficis i podran contractar més treballadors (en precari, és clar).
Jo, que sóc assalariat i tinc consciència de classe, els diré quin nom tenen els qui fan costat ulls a cegues als amos i s’avenen a fer costat al seu victimisme fals i histriònic: llepaculs.
