Un cop clar aquest axioma, el que no és concebible és tractar d'enrevessar encara més la complexitat analítica de la qüestió israeliana -o palestina, si es vol-, repetint una vegada i una altra mentides per a tractar de convertir-les en veritat o intentant vendre com realitats tesis que tenen el seu origen en el desconeixement, per no dir en la mala fe.
Ruptura de la treva: No és cert que Hamas trenqués la treva assolida sis mesos abans i que expirava el 19 de desembre, La treva ja estava trencada. Israel no va complir en cap moment, i ha presumit fins i tot d'això, el seu compromís d'aixecar el bloqueig sobre Gaza. Si a això sumem les incursions i atacs selectius que ha portat a terme tots aquests mesos -una vintena de morts en les últimes setmanes de l'any- tenim una radiografia de la situació, que es completa, certament, amb el llançament de coets artesanals per part palestina.
Hamas no vol negociar amb Israel: Igualment fals. Els moviments islamistes del tipus de Hamas -que tenen el seu origen en els Germans Musulmans egipcis- són bastant més pragmàtics del que es ven en els últims anys per aquests verals en plena campanya antimusulmana.
Hamas sempre ha mostrat la seva disposició a negociar amb Israel, però insisteix que, en tot cas, el reconeixement de l'Estat d'Israel no ha de ser una condició prèvia sinó el resultat, hipotètic, d'unes negociacions serioses.
La victòria dels extrems: El rotund triomf de Hamas en les últimes eleccions legislatives lliures -amb totes les cometes que es poden posar en una situació d'ocupació- va obeir més a la corrupció del moviment al-Fatah que a altres consideracions. Sens dubte, la implicació d'al-Fatah en processos truncats com els d'Oslo i posteriors li va fer perdre suports, però el decisiu va ser la desastrosa gestió de les engrunes que Israel va oferir a Arafat (l'Autoritat Palestina).
El «progressisme» israelià: És indubtable que la societat israeliana viu un procés de decantament cap a posicions extremes que s'explica en part pel canvi demogràfic dels últims decennis (arribada massiva de jueus de l'est europeu...). D'aquí a sostenir que la pèrdua de pes del laborisme israelià és un obstacle a una pau duradora va un abisme que només es pot omplir amb apriorismes falsos.
El laborisme israelià és per naturalesa sionista, com ho és l'Estat israelià. Que formacions pacifistes com Meretz hagin defensat públicament l'actual atac israelià a Gaza s'explica, en part, per pur tactisme electoral -cal robar vots a un laborisme a la deriva- i, en altra part, per la deriva esquizofrènica de la societat israeliana.
El fonamentalisme palestí: Palestina és majoritàriament musulmana. L'islamisme no és una construcció israeliana. Escamots palestins que tenien com base l'islamisme polític van lluitar contra Israel abans i després de la seva constitució com Estat. Hamas no és més violenta del que ho van ser, o són, les organitzacions armades que, erròniament, es consideren des d'aquí com laiques. No és la societat palestina la qual s'ha decantat cap a posicions extremes. És la facció en el poder d'al-Fatah -ni de bon tros tota l'organització- la que ha plegat la bandera dels interessos nacionals palestins.
Posar l'accent en el fonamentalisme palestí serveix per a ocultar el veritable fonamentalisme ètnic-religiós imperant en la zona. El d'Israel, Estat basat en una concepció teocràtica i excloent: «La pàtria dels jueus».
La culpa és de Hamas: Sostenir que la culpa del que està passant a Gaza és de Hamas faria riure si no estiguéssim davant un drama. Hamas va vèncer en les legislatives de 2006 i va respondre a un intent de cop d'Estat d al-Fatah -ho reconeix fins a la CIA- expulsant als seus dirigents- Aquests últims van iniciar una caça de l'islamista en el seu reducte de Cisjordània.
Dir que Hamas utilitza a civils com escuts humans en un territori amuntegat com Gaza és de pocavergonyes. Estaria disposat qui afirma això a defensar aquest axioma per al cas contrari? Per als escassos civils israelians morts sota els coets artesanals palestins?
El recurs a la lluita armada: Sostenir que el recurs a la lluita armada no porta més que sofriment a la població palestina és una simple tautologia. Uns altres poden sostenir el contrari. Que la lluita palestina ha impedit la seva submissió i definitiva aniquilació, o pot fins i tot posar exemples en cas contrari sense sortir-se d'aquella àrea geogràfica. Està el cas de Hezbollah i de la retirada israeliana de Líban i de la seva recent derrota en l'última ofensiva de 2007.
La força de la raó: Un poble és expulsat del seu territori per força per una decisió de les grans potències, que es lliuraven d'un costat del seu sentiment de culpa per l'holocaust nazi i s'oblidaven del problema jueu -millor dit, del problema de l'antijudaisme a Europa i EEUU.
De passada, Occident posava “una pica a Flandes” enmig del món àrab i/o musulmà.
Un poble que duu 60 anys intentant resistir per tots els mitjans, més o menys encertats.
Una cosa és reconèixer allò complex i polièdric de les situacions. Una altra, tractar de fer-nos trampes al solitari. Sobretot, perquè això últim ens allunya d'una possible solució.
