El 5 de febrer de 1939 Joan Peiró va travessar la frontera francesa, sent breument detingut a Perpinyà, des d'on va anar a Narbona per reunir-se amb la seva família. Mes tard va marxar a París amb l'objectiu de representar a la CNT en la Junta d'Ajuda als Refugiats Espanyols (JARE), consistint la seva missió en treure als refugiats cenetistes dels camps de concentració francesos i facilitar el seu trasllat a Mèxic.
Després de la invasió nazi va intentar fugir, però fou detingut quan es dirigia a Narbona i retornat a París, on les autoritats franceses van emetre contra ell una ordre d'expulsió del país al objecte d'apartar-lo de l'acció de la Gestapo i així passar a la zona no ocupada i després a Mèxic. Però va ser detingut un altre cop per les tropes nazis i portat a Tréveris (Alemanya).
El gener de 1941 el ministeri de Assumptes Exteriors franquista va sol·licitar la seva extradició, que es va materialitzar a Irún el 19 de febrer del mateix any, incomplint les lleis franceses i internacionals.
Se'l va traslladar a la “Dirección General de Seguridad” de Madrid, on fou interrogat i sotmès a tortures (va perdre varies dents). Iniciat el procés i aplaçat excepcionalment, se'l va traslladar a València l'abril de 1941. El desembre d'aquest any es va obrir el procés sumarial en el que Peiró va comptar amb testimonis al seu favor emesos per institucions i persones del nou règim. Tot i així, la seva reiterada negativa a la proposta del govern de dirigir els sindicats franquistes determinaria la seva condemna. El maig de 1942 el fiscal va formular les acusacions, un mes més tard li fou assignat el defensor militar d'ofici i el 21 de juliol fou pronunciada la sentencia de mort. Tres dies més tard seria afusellat amb sis cenetistes més en el camp de tir de Paterna.
Per saber-ne més:
Joan Peiró i Belis (Wikipèdia)
