El format de la mobilització ja no era el mateix, d'una manifestació molt política amb assistència en la seua major part de la militància, es va passar a una altra de caire més festiva. El salt quantitatiu, però, era evident. Durant els darrers anys, les diferents organitzacions de l'Esquerra Independentista han assistit a aquestes mobilitzacions, i realment la nostra veu s'hi ha sentit clara i ferma. Han estat manifestacions plenes de gent jove, amb estelades i amb crits per la independència i el socialisme.
Aquest 25 d'abril, l'Esquerra Independentista, ha volgut fer un pas endavant i ha realitzat una convocatòria dintre de la Campanya dels 300 anys. No podem obviar que aquesta campanya, a més del significat polític i del missatge que vol transmetre, ha servit per a posar en escena, en la pràctica, el treball conjunt que darrere de les cortines estaven duent a terme les diferents organitzacions de l'EI. Aquesta campanya ha commemorat, i continuarà fent-ho, els 300 anys de l'inici de la pèrdua de les llibertats del nostre país. Una campanya en clau nacional, que abasta tot el territori, i que hauria de servir-nos de lliçó, perquè els atacs més ferotges de l'espanyolisme es produeixen en la part més feble del territori, el País Valencià, però com a experiment per a repetir-los més tard en la resta de la nació. Hi hagué un 11 de setembre a Barcelona perquè abans hi hagué un 25 d'abril a Almansa. L'espanyolisme té clar que quan ataca València o Alacant està atacant tot Catalunya. I d'això tan evident, els regionalismes -ni el valencià ni el principatí- no volen adonar-se'n, potser perquè es conformen amb les engrunes del pastís que els deixen, perquè ja els va bé reclamant més autonomia per a quatre províncies o oferint noves glòries a espanya...
Enguany, a més, aquest 25 d'abril està dedicat a les víctimes del feixisme, a eixes persones que ho van perdre tot durant els 70 anys de franquisme, a les persones exiliades, empresonades, silenciades, torturades, afusellades per un règim assassí. Enguany, el 25 d'abril vol retre'ls homenatge, perquè després de més de 30 anys de la mort del dictador encara no han conegut la justícia. Eixes persones lluitadores no esperen res d'aquesta democràcia espanyola, perquè els que van parir-la són els hereus del dictador, els que ho van deixar tot “atado y bién atado”, els que van canviar algunes coses per a que, en el fons, res no canviara. Eixes persones lluitadores també es van veure traïdes pels qui, tot i no ser fills directes del franquisme, varen pactar eixa vergonya de transició, pels qui varen contribuir a l'amnèsia col•lectiva amb el seu silenci, pels qui varen trair els somnis d'un trencament real amb la dictadura espanyola, pels qui varen renunciar als anhels de llibertat dels seus pobles, pels qui varen imposar el capitalisme, un sistema econòmic explotador que condemna tres quartes parts del planeta a la misèria i suposa la destrucció del nostre planeta.
L'Esquerra Independentista ha considerat que aquest any es donaven les condicions per a apostar per una convocatòria pròpia, sense excloure ningú, però marcant una línia i un discurs sense renúncies. De fet, al manifest i a la convocatòria d'actes s'han adherit organitzacions i col•lectius de tot Catalunya.
Des de la meua experiència, després de 20 anys de militància, a hores d'ara com a militant d'Endavant i anteriorment en altres organitzacions de l'EI, constate el creixement i la reorganització al si de l'Esquerra Independentista. Anem fent passes, xicotetes de vegades, però fermes. Anem per una bona drecera, i hem d'aconseguir que la nostra veu arribe a la majoria de la societat catalana, que cada vegada siguem més boques, braços i cames . Sense aturar-nos en el camí, hem d'enfortir les organitzacions de l'EI.
Aquest 25 d'abril, els carrers de València han d'omplir-se de gom a gom. Hem de demostrar que no anem a remolc de ningú, que som capaços d'oferir una alternativa a la classe treballadora, que tenim capacitat organitzativa i de convocatòria, comptat i debatut, que l'Esquerra Independentista ha esdevingut un agent polític referent als Països Catalans Els carrers del cap-i-casal han de ser un crit de llibertat, un homenatge a totes les persones lluitadores, a les que hi són, i a les que no hi són, a les que ja ens han deixat i a les que estan a la presó.
Companya, company, com deia el poeta de Burjassot: “No et limites a contemplar aquestes hores que ara vénen, baixa al carrer i participa. No podran res davant un poble unit, alegre i combatiu."
