La Vaga General de l’11 de novembre ha deixat un missatge que cal interpretar políticament: la recuperació de la classe treballadora i del poble valencià com a subjectes polítics conscients. Consignes com «Ací està el Poble Valencià!» o «Visca la lluita de la classe obrera!» no són només expressions de presència als carrers. Manifesten la força d’una majoria social que pateix un model econòmic injust, reclama drets i vol decidir sobre la seua vida.
La vaga ha connectat reivindicacions laborals, socials i residencials, fent visible una realitat que va més enllà del treball estrictament assalariat: el precariat, és a dir, la precarització de la classe treballadora. Persones amb treballs inestables, salaris insuficients, pensions que no arriben, joves sense possibilitat d’emancipar-se i famílies incapaces de pagar el lloguer. És classe treballadora, encara que no sempre tinga un lloc de treball, i necessita noves formes d’organització i lluita col·lectiva.
Ara ve la part més difícil: transformar aquesta força en organització, capacitat política i resultats concrets. No podem deixar que l’energia acumulada es diluïsca ni que els partits utilitzen les mobilitzacions com a simple instrument electoral.
Contra el derrotisme, organització i confiança
Assistim a un moment internacional contradictori. L’extrema dreta avança, alimentada per la por i el malestar social, mentre el capitalisme en crisi agreuja les desigualtats. Però com assenyala Tricontinental: Institut de Recerca Social, les mobilitzacions i les victòries progressistes recents en diferents països demostren que l’extrema dreta pot ser derrotada. No hi ha garanties, però tampoc motius per a assumir el derrotisme.
La confiança no naix de l’optimisme retòric, sinó de comprovar que l’acció col·lectiva pot millorar les condicions de vida i alterar les relacions de poder. Ací també tenim les condicions materials per construir una alternativa d’esquerres. El que ens falta és convertir el malestar en força organitzada, amb objectius compartits i capacitat de disputar el poder.
L’11N ha de ser, per tant, un punt i seguit: una nova etapa de confluència entre sindicats, moviments socials, organitzacions populars, feministes, juvenils i d’alliberament nacional, que ha d’englobar-los programàticament. Les lluites que sovint avancen separades es necessiten mútuament. Cal transformar el desànim en confiança, la confiança en organització i l’organització en poder popular durador.
De la mobilització als compromisos
L’èxit de la vaga ha de servir per a exigir als partits i coalicions progressistes compromisos públics, concrets i verificables. No n’hi ha prou amb expressar simpatia per les reivindicacions o incorporar-les als programes electorals: cal impulsar-les institucionalment i mantindre la mobilització fins que siguen realitat.
Aquesta exigència comença per dues qüestions que condicionen l’eficàcia de les vagues. D’una banda, la derogació de la Llei de seguretat ciutadana, coneguda com a llei mordassa, que continua proporcionant instruments de repressió i intimidació contra la protesta. De l’altra, posar fi a l’abús dels serveis mínims, que massa sovint desvirtuen el dret de vaga i en redueixen la capacitat de pressió, amb decisions administratives desproporcionades i, de vegades, amb l’acord implícit d’una part del sindicalisme.
Aquestes dues reivindicacions han de formar part d’un compromís compartit de totes les forces progressistes, al marge dels equilibris parlamentaris o les conveniències de cada moment. Si les majories socials poden mobilitzar-se, també han de poder exigir que la seua força es traduïsca en decisions polítiques.
Governar per a la majoria social
Cal afrontar també una contradicció de fons. Quan les forces socioliberals i socialdemòcrates guanyen unes eleccions, sovint anuncien que governaran «per a tothom». Però no es pot governar de la mateixa manera per a qui viu del seu treball que per a qui acumula beneficis mitjançant l’explotació, les rendes, l’especulació o l’espoliació.
Si les majories socials empenyem determinades forces a guanyar, no és perquè administren més amablement el mateix sistema ni preserven els privilegis dels sectors dominants. És perquè governen a favor de la majoria treballadora i popular i confronten els interessos de les minories explotadores, rendistes i espoliadores.
