El PSC ha convertit el discurs de la gestió, la responsabilitat i la normalitat institucional en una de les seves principals credencials polítiques. Però governar no consisteix només a anunciar projectes, sinó a executar-los i respondre dels compromisos adquirits. I és aquí on apareix una contradicció que mereix ser examinada.
«Farem», «impulsarem», «treballarem», «estudiarem», «posarem en marxa»... El futur és un temps verbal especialment còmode per a qui governa. Permet generar expectatives sense haver de presentar resultats immediats. I quan passen els mesos o els anys, sempre es pot tornar a començar amb una nova promesa, sovint acompanyada de l'expressió «hi estem treballant».
El problema no és prometre. Qualsevol govern necessita planificar, establir prioritats i assumir compromisos. El problema apareix quan les promeses es repeteixen indefinidament i els compromisos anteriors desapareixen sota una nova successió d'anuncis.
Aleshores, el temps es converteix en un recurs polític. Allò que ahir era urgent avui necessita més estudis; allò que s'havia anunciat com a prioritari queda pendent de disponibilitat pressupostària. I quan arriba el moment de donar explicacions, apareix la justificació habitual: «No hi ha pressupost».
Però els pressupostos no cauen del cel. Són instruments polítics que expressen prioritats, decisions i renúncies. És cert que els recursos són limitats i que poden sorgir dificultats imprevistes. Precisament per això, governar també implica explicar què es prioritza, què s'ajorna i per què.
Quan el «farem» ja no és suficient, arriba el «parlarem». Es creen comissions, taules de diàleg i grups de treball que poden acabar convertint el conflicte en un calendari interminable de reunions. El diàleg, que hauria de ser un instrument per trobar solucions, corre el risc de transformar-se en una manera d'administrar el malestar. I mentre les institucions dialoguen, els afectats continuen patint les conseqüències del problema.
I quan finalment arriba una solució, sovint desapareix del relat institucional allò que l'ha feta possible: la persistència dels col·lectius afectats. Els governs anuncien els acords i els responsables polítics n'obtenen el reconeixement, però poques vegades es destaca prou que moltes conquestes socials no han nascut de la iniciativa dels despatxos, sinó de la pressió organitzada de la ciutadania. No és el mateix concedir un dret que haver-se vist obligat a reconèixer-lo.
Tot plegat resulta encara més difícil d'entendre quan disposem d'una estructura administrativa extensa, amb ajuntaments, diputacions, consells comarcals, organismes metropolitans i altres ens públics que tenen competències, recursos i personal tècnic. Per què tants problemes acaben encallats entre administracions? La distribució de competències no hauria de convertir-se en una cadena de responsabilitats diluïdes en què ningú no acaba donant una resposta.
Aquesta qüestió no és nova. L'any 1986, Lluís Llach va presentar una demanda contra Felipe González i el PSOE per l'incompliment de les promeses electorals sobre l'OTAN. La demanda no va prosperar judicialment, però va posar sobre la taula una pregunta que continua vigent quaranta anys després: quin valor té la paraula dels governants quan els compromisos adquirits poden ser abandonats sense conseqüències jurídiques?
I aquí apareix una qüestió encara més incòmoda: qui controla els responsables polítics? Les eleccions són imprescindibles, però no poden ser l'únic mecanisme de rendició de comptes. La democràcia necessita controls efectius, transparència i responsabilitats exigibles durant tot el mandat. I quan una força política es proclama progressista, humanista i defensora dels drets socials, aquesta exigència de coherència esdevé especialment pertinent. Presentar-se com una alternativa a la dreta o a l'extrema dreta no hauria de dispensar ningú de retre comptes.
El més preocupant d'aquesta dinàmica és la normalització de l'espera. La ciutadania acaba acostumant-se a confiar en un futur que es desplaça cada vegada que sembla acostar-se. Mentrestant, el debat públic gira al voltant de les intencions dels governants i no dels resultats de la seva gestió.
Anunciar no és executar, dialogar no és resoldre i comprometre's no és complir. Tampoc no és just atribuir-se en exclusiva els avenços aconseguits gràcies a la persistència de les mobilitzacions populars.
Governar no és conjugar indefinidament els verbs en futur, sinó respondre en present dels compromisos adquirits en el passat.
Perquè la democràcia no consisteix només a escollir qui governa, sinó també a disposar dels instruments per exigir-li responsabilitats. I quan les institucions no responen, són sovint els col·lectius organitzats els que aconsegueixen que allò que semblava impossible acabi entrant a l'agenda política.
Potser, davant de cada nou «farem», ja no hauríem de preguntar quan ho faran, sinó per què encara no ho han fet i qui n'ha d'assumir la responsabilitat.
