Per Amb l'adveniment de la democràcia (amb negreta, cursiva i subratllat), les nostres reivindicacions encara són les mateixes: per què el nostre futur es decideix a Madrid, a les oficines de Génova i Ferraz? Per què no podem veure TV3 a les comarques del sud? Perquè hem de pagar peatge a l'autopista que ens vertebra? Per què les balances fiscals del Principat de Catalunya, les Illes Balears i el País Valencià són les més desfavorables de tot l'Estat? Per què els Borbons conserven, en ple segle XXI, els seus privilegis? Per què hem de demanar encara permís per a respirar?
El 25 d'Abril de 2009 es commemora una derrota que va tindre lloc fa una eternitat, que ha condicionat sensiblement el context social i polític que vivim en el present, ara i avui; però també se celebra el naixement d'un moviment de resistència, d'una oposició legítima que no ha deixat de créixer i madurar des de llavors: tres-cents anys de lluita infatigable, sense claudicacions, defensant el nostre dret a l'existència, plantant cara a l'adversitat i protegint-nos dels atacs, els abusos i les agressions externes, amb dents i ungles. Deixant-nos la veu en cada manifestació, embrutant-nos les mans de pintura en cada pancarta, donant-li forma als nostres somnis i esperances en cada manifest que escrivim i llegim. Cada 25 d'Abril certifiquem una desfeta, una derrota dolorosa, un capítol amarg de la nostra història; però, al mateix temps, no podem oblidar que també celebrem i reivindiquem, amb tots els honors, el naixement de la nostra lluita, de la nostra resistència.