No es tracta de negar la pluralitat ni els drets de ningú, sinó d’assumir que els interessos socials són contradictoris i que les polítiques públiques sempre afavoreixen uns interessos o uns altres. La neutralitat davant la desigualtat només la perpetua.
L’habitatge n’és un exemple clar: no es pot garantir aquest dret i, alhora, situar l’especulació per damunt de les necessitats de les persones. No es pot parlar de justícia social mentre els salaris s’esgoten en lloguers inassumibles i creixen els beneficis immobiliaris. Cal decidir de quina banda s’està.
La qüestió nacional no pot quedar fora
Al País Valencià, les reivindicacions socials i laborals són inseparables de la subordinació política, econòmica i cultural que patim. No n’hi ha prou amb reclamar més recursos o una millor gestió de les institucions existents: necessitem capacitat efectiva per decidir sobre l’economia, el territori, els serveis públics i el nostre futur.
Una política d’esquerres conseqüent no pot ignorar els drets col·lectius de les nacions sotmeses a dominació: el dret dels pobles a no ser espoliats econòmicament, dominats políticament ni anorreats culturalment. L’autodeterminació no és una reivindicació accessòria ni ajornable, sinó una condició per construir relacions lliures i igualitàries entre els pobles.
No podem defensar la democràcia negant als pobles la capacitat de decidir el seu futur, ni parlar de justícia social mentre es manté el control exterior sobre els recursos i les decisions fonamentals d’una societat.
I al País Valencià, quines són les prioritats?
Aquesta és la pregunta que hem de traslladar a totes les forces polítiques valencianes, especialment a les que es reclamen progressistes. L’11N ha evidenciat necessitats compartides; ara cal convertir-les en compromisos polítics.
Com ja plantejava en l’article La prioritat del poble valencià, no ens falten reivindicacions. Ens falta concentrar-les al voltant d’un objectiu comú: el dret del poble valencià a decidir-ho tot sobre el seu present i el seu futur.
Això exigeix compromisos en quatre àmbits:
- Decidir el nostre model econòmic: combatre l’espoliació, aconseguir la condonació del deute il·legítim, reclamar els recursos que ens corresponen i disposar de capacitat fiscal i política per decidir les inversions, el model productiu, l’ocupació, la indústria i l’agricultura.
- Decidir el nostre model polític i social: recuperar la capacitat de les institucions valencianes per dirigir les polítiques d’habitatge, sanitat, educació, serveis públics, treball i protecció social, dotant-nos d’un marc propi de relacions laborals.
- Garantir el dret a viure plenament en valencià: posar fi a les retallades, la discriminació i la subordinació de la nostra llengua, i garantir-ne l’ús normal en tots els àmbits de la vida.
- Decidir sobre el nostre territori: frenar l’especulació, la turistificació i la destrucció ambiental; protegir l’horta, el litoral i els espais naturals, i posar l’habitatge i el territori al servei de les necessitats presents i futures.
No volem un nou inventari de promeses, sinó objectius identificables, calendaris, compromisos públics i mecanismes de seguiment i rendició de comptes. I, sobretot, participació i mobilització popular per fer-los possibles.
No podem tornar a començar de zero
L’11N no pot ser una excepció ni quedar reduït al record de les manifestacions. Ha d’obrir un cicle de mobilització que connecte les lluites laborals, educatives, feministes, territorials, lingüístiques i pel dret a l’habitatge. La seua força rau precisament a sumar sectors socials diferents al voltant de necessitats compartides.
Aquesta confluència necessita organització, objectius i continuïtat. Els moviments socials no poden limitar-se a pressionar durant les campanyes electorals, ni els partits convocar la ciutadania només quan necessiten els seus vots. La participació popular ha de formar part de les decisions i del seguiment dels compromisos, també després de les eleccions.
«Ací està el Poble Valencià!» i «Visca la lluita de la classe obrera!» han de ser molt més que consignes de manifestació. Han d’esdevenir una afirmació política: existim, tenim necessitats i drets, i volem decidir.
No necessitem que decidisquen millor per nosaltres. Necessitem poder decidir nosaltres. Aquesta és la qüestió que uneix les reivindicacions concretes i l’horitzó estratègic. Aquesta és la tasca urgent després de la vaga general.
