Què és la política?
Hom acostuma a dir amb una certa superficialitat que “tota acció social és política”, cosa que grosso modo es pot considerar certa. Però si volem aclarir el concepte haurem d’anomenar “política” més concretament el “conjunt d’actuacions que tenen com a objectiu l’articulació de les decisions públiques col·lectives”; és a dir, que ben mirat la pràctica social mostra graus molt diversos d’incidència política d’acord amb aquesta concepció del que és “política”. Des del marxisme s’ha remarcat sempre la “centralitat” de la política dins el conjunt de les pràctiques socials, les quals tenen el seu ple sentit en la mesura que, per la via de la consciència o de la conquesta de mecanismes públics concrets, contribueixen a avançar en la conquesta del poder polític.
De manera molt sintètica podem resumir els diferents tipus d’acció específicament política en les següents: l’acció teòrico-projectual; la reivindicativa; i la d’intervenció.
1) L’acció política teòrico-projectual és aquella en què allò que és polític ho és en forma de teoria o de projecte perquè encara no s’ha pogut portar a la pràctica però que serveix per a aplegar voluntats entorn de diferents objectius. L’acció política teòrico-projectual es tradueix principalment en forma de lluita ideològica.
2) L’acció política reivindicativa és aquella que es basa en la protesta, la denúncia i l’exigència de canvis polítics: posa en evidència els aspectes polítics o les causes polítiques dels conflictes socials i econòmics i es tradueix en forma de mobilització i d’agitació-propaganda.
3) L’acció política d’intervenció és aquella que es fa en aquells aspectes en què s’intervé en la regulació de les relacions socials. Permet un contacte ampli, a través de vies administratives i els mitjans de comunicació socials, amb les classes populars i serveix alhora com a mitjà de sotmetre les propostes revolucionàries a la prova de la pràctica quotidiana.
Totes aquestes formes d’acció política reverteixen en la lluita de les classes populars en forma de conscienciació, dinamització i organització.
Del que hem exposat, podem deduir que la lluita institucional, és a dir, la lluita desenvolupada dins les institucions públiques és, doncs, una de les formes d’intervenció política de la lluita revolucionària, que s’expressa com a forma d’acció política “d’intervenció” però també a través de les altres formes d’acció enumerades.
Des del punt de vista de la seva orientació general, la lluita institucional té dues desviacions possibles: una desviació de dreta que, desvinculada de les característiques de la lluita revolucionària, tendeix al clientelisme i s’alimenta de l’electoralisme; i una desviació esquerranista que tendeix a cedir l’espai institucional als sectors reformistes i concep tan sols la lluita com a un conjunt de mobilitzacions socials, de manera que situa la lluita institucional com una mena de “corretja de transmissió” que només té sentit si està sempre subordinada a les lluites i les mobilitzacions socials.
La desviació de dreta que hem esmentat es basa, com hem vist, en l’electoralisme, distorsió que porta a considerar com a únic (o prevalent) instrument de canvi els resultats electorals. Així, l’objectiu dels “sobiranistes electoralistes” és, per exemple, assolir el 51% dels vots; no preveuen cap altre mitjà de canvi ja que, de cap de les maneres, es voldrien mantenir fora de la legalitat vigent (un posicionament que cal considerar ben anòmal per a algú que s’autodefineix com a independentista, és a dir, per a algú que es vol mantenir en un marc ideològic que se situa, per les seves mateixes dades essencials, fora de la legalitat de l’Estat que nega la nació i que s’oposa frontalment a la seva existència política).
D’altra banda, la desviació esquerranista tendeix a mantenir el moviment en una marginalitat permanent, pel fet que limita les activitats a mobilitzacions de protesta sense voluntat de desenvolupar mecanismes de modificació del marc polític.
La lluita institucional, un instrument valuós que cal gestionar adequadament
La lluita institucional és, doncs, un instrument de lluita política pels nostres objectius, però no és simplement un instrument dependent de la lluita de masses i, de cap de les maneres, no es pot reduir a una simple “corretja de transmissió” de les lluites socials.
És, com hem vist, un àmbit de lluita que té les seves potencialitats i les seves limitacions i que, per aquestes raons, és important tenir en compte les formes específiques d’actuació per mitjà de les quals s’ha de desenvolupar per tal de treure’n el màxim de rendiment.
Les possibilitats de la lluita institucional es poden resumir en dos aspectes: el primer, és la de la presència pública amb un abast de masses, un abast que difícilment és assolible amb els mitjans de propaganda sense la projecció institucional; el segon, és la possibilitat de fer, de la lluita municipal, un laboratori d’acció política pròxim a les classes populars i a les seves reivindicacions quotidianes. Per aquestes raons la presència institucional es converteix, si és ben utilitzada, en un bon portaveu i en un element de reforçament de les lluites populars.
D’altra banda, cal oposar-se fermament i clarament a una tendència pròpia del sistema de representació de les democràcies capitalistes que és crear una casta de polítics professionals, una casta que es converteix en un element clar d’immobilisme social i polític. La lluita institucional ha de posseir infraestructures administratives per a impulsar la seva gestió, però ha d’evitar que el poder polític es mantingui a les mans d’una casta professional de polítics, que reproduint-se ella mateixa, acaba caient forçosament en una situació de connivència amb el poder capitalista de cada àmbit (municipal, comarcal, departamental, autonòmic, etc.). Així, a més d’oposar-nos a l’augment escandalós dels propis sous, (un aspecte important que ja ha estat denunciat per un cert nombre de CUP després de les eleccions municipals recents), cal que impulsem una política de limitació dels mandats, de revocabilitat dels càrrecs i de possibilitats explícites de fiscalització de la tasca d’aquests càrrecs.
En resum, la nau de la lluita institucional ha de navegar entre l’Escil·la de la marginalitat esquerranista i el Caribdis de les tendències clientelars de la casta política del règim actual (representada pel conjunt dels arcs parlamentaris estatals i regionals, des del PP, a ERC, passant per CiU, EU, IC-Verds, PSOE, etc, amb les diferents sucursals regionals).
Es tracta d’una navegació difícil, però no impossible i que abordada de manera convenient, permetrà un salt important de l’Esquerra Independentista en el seu avanç en l’inseriment al si de les classes populars catalanes.
