No buscava l'aprovació de ningú, sinó la
justícia. El seu compromís amb les llibertats no era estètic, sinó
ètic. I per això defensà, fins al final, les víctimes de la tortura. I
de detencions arbitràries. I de lleis injustes, i d'abusos de tota
mena. Foren qui foren: els independentistes del 1992 o els del 2008,
els suposats integrants de cèl·lules islamistes fantasma, els
immigrants i refugiats o els infants etíops. Perquè, malauradament, les
violacions dels drets fonamentals no cal anar-les a buscar a països
exòtics. Potser això explica la indiferència, altrament incomprensible,
amb què bona part dels mitjans catalans han rebut la notícia de la seva
mort. No és un personatge còmode per a les ments benpensants.
Però,
tanmateix, els silencis no deixen de ser inquietants. Amb en Sebastià
Salellas, aquesta setmana el nostre país ha perdut una altra de les
persones realment importants. I hem reaccionat com si n'anarem sobrats,
de persones com ell. Perquè en Salellas era un dels bons. Dels bons de
veritat. I en aquests temps, difícils per a les llibertats, en calen
molts, com ell. Quan la por i l'obsessió per la seguretat fan
retrocedir la llibertat, i la doctrina antiterrorista justifica tota
mena d'abusos, necessitem, més que mai, persones disposades a arriscar
per salvaguardar els drets i les llibertats fonamentals. Sobretot els
dels més febles, que avui tenen un defensor menys. Ells sí que el
recordaran, en Sebastià Salellas.
