Un bon nombre dels membres teòrics de la classe obrera -a la qual pertanyo perquè visc del meu treball i no del dels altres- han perdut qualsevol consciència que no sigui la de la hipoteca que hauran de pagar en els propers quaranta anys. Sense possibilitat d'entendre d'on els vénen els cops que reben perquè bàsicament s'informen a través dels mitjans de desinformació general, els tòpics esdevenen raons de pes per pensar (o més ben dit, no pensar), opinar i odiar. I al clatell de cada un d'ells, la ingesta continuada de tòpics i de por, hi ha fet créixer un os que els impedeix aixecar el cap i mirar a la cara els lladres amb corbata que els roben la vida, els que mai no han treballat i viuen del seu treball o d'especular amb diners que no existeixen. L'os els fa mirar sempre cap a baix i a baix sempre s'hi veuen més pobres que són assenyalats per diverses raons com a culpables: pel color de pell, per la llengua, per l'origen geogràfic, per l'opció sexual... Aquesta forma de dirigir l'odi als de la pròpia classe que no són exactament com ells, que han estat assenyalats com a “problema”, és la forma que tenen els rics d'eximir la seva culpa. És la forma que sempre han utilitzat. Mireu Itàlia ara mateix, examineu les llistes de gitanos i romanesos assenyalats, contempleu l'exèrcit patrullant pels 
carrers, llegiu la Directiva de la Vergonya de la Unió Europea, la política de mà dura de Sarkozy als barris perifèrics de París...
