350 anys d’Ocupació, 350 anys de Resistència!

“Mentre es pot viatjar per l’Europa comunitària sense que la policia et digui res, és encara corrent i normal, vagis en Talgo, en autocar o en cotxe particular, que la policia et demani la identificació. És més, Espanya va construir un ampla de via de trens diferent del d’Europa, la qual cosa suposava i suposa un reforçament d’aquesta frontera que divideix un mateix poble. Caldria pensar a fons sobre l’origen diferent de l’ample de via espanyol. D’altra banda, no hi ha cap servei públic que faciliti un trasllat quotidià ràpid i eficient per fer el trajecte Barcelona-Perpinyà o Girona-Perpinyà. Fer aquest trajecte a vegades esdevé tota una aventura quan creues la frontera entre al passar de l’Estat francès a l’espanyol.”

Amb aquest paràgraf s’obre el llibret que la Comissió 350 anys va preparar per a la commemoració del 7 de novembre passat. Un efemèride que és especialment significativa perquè ja fa 3 segles i mig del Tractat dels Pirineus, però que més enllà de la part històrica no oblida que encara avui en dia els catalans patim, en els àmbits polític, social, cultural, la divisió del nostre país.

Tenim doncs, en primer lloc un deure de memòria històrica, indispensable per a entendre millor la nostra situació actual. Tot començà el 7 de novembre de 1659 quan, sense que hi hagués cap consulta a les institucions catalanes, Lluís XIV i Felip IV (respectivament reis del Reialme de França i d’Espanya) van firmar el Tractat dels Pirineus. D’aquest Tractat, la que actualment coneixem com a Catalunya Nord (Rosselló, Vallespir, Conflent, Capcir i mitja Cerdanya) va caure sota l’ocupació francesa. Una ocupació de França que des de llavors fins avui dia encara ha pres la forma d’opressió contra els drets dels catalans i alhora genocidi físic en certes èpoques, cultural i polític en d’altres i això fins arribar a l’Estat francès actual. Així, van voler esborrar la nostra història, van prohibirnos parlar la nostra llengua, i van intentar matar la nostra cultura, exercici que segueixen intentant encara avui en dia tant, per exemple ignorant la demanda dels pares perquè els seus fills siguin escolaritzats en català, o deixant aprovar la directiva 2007/23/CE que regula l’ús del material pirotècnic, comprometent el futur de tradicions catalanes lligades al món del foc.

Menys d’un any després del tractat, Lluís XIV el ximple, ajudat del seu enginyer i arquitecte militar Vauban va començar una llista d’accions en contra dels catalans del Nord. El mes de juny de 1660, el rei va dissoldre les institucions polítiques catalanes que fins llavors havien regit la vida jurídica de Catalunya (Generalitat,cònsols...) mentre que el Tractat preveiaconservar-les. De 1679 a 1682 Vaubanva començar a destruir pobles i cases per mor de construir la vila de Montlluís com a mostra de dominació francesa a la Cerdanya. Vauban no va només ser l’arquitecte de Montlluís si no que va també ser el destructor d’una gran part de Cotlliure i del castell de Rià, castell de Guifre el Pilós. El 2 d’abril de 1700, tot i que la data d’aplicació és l’1 de maig del mateix any, un edicte reial va prohibir l’ús de la llengua catalana en els actes oficials de qualsevol tipus. Des d’aleshores, el francès continua essent l’única llengua oficial, i l’única que s’utilitza en l’ensenyament públic. Recentment, l’Estatfrancès ha modificat la seva constitució afegint al seu article 2 la langue de la République est le français (“la llengua de la república és el francès”). Aquest article s’utilitza sovint per negar subvencions a moviments culturals o cívics en català, o per refusar la presència del catalàen l’administració.

Després de la Revolució francesa, a 1789, l’Assemblea nacional constituent va organitzar l’Estat francès segons 83 departaments, fent de la Catalunya Nord amb una part molt petita d’Occitània el departament dels Pirineus Orientals. Aquesta divisió, que va lligada a una centralització fortíssima de les preses de decisions, és avui una de les dificultats majors per a lluitar per als drets de les minories fagocitades al si de la República francesa.

Un segle després, el 28 de març de 1882, el jacobinisme, amb Jules Ferry al capdavant, va fer una llei que amb l’excusa de crear una escola laica, obligatòria i en francès va oprimir les malanomenades llengües regionals. Els mestres venien de fora de la zona catalanoparlant i els nens que parlaven català eren castigats. El canvi lingüístic, però, es va fer sobre tot després de la Segona Guerra mundial, i al si mateix de les famílies. Per que els seus fills poguessin suposadament tenir una millor vida, les mares els hi van parlar en francès mentre que en altres àmbits poc prestigiosos, com per a fer la feina als camps, sovint es va continuar fent servir el català.

Els catalans sempre han lluitat contra aquesta repressió. La resistència de les classes populars que s’oposaven a les imposicions franceses va ser important, i es van organitzar revoltes com la dels Angelets de la Terra (1667 al 1675), pagesos nord-catalans revoltats contra la gabella de la sal.

Tot aquest detalls històrics són fàcilment relacionables amb la situació econòmica, social, política i cultural a Catalunya Nord. Les dades estadístiques ens mostren la vigència de les reivindicacions que es fan cada 7 de novembre. No sols el dret a parlar, aprendre i desenvolupar- se en llengua i cultura catalanes i el deure de reivindicar-ho, sinó també, i sobretot la voluntat de deixar de ser un territori que suporta una situació, una situació amb nombrosos greuges comparatius, per passar a ser actors. Actors del nostre present, per construir un futur allunyat del centralisme parisenc.

El 7 de novembre a Perpinyà commemoràrem els 350 anys d’ocupació francesa de Catalunya Nord, amb l’objectiu de seguir avançant en la construcció d’uns Països Catalans nacionalment lliures i socialment justos.